Per què serveix un premi Nobel?

Una exposició a Estocolm transforma entrevistes amb els escriptors que han guanyat el guardó en material educatiu

Xavier Ayén
 

El Museu Nobel de l’Acadèmia Sueca, a Estocolm, acaba d’inaugurar l’exposició ‘Rebel∙lió literària’, que recull el treball que, des del 2005, el fotògraf Kim Manresa i jo mateix hem realitzat entrevistant per mig planeta 23 escriptors que han guanyat el que està considerat el premi literari més important del món.

Més enllà de l’exposició, que podrà veure’s a la capital de Suècia fins a finals de setembre del 2018, el que és interessant és que l’equip del Museu Nobel, dirigit per Olov Amelin, ha considerat que la nostra feina havia de veure’s a les escoles i els instituts de tot Suècia perquè les entrevistes i les imatges que hem fet contenen elements que poden ser aprofitats per aprendre qüestions importants… i no només a la classe de literatura. A la d’història, per exemple, es pot parlar de la descolonització de l’Àfrica amb les experiències d’autors com Wole Soyinka o Doris Lessing, o de l’esclavatge als Estats Units amb Toni Morrison. O què millor que tractar els valors socials i ètics que llegir algunes de les novel·les del portuguès José Saramago, com ara ‘Assaig sobre la lucidesa’, on la majoria de la població d’un país decideix un dia votar en blanc?

El Kim i jo, des que ens vam posar a la feina impulsats per l’equip que dirigia el “Magazine” de “La Vanguardia” (el diari on treballem), hem recorregut amb aquests escriptors un total de 19 països, ens hem estat amb cadascun des de tres hores fins a dues setmanes, i sempre veient els escenaris reals on passen les seves obres i les cases i barris on viuen.

L’equip de comissaris del museu, encapçalats per Karin Jonsson, ha organitzat l’exposició en torn d’una idea: la literatura pot servir no només per divertir-se sinó com a instrument per canviar la nostra manera de pensar i provocar canvis positius en la societat. Així, s’hi exhibeixen fotos dels 23 guardonats que vam entrevistar però sobretot se’n destaquen 12 autors perquè “els seus llibres són excel∙lents des d’un punt de vista artístic però, a més a més, ells i les seves obres han estat bàsics per oposar-se a situacions d’opressió i injustícia. Són dotze escriptors que han utilitzat la literatura per qüestionar-se les coses, crear canvis i oferir resistència”. Com pot una persona solitària, que es tanca durant mesos i anys a escriure una novel·la a la seva habitació, aconseguir que canviï tota una societat, tot un país? “Aquest és el miracle de la literatura”, respon Jonsson, per a qui “els dictadors ja ho saben això, perquè, si ens hi fixem, una de les primeres coses que fan és empresonar i censurar els escriptors, perquè saben que poden fer adonar-se a la gent de moltes coses. El llenguatge és una eina que es pot utilitzar per fer veure coses que altres voldrien amagar”. Molts d’ells, en efecte, ens explicaven com havien estat amenaçats, perseguits i fins i tot empresonats simplement pel que escrivien.

A l’exposició d’Estocolm, a part de les fotos, hi ha uns panells on es poden llegir fragments de les entrevistes, que també poden veure’s senceres en unes pantalles tàctils. Però el més original és que han transformat el Museu Nobel sencer en un saló de lectura: al costat de cada panell amb les fotos i els textos hi ha tauletes, sofàs i cadires on els visitants poden aturar-se a llegir els llibres (en anglès i suec).

Les imatges del Kim Manresa, en blanc i negre i de diferents formats, fan pensar en els viatges de Tintín: veiem colorits mercats africans a petits pobles de Nigèria al costat de l’escriptor Wole Soyinka (que s’havia de desplaçar amb guardaespatlles, pels conflictes armats a la zona), trobem el japonès Kenzaburo Oé desplaçant-se al metro de Tòquio o meditant en algun dels temples de la ciutat; visitem amb la sudafricana Nadine Gordimer les sinistres presons que el règim racista de l’apartheid va tenir a Johannesburg, on va estar tancat el seu amic Nelson Mandela, després president del país; gairebé podem sentir la flaire del te que ens va preparar a la seva cuina de Minsk la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, a la mateixa taula on va entrevistar moltes víctimes de l’accident nuclear de Txernòbil o supervivents de la guerra d’Afganistan, alguns dels milers de persones que només han pogut parlar amb llibertat als seus llibres… El saló de l’enorme casa del colombià Gabriel García Márquez a Ciutat de Mèxic o el balcó amb vistes al Bòsfor del turc Orhan Pamuk a Istanbul són altres dels escenaris d’aquesta aventura que, de moment, ja dura dotze anys.

Quins altres exemples podríem posar? La romanesa Herta Müller va créixer sota la dictadura de Nicolae Ceaucescu, que oprimia tot el seu país, i específicament aquells que, com l’escriptora, parlaven en alemany, identificats amb els nazis. “Vaig posar-me a escriure –ens va explicar- perquè totes les estructures de convivència del meu voltant havien fallat: la família (el meu pare era alcohòlic), el poble (amb una gent molt endarrerida i brutal), l’Estat… El president Ceaucescu estava boig, no suportava les fulles grogues dels arbres a la tardor, i per allà on passava les pintaven de verd. I també li arrencaven les roselles, que no li agradaven, el poble sencer sortia a arrencar-les frenèticament si ell havia de venir”.

Un exemple de lluita contra els prejudicis i l’adversitat és el japonés Kenzaburo Oé. Quan, el 1963, va néixer el seu fill discapacitat, se’n va anar a Hiroshima, el lloc on havia caigut la bomba atómica el 1945, per estudiar i empatitzar amb el dolor humà, entrevistant molts supervivents. “Hikari va patir una operació a vida o mort -ens va explicar, davant d’una tassa de te, a casa seva-, perquè havien d’ extirpar-li un bony de color vermell brillant, tan gran com un segon cap, adherit a la part posterior del crani. El resultat va ser una discapacitat irreversible”. Entrevistant víctimes de l’horror nuclear, “vaig trobar la clau per sortir del pou neuròtic i decadent on em trobava: la profunda humanitat de la gent. Em va impresionar el seu coratge, la seva manera de viure i pensar. Encara que sembli estrany, van ser ells els que em van animar a mi. Vaig vincular el meu patiment al seu, i vaig decidir resistir i lluitar com feien ells. Per primer cop, vaig assumir un sentit moral de l’existència. Des d’aquell dia, miro el món amb els ulls de la gent d’Hiroshima”.

La poeta polonesa Wislawa Szymborska, amb els seus jocs de paraules, les associacions lliures d’idees, i un sentit de l’humor que tocava molt de peus a terra feia sentir als lectors una llibertat d’esperit que no podien sentir en l’àmbit públic del seu país, també aleshores una dictadura.

“El periodisme ben fet sempre té una recompensa –va dir Kim Manresa a la inauguració-. Els professionals de la premsa escrita no hem de ser mandrosos ni deixar-nos ofegar pels problemes que existeixen. Els diaris i les revistes poden tractar els temes amb profunditat. M’emocionen les reaccions del públic davant les imatges dels seus escriptors favorits, perquè són persones que no coneixen però que formen part de les seves vides perquè han entrat en les seves històries, han rigut i plorat amb ells i se’n recorden”.

Podríem explicar moltes anècdotes. Per exemple, la nord-americana Toni Morrison va fer tornar el Kim de Nova York a Barcelona perquè, quan va adonar-se que això es veuria a mig món, va trobar que no anava prou arreglada i li va demanar que tornés en tres setmanes. I l’italià Dario Fo ens va convidar a la festa del seu aniversari a Roma, que va durar diversos dies i va incloure cants de carrer de cançons partisanes. García Márquez no ens va donar la seva adreça a Mèxic sinó tan sols una instrucció, com a una pel∙lí cula d’espies: “Allotgin-se una setmana en aquest hotel i jo em posaré en contacte amb vostès…”.

La selecció dels dotze autors més detacats, sis homes i sis dones, mostra, a més, com la literatura és un dels camps on la igualtat entre els sexes és més evident. Ningú no escriu millor per ser home o dona. Aquesta tria també vol corregir el desequilibri masclista que, per raons històriques, té el palmarès del premi Nobel, que han guanyat 100 escriptors i només 14 escriptores, cinc d’elles en el que portem de segle XXI. Ningú no dubta que noms com els de Virginia Woolf, Sylvia Plath, Mercè Rodoreda, Alejandra Pizarnik, Marguerite Yourcenar o Ana María Matute haurien estat unes excel·lents guanyadores. La británica Doris Lessing ens va parlar, justament, de la seva idea del feminisme: “No m’agrada que les dones repetim el que hem fet sempre: seure’ns a la cuina i queixar-nos dels homes: ‘Ha dit això’, ‘no ha fet allò’…. Aquesta lletania estéril que s’ha repetit al llarg de la historia i que algunes han convertit en el seu model. No estic d’acord que les dones siguem més pacifistes, la guerra de les Malvines entre Gran Bretanya i l’Argentina la va comandar Margaret Thatcher. Mirin, el millor aliat de la llibertat de les dones ha estat la ciència, que va inventar la píndola anticonceptiva, i màquines com la rentadora”.

Quin podria ser el missatge de l’exposició? Potser el que va dir una de les autores, Toni Morrison: “Tots morim, i aquest és el sentit de la vida, però, mentrestant, creem llenguatge, i aquest és el sentit de les nostres vides”. Hi esteu d’acord? Per què serveixen els escriptors?

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*