Un elefant a l’habitació

Com a docents i com a societat no podem ignorar que la violència hi és i que és una condició intrínseca de l’ésser humà, i que per fer-la front ens cal una alta dosi de valentia, i sobretot no ignorar els elefants que hi pugui haver a l’habitació.

Francina Martí
 
 

El dia 5 de novembre vam reiniciar el cicle de cinema que organitza Rosa Sensat juntament amb la Filmoteca de Catalunya i el Departament de Cultura “Educar i aprendre”. La pel·lícula programada per aquest dia va ser Elephant de Gus Van Sant, (2003), basada en la massacre que hi va haver el 1999 a l’institut Columbine, a l’estat de Colorado dels EUA, on tretze persones van ser assassinades per dos companys.

En veure la pel·lícula, des del primer instant, vaig experimentar un sentiment profund d’inquietud i d’incomoditat. Perquè el director juga amb el fet que l’espectador ja sap el que passarà i ho anticipa amb petits detalls que anticipen els fets, que ens incomoden en tot moment i que no ens deixen respirar.

Quan vaig acabar de veure Elephant, en aquell instant màgic en què acabes de veure una bona pel·lícula, hi ha uns segons de buit, de recolliment, d’introspecció, uns instants que resumeixen el sentiments, la sensació que ens ha deixat i que moltes vegades no té res a veure amb el que penses quan moments després, fas una valoració més mental i no tan racional de la pel·lícula que has vist… Doncs bé, com deia, quan vaig acabar de veure Elephant en aquest moment màgic postvisionat, vaig sentir un gran aclaparament i un sentiment molt profund de no voler pertànyer a aquesta comunitat que anomenem “humana”.

Perquè de la violència no se n’escapa ningú. La violència viu en nosaltres i no té classe social, ni edat, ni sexe… És una part intrínseca de la condició humana. I aquí els nostres perquès no tenen resposta… Per què ho fan? Per què actuen així? Què els mou a matar uns companys?

I com s’explica l’horror? Com s’expliquen aquestes accions d’una cruesa esfereïdora, que no tenen cap sentit, ni ideològic, ni sentimental, ni de cap tipus. Com s’explica això que s’ha anomenat moltes vegades violència gratuïta?

Tant la literatura com el cinema han fet moltes aproximacions a l’explicació de l’horror i de la violència. A mi, m’ha vingut a la memòria, d’una manera molt viva, A sang freda de Truman Capote, i la versió cinematogràfica de Richard Brooks (1967): dues obres mestres. Capote explica la violència, una violència perpetrada a sang freda, amb una descripció crua dels fets, amb una successió de detalls, des de diferents punts de vista. Potser Capote, tot i fer una exposició aparentment neutra, vol trobar una explicació a partir de la biografia dels dos assassins.

I en aquest cas, la matança a l’institut de Columbine ens ha donat dos relats cinematogràfics. D’una banda el documental de David Moore, Bowling for Columbine (2002) que intentava explicar uns fets tan bèsties com aquests, com un defecte de la societat nord-americana, massa permissiva amb l’accés a les armes i amb el seu ús.

Gus Van Sant, en canvi, a Elephant (2003) va teixint una realitat més suggerent, amb imatges que insinuen, amb la creació d’un ambient inquietant. Els personatges es passegen pels passadissos de l’institut com en un laberint… Una metàfora universal, antiga, de la condició humana perduda en un món sense sortida.

L’accent de la pel·lícula recau en els espais, dels quals Gus Van Sant en fa un tractament molt suggerent, però també en els individus, que no els personatges. A la pel·lícula es fa un retrat d’un ventall de personatges que reflecteixen el món adolescent i la seva condició humana particular: els amics, la soledat, l’amor, el desconcert… Cada episodi s’obre amb un fos a negre amb el nom d’un dels personatges, que són més que personatges: són nois i noies de carn i ossos, amb una vida pròpia.

Com que el cicle en què s’ha programat aquesta pel·lícula s’anomena “Educar i aprendre”, em pregunto quina responsabilitat tenim com a educadors.

Faig un punt i a part perquè la resposta no és senzilla, com sempre passa en les qüestions més importants… El títol del film ens pot donar la clau per trobar algun camí. He llegit a la Wikipèdia, no sé si és així, que la pel·lícula es titula Elephant, per fer referència a una frase feta en anglès, que vindria a dir: “Hi ha un elefant a l’habitació”. Sempre fa de mal traduir i d’interpretar les frases fetes. Però aquesta vindria a indicar que moltes vegades hi ha grans problemes que tots sabem que existeixen i que ignorem expressament.

I això enllaça amb la nostra responsabilitat, com a docents i com a societat… No podem ignorar que la violència hi és i que és una condició intrínseca de l’ésser humà.

I per sort, a la pel·lícula es veuen altres cares de la condició humana: gestos “realment” humans, en què els personatges es preocupen pels altres, es consolen, s’ajuden, s’estimen, intenten explicar-se el món… I això es veu en molts detalls, que són els que hem de fomentar i alimentar perquè siguin la base perquè a les escoles i instituts l’educació esdevingui, sobretot, humana.

Així doncs, per fer front a la nostra violència de cada dia ens cal una alta dosi de valentia, i sobretot no ignorar els elefants que hi pugui haver a l’habitació.

Francina Martí
Sobre Francina Martí

Professora de llengua i literatura. Presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat Contacte: Twitter | Més articles