L’1 d’Octubre, o la dura recerca de la veritat

Un anàlisi complet i rigorós només pot fer-se amb la perspectiva del temps i la distància de les emocions. I res d’això ho tenim ara. Estem impactats per la repressió policial. Indignats. Però encara tenim montes més preguntes que respostes

Víctor Saura
 

El primer que has d’entendre sobre el que ha passat aquests dies és que tot el que et pugui explicar jo, o qualsevol altre, serà només una interpretació personal, parcial i provisional. No és la veritat ni de bon tros. A hores d’ara, cap analista honest no pot fer una lectura completa i categòrica dels fets, senzillament perquè el llibre encara s’està escrivint. Som a mig recorregut. Un anàlisi complet i rigorós només pot fer-se amb la perspectiva del temps i la distància de les emocions. I res d’això ho tenim ara.

Els historiadors analitzen un fet històric fixant-se en les causes que el van originar i les conseqüències que va tenir. És això el que ens permet comprendre’l veritablement: quins factors van ocasionar que s’arribés a un punt determinat, què va succeir aleshores, i què va desencadenar allò. Si considerem els fets del diumenge 1 d’octubre com aquest punt determinat podrem començar a explorar com es va arribar fins aquí, però novament cal insistir en la necessitat de considerar tot anàlisi provisional. Com som a mitja pel·lícula, i la interpretació que en facin avui els periodistes, que serà molt variada segons la seva ideologia, pot no coincidir amb la que d’aquí uns anys en facin els historiadors, que també serà variada segons la seva ideologia, però aquests segons tindran molta més informació i sobretot podran emetre el seu judici havent conegut les conseqüències i no només les causes.

L’hora del pensament crític

Situem-nos, doncs, en els fets del diumenge 1 d’octubre. Com vam arribar-hi? Per què una part molt important de la societat catalana va reaccionar parapetant-se en els col·legis electorals? Per què es van registrar les càrregues policials contra la població que només volia dipositar una papereta en una urna? Aquestes són preguntes que ens podem formular i intentar respondre avui, ja que concerneixen només a la part de les causes. En canvi, no tenim encara resposta a preguntes com: estava justificat que el Govern de Catalunya tirés endavant el referèndum malgrat que coneixia la prohibició explícita dictada per part del Tribunal Constitucional? Va fer bé el Govern espanyol tractant d’impedir-lo a garrotades? Va reaccionar encertadament el rei quan dos dies després de l’1 d’octubre es va adreçar a la població amb un discurs gens conciliador?

Anem a les primeres preguntes, les que es poden intentar respondre. Aquí partim d’un malestar latent, i creixent, en un ampli sector de la societat catalana, cada cop més convençuda que les autoritats espanyoles busquen la prosperitat d’unes regions a costa de perjudicar unes altres, i que no mostren cap respecte per la personalitat i identitat del sentiment nacional català. Tenen raó de pensar-ho? Això ja seria motiu d’un altre anàlisi; la qüestió aquí és que, segons totes les enquestes d’opinió, el percentatge de catalans que es considera independentista ha crescut moltíssim en els darrers anys, fins apropar-se a pràcticament la meitat de la població. L’any 2007 l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va alertar sobre el “risc de desafecció” de la societat catalana envers Espanya. Ningú fora de Catalunya se’l va prendre seriosament, i el temps li ha acabat donant la raó.  

Aquest sector important de la població s’ha anat articulant i organitzant al llarg dels darrers anys, i s’ha conjurat per assolir els seus objectius, davant la passivitat de les autoritats espanyoles, que no semblen haver interpretat correctament la dimensió que anava agafant el fenomen. Des del meu punt de vista, aquesta passivitat queda ben il·lustrada pel fracàs dels serveis policials espanyols en el seu intent de fer trontollar els preparatius electorals. Ni una sola urna van ser capaços d’interceptar fins el diumenge! I això que la policia es va passar setmanes buscant-les. Què vol dir això? Que ni tan sols s’havien molestat a infiltrar agents secrets als moviments independentistes –com sí ho feien anys enrere als terroristes– perquè en el fons no li havien donat massa importància al fenomen independentista català.

Foto: Robert Bonet

Foto: Sandra Lázaro

Foto: Robert Bonet

Foto: Sandra Lázaro

 

La dinàmica de l’acció-reacció

És possible que, fruit d’una certa arrogància, les autoritats espanyoles no esperessin mai que el “desafiament” (així n’han dit sempre) arribés tan lluny. Per confirmar aquesta hipòtesi podríem recuperar algunes de les declaracions dels seus representants en els mesos previs a l’1 d’octubre, a fi de veure si la seva previsió era que en algun moment el bloc independentista s’esquerdaria o faria marxa enrere. Que tot el que venien anunciant que farien eren “bravuconadas”, per usar un terme molt propi dels columnistes madrilenys. El que està clar és que el bloc independentista va seguir endavant amb el seu full de ruta fins i tot en el moment inevitable en què va haver de saltar-se la llei espanyola, que per descomptat no preveu que una part del seu territori pugui decidir sortir-ne i constituir-se en un nou Estat.

Aquest error de previsió, si és que el considerem així, explica dues coses elementals. La primera és que el poder central no es va esforçar mai a dissenyar una estratègia de seducció adreçada a aquells segments de la població catalana més susceptibles d’abandonar l’independentisme i retornar a l’autonomisme. O que quan es va intentar es va fer tard i malament. En podria ser una mostra el fet que fins fa només uns mesos RTVE no ha decidit potenciar la seva programació en català, que tenia totalment abandonada. Si ho hagués fet molt abans, potser hauria pogut contrarestar el discurs del malestar, que alguns podran trobar molt real i d’altres molt exagerat, però que en tot cas és avui hegemònic entre els mitjans d’àmbit català, i que per tant ha quallat en bona part de l’opinió catalana.

L’altre conseqüència directa d’aquesta falta de previsió és el mateix operatiu policial amb què es va intentar impedir la jornada electoral de diumenge. Encara no ha aparegut cap expert que hagi analitzat la seva planificació i execució des d’un punt de vista estrictament tècnic, però el dia que ho faci possiblement descrigui els mil-i-un errors comesos, i darrera d’aquesta improvisació i mala planificació, sumada a la inesperada fermesa de la resposta popular, es troben la brutalitat de les càrregues que vam veure diumenge. També entre les forces de l’ordre va regnar el caos: alguns comandos van intentar obrir-se pas amb empentes, d’altres a cops de porra.  

Per últim, el pitjor error de les autoritats espanyoles es troba en la seva nul·la estratègia de comunicació. Mentre els independentistes estaven perfectament preparats per difondre als quatre vents el més mínim abús policial, les autoritats espanyoles semblaven haver oblidat que avui dia tothom porta una càmera de vídeo a la butxaca. Potser fa deu o quinze anys hauríem vist només les càrregues dels punts més concorreguts, allà on arribessin les càmeres de televisió, però avui hem vist aquestes i moltes més gràcies als mòbils de la gent, i no és una càrrega, sinó la suma de moltes, la que ha donat aquesta imatge de brutalitat que ha situat el Govern en una situació molt incòmoda respecte als seus socis europeus.

No sé si he aconseguit aclarir-te res o encara t’ho he embolicat més. Queda’t amb la idea que si això ho hagués escrit un altre potser s’hauria detingut més a detallar-te els aspectes que impossibiliten que la votació de diumenge pugui ser considerada un referèndum, o potser un altre hauria centrat a en les víctimes greus causades pels cops de porra i les mostres de condemna que s’han sentit aquests dies des de diferents instàncies mundials. Però cadascú té la seva mirada sobre les coses i d’altres les poden trobar cabdals. Però tu has de tenir la teva pròpia mirada, i per això l’únic que et puc aconsellar és que beguis de moltes fonts d’informació, quantes més millor, i que no perdis mai de vista que en cap d’elles no trobaràs la veritat, sinó a tot estirar alguna cosa que s’hi acosti.  

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*