Encara guetos

Joan Maria Girona
 
 

Vaig participar una vegada a la reunió del claustre d’una escola en procés de guetització; m’adonava que tots els i les mestres estaven preocupats. Quan arriba el moment de la preinscripció no apareix per l’escola cap família amb característiques socials o culturals diferents a les que ja hi escolaritzen els seus fills.

És un problema seriós, al nostre petit o gran país, i mai no s’han pres mesures eficaces per evitar-lo o corregir-lo.

És un tema seriós perquè ens implica a totes les persones, i el que sembla més greu: la resposta que es dóna de manera explícita o implícita no és favorable a la desaparició del gueto. Responsables de les administracions (ajuntaments i Generalitat), famílies, professorat i opinió pública en general estan majoritàriament pel manteniment dels centres gueto. No ho diran obertament, les administracions fins i tot en negaran l’existència, però a la majoria els va bé que existeixin.

Així la resta d’alumnat està en escoles i instituts on no hi ha tantes criatures de colors, parles i costums diferents als de la majoria de la població de Catalunya. I els polítics pensen, pragmàticament, que els que voten cada quatre anys són els de la majoria: les minories o no tenen dret a vot o no l’exerceixen gaire…

Però sentint parlar les persones del claustre de l’escola que comentava més amunt se’m feia el cor petit. Han invertit esforços, temps, il·lusions per canviar el funcionament del centre. L’alumnat i les seves famílies n’estan satisfetes. Però tota aquesta feina i aquestes il·lusions se’n poden anar en orris si es manté la guetització, si no aconsegueixen que altres famílies del barri portin els seus fills i filles a l’escola que tenen més a prop.

No es tracta de mesures extraordinàries, de repartiment d’alumnat, de transport escolar, de més recursos econòmics o personals (que mai serien sobrers)… es tractaria d’aconseguir que les famílies que viuen a l’entorn de l’escola se la sentissin seva, la utilitzessin per als seus infants. I en aquesta tasca el claustre és conscient que està sol, que no tindrà suport de cap instància o institució més que paraules de reconeixement per la bona feina feta.

I potser arribarà un dia que les mestres i els mestres es cansaran i canviaran d’escola i de barri… i es perdrà un capital humà i professional important. I els nens i les nenes d’aquell barri en sortiran perjudicats. I els que se’n van fora, a escoles allunyades del domicili familiar però sense tants colors de pell diferents, no s’adonaran que es perden la convivència, la relació, els aprenentatges amb els infants que viuen al seu costat i amb qui potser fins i tot, a vegades, juguen junts al carrer. El futur d’un país no es construeix segregant les persones des de la infància.

Joan Maria Girona
About Joan Maria Girona

Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*