Per què es pot treballar i ser pobre?

Quan els treballadors es queixen als empresaris que amb el sou que els paguen no en tenen prou per viure amb dignitat, es troben amb la resposta que si els hi pugen a l’empresa perdria diners i hauria de tancar. És a dir, es situa els treballadors en un carreró sense sortida: O treballes i acceptes un sou baix o et quedes sense feina. Tu mateix! D’això se’n diu treball precari.

Siscu Bages
 

 

L’any passat, a Catalunya, una de cada set persones que treballava no guanyava prou diners com per sortir de la pobresa. A casa nostra es considera que una persona o una família són pobres si ingressen menys del 60% de la mitjana dels ingressos del conjunt de ciutadans i famílies. Així, es considera que un adult era pobre l’any 2016 si va ingressar menys de 10.054,4 euros. Una parella es considerava pobra si entre els dos ingressaven menys de 15.081,6 euros i si a la llar també hi vivia un infant, aquesta quantitat era de 18.097,9 euros.

Moltes persones que tenen un lloc de treball no arriben a cobrar aquestes quantitats. Quan els treballadors es queixen als empresaris que amb el sou que els paguen no en tenen prou per viure amb dignitat, es troben amb la resposta que si els hi pugen a l’empresa perdria diners i hauria de tancar. És a dir, es situa els treballadors en un carreró sense sortida: O treballes i acceptes un sou baix o et quedes sense feina. Tu mateix!

D’això se’n diu treball precari.

S’ha dit i escrit molt sobre la precarietat laboral però passen els anys i en comptes de corregir-se aquesta situació, tendeix a agreujar-se.

Per què hem arribat a aquesta situació? La globalització de l’economia en té bona part de la culpa. Els dirigents i els accionistes de les empreses volen fer com més negoci, millor. Si el sou d’un treballador que fa calçat esportiu en un país de l’est asiàtic és deu vegades inferior al que cobraria un empleat d’una empresa a Catalunya, gairebé segur que la producció se n’anirà cap allí. Poc a poc, els sous dels treballadors d’aquells països llunyans van retallant la distància que tenien amb els nostres però el desequilibri encara és enorme.

Però hi ha sectors en què també hi ha precarietat i aquest argument no és vàlid. El dels periodistes, per exemple. Magda Cebrián va crear un portal de facebook on es pengen ofertes laborals. Hi ha prop de 8.400 persones que en són membres. Sovint hi apareixen opinions d’usuaris que es queixen dels salaris baixos que els proposen quan es presenten a una cita laboral. S’abusa sobretot dels estudiants de Periodisme i Ciències de la Comunicació, als quals, amb l’excusa que així milloraran el seu currículum, se’ls planteja ofertes inadmissibles. No és estrany trobar-se amb nois que cobren 200 euros al mes per treballar cinc tardes a la setmana en un mitjà digital, un diari local o una emissora de ràdio o televisió. Lògicament, els nois i noies que fan aquestes feines se’n cansen i cal buscar-los substituts sovint. Malauradament, quasi sempre hi ha qui entra en aquesta roda, amb la qual cosa la lluita contra la precarietat es fa més difícil.

Per combatre aquesta situació, aquest mes de novembre s’han convocat dues Jornades de treball. El Col·legi de Periodistes de Catalunya n’organitza una, el divendres dia 10, com a resultat d’un acord adoptat pel Sisè Congrés de Periodistes de Catalunya celebrat l’any passat, i l’endemà, sis entitats celebraran una Assemblea Oberta de Periodistes, sota el lema “10 accions per un periodisme digne”. La Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, Som Atents, Solidaritat i Comunicació-Sicom i el Sindicat de Periodistes de Catalunya són els col·lectius que abonen aquesta iniciativa.

Els sindicats han anat perdent força a l’hora de defensar els interessos dels treballadors. A la globalització de l’economia cal sumar-hi la seva liberalització; és a dir, que es presenta la defensa dels drets dels treballadors com un atac a les llibertats dels empresaris de fer allò que vulguin.

La globalització i la liberalització de l’economia ens han dut a aquesta situació, on tenir feina no és garantia de viure amb dignitat. Capgirar aquesta dinàmica no passa per esperar que els amos i els accionistes de les empreses pensin que seria bo que ells guanyin menys diners a canvi que tots els treballadors visquin per sobre del llindar de la pobresa. No ho faran. Cada cop vivim en societats més desiguals. Un 1% de la Humanitat té tanta riquesa com el 99% restant. Només la precarietat de molts permet la riquesa d’uns pocs privilegiats.

I no és just, clar!

 

 

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*