La no-violència és el motor per transformar la societat

La violència estructural és aquella que trobem a la pròpia configuració de la societat. Per exemple, les desigualtats socials, siguin econòmiques, racials, de gènere, són una manifestació de la violència estructural. La no-violència és un principi d’actuació pel qual es renuncia a l’ús de la força per aconseguir un canvi transformador, sigui social o polític.

Carolina Clemente
 

L’1 d’Octubre Catalunya va viure una jornada que passarà a la història per moltes raons i una d’elles són les imatges de violència que es van produir a les portes dels punts de votació. La violència per si mateixa deixa una empremta a les retines però aquesta encara és més profunda quan s’ataca a persones que s’expressaven pacíficament. Les imatges han inundat les xarxes socials, els diaris i les televisions i han tornat a posar damunt la taula l’efectivitat de la resistència pacífica no-violenta davant un conflicte. Paradoxalment, aquests fets es van produir la vigília del Dia Internacional de la Pau, commemorat per Nacions Unides cada 2 d’octubre.

Sovint es pensa en la pau com l’absència de guerra però que no hi hagi un conflicte bèl·lic no implica que no hi hagi violència, com s’ha pogut comprovar l’1 d’Octubre. Tal com va explicar el sociòleg noruec Johan Galtung, la violència que veiem és l’anomenada violència directa, és a dir, tots els comportaments que impliquen ús de la força com poden ser les agressions físiques o amb armes. En l’exemple que ens ocupa, les càrregues policials contra manifestants pacífics. La violència directa però és només la part visible d’una violència molt més extensa que abasta les estructures de la societat (violència estructural) i les actituds (violència cultural). La violència directa sovint és la resposta a l’existència de violència estructural o cultural. Aquest tipus de violència, tot i que passa més desapercebuda, és molt perillosa ja que pot derivar en conductes de violència directa.

Moltes formes de violència estructural

La violència estructural és aquella que trobem a la pròpia configuració de la societat com a tal, tots aquells mecanismes que no permeten que els ciutadans cobreixin les necessitats més bàsiques. Per exemple, les desigualtats socials, siguin econòmiques, racials, de gènere, són una manifestació de la violència estructural. Aquesta violència pot venir recolzada per la violència cultural, és a dir, pels discursos socials que accepten com a bones les situacions de violència estructural. Per exemple, el masclisme seria una mostra de violència estructural i admetre que els homes i les dones han de tenir rols diferencials a la societat és violència cultural. Les afirmacions de la violència cultural poden portar als individus a renunciar a l’assoliment de les seves necessitats. En el cas mencionat abans, per exemple, a què les dones lluitin per la igualtat total, com podria ser la igualtat salarial, davant els homes.

Diferents col·lectius organitzats, conscients de les múltiples violències presents a la societat, lluiten per superar-les. Una manera de fer-ho és a través de la no-violència. La no-violència és un principi d’actuació pel qual es renuncia a l’ús de la força per aconseguir un canvi transformador, sigui social o polític. És aquesta intencionalitat la que la diferenciaria del pacifisme que rebutja l’ús de les armes però la seva militància no implica una transformació dins la societat.

Els no-violents utilitzen diversos mètodes per aconseguir el seu objectiu. Són mètodes no-violents les campanyes d’educació o persuasió, les manifestacions pacífiques, els boicots a determinades empreses, les vagues de fam o la no col·laboració amb aquell que es considera el violent. Una altra de les tècniques no-violentes que s’acostuma a dur a terme és la desobediència civil. Aquesta consisteix en no complir les lleis per considerar-les injustes o discriminatòries amb l’objectiu de revertir-les. Per exemple, en temps de segregació racial als Estats Units, els negres tenien seients diferenciats dels blancs als autobusos, a la part del darrera. L’afroamericana Rosa Parks (1913 -2005) , en un acte de desobediència civil, va negar-se a cedir el seu seient a un blanc. Per aquest motiu va ser empresonada però la seva acció es considera la guspira del moviment en defensa dels drets civils. La seva acció, doncs, va ser no-violenta ja que tenia l’objectiu de transformar la llei establerta.

La figura no-violenta per excel·lència, però, és el Mahatma Gandhi (1869 -1948). Aquest polític, advocat i pensador indi va defensar la independència de l’Índia, llavors sota domini britànic, a través d’actes no-violents. Va dur a terme diverses vagues de fam i va participar en diversos actes proclamant la resistència pacífica.  

L’estat de la pau al món

La pau, idealment, no és només l’absència de guerra sinó la manca de violències a la societat. Mesurar la pau existent a la societat és una tasca complicada justament per la invisibilitat que tenen algunes de les violències socials. Tot i així existeixen iniciatives com les de l’Institut for Economics and Peace. Aquest centre fa servir fins a 23 indicadors, tant qualitatius com quantitatius, que agrupa en aspectes com el grau de seguretat a la societat, l’abast dels conflictes interns o internacionals i el grau de militarització dels països.

Durant aquest 2017, i segons aquests indicadors, 93 estats han millorat el seu estat de pau i 68 l’han empitjorat. Els estudis de l’Institut for Economics and Peace conclouen que “el nivell global de pau s’ha deteriorat un 2,14% en la darrera dècada” degut, sobretot, als conflictes a l’Orient Mitjà, les morts als camps de batalla, l’augment del terrorisme i el flux de persones refugiades.

D’altra banda, els indicadors de desmilitarització han millorat considerablement en les tres últimes dècades. Les causes es troben en un desarmament molt significatiu al món desenvolupat i la desintegració de la Unió Soviètica. Simbòlicament s’acostuma a representar amb un colom blanc que porta una rama d’olivera a la boca. L’origen d’aquest símbol mundial de pau és bíblic. El colom hauria estat l’encarregat de veure l’estat del món després del diluvi universal. Aquesta simbologia es va adoptar després de les dues Guerres Mundials a Europa. 

Als anys 60 del segle XX es va popularitzar un altre símbol de pau consistent en una rodona amb tres línies. Una que divideix la rodona en dos verticalment i dues línies més que sorgeixen de la meitat de la línia vertical, una apuntant cap a la part inferior dreta i l’altre cap a la part inferior esquerra. En aquest cas, l’origen del símbol pacifista que més es relaciona amb l’època hippy va ser creat pel dissenyador britànic Gerald Holtom amb motiu d’una campanya contra el desarmament nuclear.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*