La força bruta de les imatges

Els plànols reiterats de suma violència a càrrec de guàrdies civils i policies nacionals contra pacífics votants parlen per si sols, marquen una conducta i una jornada. Però atenció: no s´hi val a quedar-se a la superfície dels cops de porra reduint la notícia del dia a la violència, ja que oblidaríem els subjectes polítics de fons, la qüestió

Ramon Miravitllas
 

Una sola fotografia no pot explicar una realitat i una història tampoc pot descriure del tot un conflicte. La tromba d’imatges que l’1-O va inundar els mitjans de comunicació i els mitjans de compartir coses, les xarxes, pot explicar prou el que va passar a Catalunya? Gairebé. Per què? Els periodistes sabem o hauríem de saber que la realitat sencera és inabastable i que sovint la veritat està manipulada per intermediaris o per nosaltres mateixos, que som el nostre principal enemic quan idealitzem els fets i ens convertim en propagandistes o jutges. Massa vegades la primera víctima d’una situació violenta és la veritat.

Al llarg de l’intent de culminar un referèndum normalitzat ens van envair les estampes de membres de la seguretat de l’Estat extralimitant-se en la força per impedir votacions. Res de nou en un món on fins els dibuixos animats ensenyen que la violència soluciona conflictes, on la seguretat es menja la llibertat i on cada dia retransmetem les nostres vides: transmetem el que captem. ¿Aquesta visió òptica és la realitat? Un fragment d’ella sense depurar, en el millor cas. Tots podem informar i ser informats al paradís digital; espiar i ser espiats. Som tots periodistes? No, els tsunamis d’imatges, estàtiques o en seqüència, suposen d’entrada una sobreinformació dispersa que satura i ens fa difícil descobrir la totalitat d’angles. Si qui les fa anar és aliè a l’ofici de comunicar, corren el perill de ser inconnexes, estar saltejades de judicis de valor, sentimentalismes, cops d’efecte i signes de cabreig.

¿Podem ser neutrals davant la injustícia evident i repetida de gent gran ensangonada per robocops en versió d’aquí? Per descomptat que no, siguem reporters o cambrers, però únicament el rigor d’un professional sabrà dotar els fets de la seva veracitat, dimensió, equilibri i riquesa expressiva; donar-los un entorn de vivència, clima i detalls; emmarcar-los en l’important i no (només) en el impactant o anecdòtic. Donar enfocament i perspectiva al que s’acumula davant la nostra retina; cada escena planteja un tractament legal, moral i polític. Llavors com podem els ciutadans en general donar sentit al que vivim o veiem en pantalla atropelladament? La paraula és visió.

Paraules contra la violència

Quantes més paraules honestes tinguem i més raonadament les emprem en fonamentar el nostre punt de vista, millor interpretarem quelcom torbador, aparatós i irritant com els espasmes d’una violència tan tossuda i fora de les regles. Si ens quedem només amb la ira, per justa que sigui, traslladarem simplificacions o partidismes calents. Haurem quedat a mercè de la força bruta de la imatge, mai millor dit. Atrapats en l’abraçada hipnòtica del “tot imatge”, un dels grans perills de la societat de l’ull que tot ho veu; deixar anar contínues cataractes visuals sense context.

La imatge no sempre s’explica per si mateixa. Una cadena va emetre penosos plànols d’africans maltractats per una torba ferotge de perseguidors sense dir que els fugitius havien estat els genocides de l’ètnia que els perseguia. La tele sol produir realitat inexplicada a raig. És cert que els plànols reiterats de suma violència a càrrec de guàrdies civils i policies nacionals contra pacífics votants parlen per si sols, marquen una conducta i una jornada. Però atenció: no s´hi val a quedar-se a la superfície dels cops de porra reduint la notícia del dia a la violència, ja que oblidaríem els subjectes polítics de fons, la qüestió.

Per exemple, els governs de l’Estat que els últims deu anys, sense anar més enrere, han estat incapaços de trobar una sortida al “problema català”. El PP que va combatre l’Estatut de 2006 i ha buidat el model autonòmic des de la seva majoria a les Corts, així com els comandaments d’ordre públic que han planificat tan malament una tàctica de neutralització, mereixen un zero de la societat. Però tampoc poden arribar a l’aprovat els qui han llançat emocionalment ciutadans contra l’Estat i alguns catalans -la veritat ineludible sol ser incòmoda i tenir molts matisos- que buscaven una reacció excessiva. La resistència civil de molts, les trompades de molts altres i les provocacions d’uns pocs són efectes del que no apareix en imatges. De les accions i omissions que han propiciat o provocat el fracàs de convivència.

El risc de convertir la informació en espectacle

Per què no podem veure el paisatge real en la seva integritat, sinó veritats parcials? Perquè els interessos polítics o mediàtics, o tots dos alhora, ens el pinten de terribles lluites entre el bé i el mal, ells i nosaltres, on els violents i fanàtics sempre són els altres. Un paisatge de posada en escena, de terreny de joc de partit (partidista) per bolcar la passió competitiva, de dilema urgent: aposti per un. Com distingir els bons dels dolents en una llarga batalla de paraules feridores que continua a cops? Dolents n’hi ha a tots els bàndols, però hem d’aprendre a discernir en cada moment qui són els dominadors i els dominats; els forts i els febles; les víctimes i els agressors. On és el nus de l’assumpte i on la sobreactuació.

Aquí ens sorgeix un nou perill del segle: la tendència a convertir la informació en l’espectacular. Les televisions no ignoren que els problemes que es presenten amb violència i dramatització intensiva ofereixen major rendibilitat, i així ens omplen d’èpica de terminators molt tecnificats i de valls de llàgrimes. Fins i tot en les guerres de veritat, la moda periodística és explicar-les mitjançant una història individual, preferiblement amb una nena, i santes pasqües.

Conclusió: si no volem passar de puntetes per uns successos violents ni sentenciar-los des d’una tarima per profes infal·libles, si volem tenir un criteri sòlid i responsable, què hem d’evitar davant d’unes imatges nues, sense un text treballat que doni significació? Les interpretacions llunyanes i planes. Les que cremen de tan properes. Les que han perdut l’olfacte crític. Les plenes d’odi i zitzània. Les cíniques o escèptiques. Les gracietes, que la vida va de debò. Inventar herois, sants i màrtirs en un àlbum de cromos. Caure en la veneració absoluta dels símbols. (Les roses dels Mossos abans van ser espines i no poques banderes aquí i allà s’utilitzen per tapar vergonyes). Finalment, evitar els fantasmes propis, lluitant cada dia contra la nostra ‘xuleria’ i intolerància, els nostres prejudicis i bèsties negres.

 

Foto: Robert Bonet

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*