1984/2014

Roser Reverter
 
 

L’Arnau surt de l’escola, i la mare fa la pregunta ritual: “Com ha anat?”. La resposta, però, no és el “bé” habitual. Aquest cop l’Arnau li explica que vol entrar a l’equip de futbol de l’escola.

–Arnau, ja fas massa activitats. A més, s’entrenen dos dies a la setmana i tu no els tens lliures

–No hi ha cap problema, m’entrenaré un dia i jugaré els partits dels dissabtes.

–Si l’equip ja fa unes setmanes que s’entrena!

–L’entrenador hi està d’acord. Jugaré de porter.

–Però el porter és en Pau.

–Primer he parlat amb ell. Jugarem una part cadascú. L’hi hem comentat a l’entrenador i li ha semblat bé. M’hi matricularàs?

La mare mira l’Arnau, somriu i li diu que sí. Valora la complicitat, la generositat, l’amistat, l’estratègia i l’autonomia que demostra el que en Pau i ell han fet. Són coses que no s’aprenen en els materials escolars, sinó que s’interioritzen exercint-les. I mira amb agraïment cap a l’edifici on el seu fill passa moltes hores amb companys i companyes diversos en interessos, capacitats, llengua i cultura d’origen, context econòmic i social familiar… i amb els mestres que han afavorit que hagin esdevingut un col·lectiu cohesionat.

També pensa en els fills d’uns amics, a qui els pares han optat per educar a casa, i en tot el que es perden. Aquesta decisió ha suposat una reorganització familiar que condiciona les seves activitats i, volgudament, restringeix la franja social en que tenen lloc. Amb tot, el que més li dol és la no-diferenciació entre el context familiar i l’escolar, tots dos educatius, però amb funcions distintes amb relació a la potenciació del desenvolupament personal.

Reconeix que per l’Arnau és important el que li ha demanat perquè ell –com gairebé tots els infants– no respon a les preguntes, sinó que explica el que vol. D’algunes coses se n’assabenta per altres pares o pels tutors o tutores. I a vegades fins i tot li sap greu. Els infants –com tota persona– tenen dret a un espai propi on no cal que hi fiquem el nas, tret que ells o altres persones que en tenen cura ens ho demanin. I l’escola és un pou de complicitats compartides, sovint sense participació dels adults.

Sobre Roser Reverter

Mestra Contacte: Facebook | Twitter | Més articles