Per què milers de persones fugen d’Àfrica

Europa tanca les portes als immigrants africans (molts dels quals haurien de ser considerats refugiats i tenir dret d'asil per les condicions de vida del lloc del qual procedeixen) pensant que s'enfronta a una "invasió". Però si, d'una banda, això significa no reconèixer que van ser els europeus els que van envair Àfrica, també és exagerat creure que arribaran milions de persones. En realitat, ningú vol deixar casa seva.

Félix Flores
 

Pol Rius

Desenes de milers de persones tracten cada any d’arribar a Europa des d’Àfrica, i ho fan entrant pels països més propers, Espanya i sobretot Itàlia. Gasten tot el que tenen en el viatge però molts no aconsegueixen arribar: moren en creuar la Mediterrània o en travessar el desert del Sàhara. Els que ho aconsegueixen diuen que mai tornarien a repetir aquesta experiència. Què els empeny a arriscar la vida en aquesta aventura?

L’emigració no és un fenomen nou. Entre els països africans és constant, però en quant els emigrants veuen la possibilitat d’arribar a Europa ho intenten convençuts que aquí les oportunitats de treball són més grans. Fer-ho per les vies legals, demanant un visat en una ambaixada europea, no és fàcil, però.

El 2015 un milió de persones van arribar a Europa. La majoria fugien de les guerres de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Només uns 34.000 ho van fer per terra, a través de Turquia. La resta ho va fer travessant la Mediterrània per dues rutes: la més curta, entre Turquia i Grècia, i la més complicada, arribant primer a Egipte i Líbia per embarcar-se camí d’Itàlia. Líbia s’ha convertit des de llavors en el principal punt de sortida, però ja no per als sirians sinó sobretot per als africans.

Líbia va ser durant anys el país al qual milers d’africans acudien a la recerca de treball, fins que el 2011 el coronel Moamar Gaddafi va ser enderrocat i assassinat. La guerra va deixar el país en un caos, i els immigrants no van veure millor solució que intentar des d’allà el salt a Itàlia. Les bandes armades i les màfies van veure de seguida una gran oportunitat i, en connexió amb grups similars en els països veïns, han fet de l’emigració a Europa un gran negoci.

Si un jove de Guinea Conakry, per exemple, vol arribar a Itàlia, haurà de creuar, en autobús, en camioneta, la frontera de Costa d’Ivori, després la de Burkina Faso, després la de Níger i per fi la de Líbia. Cada vegada haurà de pagar, no només pel viatge sinó també perquè els policies i guàrdies de frontera els deixin entrar il·legalment al seu país. Potser aquest jove haurà fins i tot de comprar un document d’identitat fals. Al Níger i a Líbia haurà de posar-se en mans de les màfies que trafiquen amb persones i, si té sort, per fi arribarà a la costa i serà embarcat en una pastera o una llanxa de goma amb altres 40 o 60 persones, la majoria homes però també dones i nens.

Més de 114.000 persones han arribat d’aquesta manera a Itàlia aquest any i altres 3.000 han mort ofegades tot i els esforços dels vaixells de rescat de les oenagés i de la Guàrdia Costanera italiana. En el cas d’Espanya, unes 16.000 van arribar a través de l’estret de Gibraltar.

 Al final, el nostre jove de Guinea Conakry es pot haver gastat 2.000 euros en la travessia, tots els diners de la seva família, que potser ha venut les propietats que tenia esperant que això serà compensat amb els diners que ell vagi enviant des d’Europa.

Però és molt probable que les il·lusions no es compleixin i el nostre immigrant acabi recollint ferralla pels carrers de Barcelona o treballant en els camps de Sicília cobrant a raó d’un euro l’hora. I no obstant això, ningú que ha gastat tots els estalvis de la família per emprendre el viatge vol tornar a casa amb una sensació de fracàs.

Si fem una ullada a la llista de països dels quals parteixen més emigrants veurem que en tots es donen condicions semblants de pobresa i guerra o violència. Mai hi ha una sola causa per sortir, i totes estan sempre relacionades.

Per exemple, dos països un a l’extrem de l’altre al mapa africà: Mali i Somàlia. De tots dos han partit refugiats cap als països veïns i en direcció a Europa, i en els dos coincideixen anys de sequera i per tant de pobresa i fins i tot de fam, inestabilitat política i presència de grups armats i terroristes.

Nigèria, Gàmbia, Guinea Conakry, Costa d’Ivori i Eritrea són els països africans dels que han sortit més refugiats i emigrants. En tots ells coincideixen una distribució injusta de la riquesa i governs corruptes i dictatorials. El repartiment injust de la riquesa -en particular en països rics en minerals com Guinea o en petroli com Nigèria- i la corrupció impliquen que només tenen possibilitats de prosperar aquells que treballen per a l’Estat, per al poder econòmic o el poder militar, poders que a més solen anar units: l’ocupació i les oportunitats s’assoleixen segons qui ets, segons qui són els teus familiars, segons a qui coneixes. Això fa que una gran part de la població es quedi fora de l’economia.

A Nigèria, un país enorme i riquíssim, les desigualtats socials i les grans diferències entre els habitants del nord i els del sud han acabat provocant el fenomen de l’organització terrorista Boko Haram, que actua amb tremenda violència. En aquesta situació de deteriorament social, les màfies -moltes, dedicades al tràfic de persones- surten molt beneficiades.

A Gàmbia ha estat governant durant 22 anys un president embogit, Yahya Jammeh, que deia tenir poders màgics i ser capaç de curar la sida amb unes herbes miraculoses que només feien efecte els dijous. El van fer fora del poder el febrer però diuen que va escapar amb 10.000 milions d’euros, tota la fortuna de l’Estat. Gàmbia té menys de dos milions d’habitants, podria sens dubte viure millor, però els joves no tenen cap esperança de millora i malgrat el canvi polític segueixen marxant.

També els joves fugen d’Eritrea, i no és estrany. A l’altre extrem d’Àfrica, al territori d’un antic regne que va ser dels primers a adoptar el cristianisme (encara que avui conviu la religió musulmana), governa des de 1993 Isaïes Afewerki. La seva dictadura és tan insuportable que Eritrea ha estat qualificada per les organitzacions de defensa dels drets humans com un dels pitjors països del món. I la majoria de joves, nois i noies, que tracten d’escapar ho fan perquè el servei militar és obligatori i pot durar … tota la vida.

Fa poc, al novembre d’aquest any, ha estat obligat a retirar-se el president de Zimbàbue. Robert Mugabe tenia el rècord mundial d’un president al poder: 39 anys. Massa lluny d’Europa, els zimbabuesos opten per emigrar a la veïna Sud-àfrica. Zimbàbue és un cas típic de país ric que ha estat portat a la ruïna. Milloraran les coses després de Mugabe? És molt possible que no, perquè la riquesa està en mans d’uns pocs, els militars són els veritables amos de l’Estat i encara que  celebrin eleccions la democràcia és una farsa.

Europa tanca les portes als immigrants africans (molts dels quals haurien de ser considerats refugiats i tenir dret d’asil per les condicions de vida del lloc del qual procedeixen) pensant que s’enfronta a una “invasió”. Però si, d’una banda, això significa no reconèixer que van ser els europeus els que van envair Àfrica, també és exagerat creure que arribaran milions de persones. En realitat, ningú vol deixar casa seva.

Les coses podrien canviar molt, i per descomptat es salvarien vides, amb un sistema migratori ordenat i legal. I encara canviarien més si les relacions comercials amb els països africans fossin justes, si per exemple paguéssim més car la xocolata, de manera que els cultivadors de cacau de Costa d’Ivori poguessin viure dignament. I si els polítics europeus deixessin de donar suport a senyors com Yahya Jammeh, que deia que governaria “mil anys” .

Pol Rius

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sobre Félix Flores

Félix Flores és reporter i analista internacional del diari La Vanguardia (Barcelona). Especialitzat en Orient Mitjà, Amèrica Llatina, Àfrica, Europa de l’Est i Àsia Central Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*