«Pedagogia» sistèmica: educació o esoterisme?

Totes les persones, els ensenyants també, podem tenir les nostres creences, que ens poden ajudar a viure i a ser feliços, però... tenim dret a induir els infants que s’hi acostin? Tenim dret a traspassar creences a infants o adolescents que es fien de nosaltres, que esperen que no els enganyem, que esperen que els ajudarem a créixer i a madurar amb un xic d’esperit crític? Criticarem, amb raó, el nou currículum de religió de la LOMCE, que implica explicar creences religioses a l’alumnat: només les creences religioses són criticables?

Joan Maria Girona
 
 

«Tenia a classe un alumne molt nerviós, que un dia estava especialment neguitós. Vaig aparcar un moment el que feia i el vaig mirar als ulls, li vaig preguntar què li passava. Al seu pare l’estaven a punt d’operar i potser perdria un braç. Doncs bé, vam tancar la llibreta, ens vam donar tots les mans i vam enviar energia al seu pare. L’endemà va venir la mare a veure’m encantada. Això et fidelitza amb la família, és allò emocional el que dóna valor a la vida» Mercè Traveset. 19.01.15 Diari de l’Educació

Joan GironaVaig trobar un escrit antic (2004) signat per Carles Parellada; s’hi explicava una, diguem-ne, activitat de formació. Vaig llegir que, un cop ben asseguts amb els peus tocant el terra, hom sentia com l’energia li entrava pels peus i li anava pujant per les cames fins a estendre’s per tot el cos… Més endavant, cadascú pensava o s’imaginava el seu pare darrere seu, i més endarrere el seu avi, i fins i tot el seu besavi… Segons l’escrit, centenars de persones adultes seguien el ritual i hi participaven seriosament.

Perplex, busco més informació. M’havien explicat que era una formació sobre pedagogia sistèmica, i navegant per la xarxa vaig trobar que, al costat de «pedagogia sistèmica», apareixen altres pràctiques que es poden definir com esotèriques, com per exemple el reiki, pràctiques sense base científica que són utilitzades per curar o com a teràpia. Els seus efectes estan en la línia d’un placebo: la persona es cura o millora per l’evolució del curs de la malaltia, de manera semblant a l’homeopatia, que actua sense introduir cap principi actiu al cos; són pràctiques que no perjudiquen, no tenen efectes secundaris i permeten que les defenses facin el seu curs i la persona superi sense presses la seva situació.

No ho sé, jo sempre havia pensat que mestres i professors havíem d’intentar educar els infants i adolescents que teníem a les aules. Que havíem d’ensenyar-los coses valuoses per al seu present i futur. Que havíem d’intentar educar-los amb criteris, perquè aprenguin a distingir entre sabers i creences, entre coneixements i opinions.

Les pràctiques que hem relatat no han estat validades, quedarien en el terreny de les creences. Totes les persones, els ensenyants també, podem tenir les nostres creences, que ens poden ajudar a viure i a ser feliços, però… tenim dret a induir els infants que s’hi acostin? Tenim dret a traspassar creences a infants o adolescents que es fien de nosaltres, que esperen que no els enganyem, que esperen que els ajudarem a créixer i a madurar amb un xic d’esperit crític? Criticarem, amb raó, el nou currículum de religió de la LOMCE, que implica explicar creences religioses a l’alumnat: només les creences religioses són criticables?

Les connexions que explica la Mercè Traveset, la teoria de les constel·lacions familiars que s’aplica alegrement en algunes escoles, ajuda els infants i les seves famílies? O bé és una pseudociència que interpreta les situacions familiars i gosa donar-hi solucions?

Llegint més he descobert la filosofia i la teoria dels sistemes. És interessant. Aplicada a la psicologia, les teràpies familiars ajuden moltes persones… però tinc els meus dubtes que la pedagogia que ha sorgit a partir d’aquests supòsits ajudi l’alumnat i el professorat.

És cert: la sistèmica ens planteja la importància de la relació amb les famílies, ens recorda que estem immersos dins un sistema de relacions i que quan un element del sistema canvia tot el conjunt queda afectat… però això és una novetat? Fa quaranta anys, a l’escola pública on treballava, tot el claustre era conscient de la necessitat de comptar amb les famílies del nostre alumnat: visitàvem les cases, coneixíem les que no podien apropar-se a l’escola i hi parlàvem; érem conscients que sense la col·laboració i la participació dels familiars els infants no avançarien. No és innovadora, aquesta premissa.

Sí, són innovadores i estranyes, les pràctiques esotèriques que les acompanyen i certes afirmacions teòriques que les sustenten: des de les teories de Hellinger fins a l’Institut Gestalt. Els pecats dels pares marquen els fills fins a la tercera generació? Les constel·lacions familiars poden explicar les situacions negatives o problemàtiques que vivim? Qualsevol persona pot representar un familiar i actuar com si fos ell? Existeixen energies presents en les persones i es poden transmetre per l’èter?

Fa la impressió que les teories sistèmiques aplicades a l’educació tenen un cert ressò. Potser a les escoles ens hem centrat massa en els coneixements i els aprenentatges i hem deixat un xic de banda els aspectes emocionals que els acompanyen. La sistèmica presenta les emocions com el primer punt a tenir en compte, dóna una certa resposta a les necessitats emocionals que tots i totes tenim.

Potser una teoria que recalca la interpretació dels fets i de les situacions, més que l’esforç per canviar-los, es fa de fàcil acceptació; potser remarcar la importància del sistema ajuda a sentir menys la responsabilitat individual si el nostre alumnat no millora; potser promoure l’evitació dels conflictes farà que no posem en qüestió les directrius de les administracions; potser unes formacions privades, que s’han de pagar religiosament, són un bon negoci per a qui les promociona i ofereix; potser…

Davant nois o noies diagnosticats amb TDAH, podem actuar medicant-los o ajudant-los amb una teràpia adequada. La pastilla apaivaga els símptomes, no cura el trastorn però tranquil·litza familiars i professorat.

La situació actual d’incertesa en l’àmbit social i en l’escolar pot fer que moltes persones busquin algun element que els doni la seguretat i la confiança que no troben, malgrat que aquest element no estigui contrastat ni validat. Potser això explica l’acceptació que la «pedagogia» sistèmica troba entre alguns mestres: és una pastilla que no canvia la realitat quotidiana però la fa més suportable, que evita prendre una posició crítica, que evita denunciar les polítiques educatives que fomenten les desigualtats, que permetrà traspassar a la constel·lació familiar la responsabilitat dels mals resultats acadèmics o fins i tot educatius. Una pastilla que, com tots els medicaments, té efectes secundaris, i que més endavant, quan en desapareguin els efectes, pot deixar penjats molts mestres que hi han confiat.

Diria que als ensenyants ens toca col·laborar amb les famílies en pla d’igualtat; ens toca ajudar-nos mútuament a educar; ens toca posar límits, no només interpretar les situacions; ens toca ajudar els infants i adolescents a créixer, a ser crítics, a defensar les seves opinions amb arguments contrastats, no amb creences o opinions subjectives; ens toca contenir la necessària rebel·lia dels adolescents, posant els límits que com a adults que som ens correspon posar si volem educar de debò.

Ens toca tenir en compte els aspectes emocionals en tots els processos de relació i d’aprenentatge. Ens toca explicar les constel·lacions astronòmiques i posar en qüestió, per salut mental, altres menes de constel·lacions o pràctiques esotèriques que ajuden les persones amb dificultats a fer front a la dura realitat, a la situació de crisi que estem vivint, i que hi busquen refugi i consol encara que el que trobin sigui poc consistent.

Ens toca afirmar les responsabilitats individuals que tenim totes les persones, que no vivim soles però que no podem descarregar-les en els altres.

Als barris i escoles on he treballat he trobat alumnat amb capacitat de resiliència malgrat que la seva constel·lació familiar era molt desfavorable. No m’he limitat a conèixer, entendre i respectar una situació, sinó que he animat l’infant o adolescent a fer servir la seva responsabilitat individual per fer front a les situacions i intentar canviar-les. Les tècniques de suggestió que proposen els sistèmics són senzilles i enganyoses; un bon professional de l’ensenyament no hauria de deixar-se portar per aquestes tècniques malgrat que li resolguin una situació. Són tècniques que poden tenir un èxit immediat –com la pastilla per als afectats de TDAH–, però que no modifiquen les situacions d’arrel. Podran millorar l’ambient a l’aula durant una temporada, però els infants o adolescents no interioritzen els comportaments que se’ls indiquen.

Les persones no vivim soles; som sociables, compartim, ens ajudem, ens interrelacionem al llarg de tota la vida. Som membres de diferents grups, començant pel familiar, però no ens diluïm en el conjunt, sinó que conservem la nostra individualitat i som responsables del que fem cadascú de nosaltres.

Joan Maria Girona
Sobre Joan Maria Girona

Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat Contacte: Twitter | Més articles

  • Carme Alemany Miralpeix

    Totalment d’acord Joan!!! Gràcies per dir-ho tant bé. És molt preocupant veure com tants mestres i escoles s’hi enganxen, realment “és una pastilla que no canvia la realitat quotidiana però la fa més suportable, que evita prendre una posició crítica, que evita denunciar les polítiques educatives que fomenten les desigualtats, que permetrà traspassar a la constel·lació familiar la responsabilitat dels mals resultats acadèmics o fins i tot educatius”. Ens falta molta reflexió i compromís!!!

    • Carme Aymerich Padilla

      Bon article, valent i coherent. La nostra feina no és fàcil, ser pares és molt complicat i ser nen, fill i alumne tampoc és senzill. El món de l’educació i el dels mestres és d’una gran complexitat i els problemes complexos no tenen solucions simplistes. Tenir en compte l’educació emocional és tan important com desenvolupar la resta de competències. M’identtifico amb la teva preocupació sobre el fet que les creences dels mestres influeixin sobre els nostres alumnes? Fer de mestre és complex, molt complex, fer escola i fer-la bé tot un repte.

  • Mireia T

    Hola,
    Sóc partidària de basar-nos en el mètode científic per comprovar els resultats de les coses. La vida evoluciona, l’educació evoluciona… El que avui està comprovat, fa segles no ho estava.
    Una de les claus per a l’evolució és estar obert a les novetats i, sense prejudicis, observar quins resultats tenen.
    Amb aquest article, tinc la sensació que es parla de la Pedagogia SIstèmica sense conèixer-la i, basant-se només en un coneixement superficial i sensacionalista, es condemna d’antuvi.
    He estudiat ciències esotèriques i m’encanten. Però sé discernir.
    He estudiat pedagogia sistèmica i li puc dir que la base fonamental no és res del que vostè menciona en l’article. La base fonamental és la mirada amb respecte per les persones (i això vol dir sense prejudicis), comprenent i sent compassius per la seva situació. I també el treball personal dels professionals perquè puguin entusiasmar l’alumnat a aprendre i ser feliços. I per mi, això té molt valor.

    • Elena

      Crec que per a ser compassius i mirar amb respecte les persones no cal una pedagogia especial. No criticaré en el seu conjunt la pedagogia sistèmica que no conec en profunditat i que pot tenir alguns elements interessants, però comparteixo plenament les opinions del Joan Girona sobre algunes pràctiques que estan totalment fora de lloc a l’escola.

      • Clara HB

        Bones!
        La veritat es que és molt interessant sentir diferents punts de vista sobre les coses, ja que sempre fan replantejar-te. Per tant, d’entrada, moltes gràcies per l’article i les opinons de tothom. A mi també m’han fet pensar.

        No obstant, estic molt d’acord amb la Mireia. La pedagogia sistèmica, com jo l’he estudiat i l’he entesa sempre, no té res a veure amb una pastilla per enganyar i curar símptomes superficials, sinó, al meu parer, tot el contrari. Tenir en compte tot el sistema i la motxilla que l’infant porta al damunt, ajuda a entendre i reconèixer certs bloquejos que qualsevol persona es pot trobar en el camí, i és a partir de conèixer aquests bloquejos que l’infant també pot començar a treballar (conjuntament amb l’adult) per seguir endavant i anar-se acostant cada cop més a això que en diem “ser feliços”. La pedagogia sistèmica no significa comprendre i tenir compassió, sinó treballar profundament a partir de les vivències en el sistema del nen. I, naturalment ,res més lluny de voler inculcar una creencia a ningú, com sí que fa la nova assignatura de religió de la LOMCE (i no perquè tenir una creença religiosa sigui dolent, sinó perquè aprendre’s de memòria el parenostre no té absolutament cap sentit, i voler que els nens adorin a déu i que ho expressin amb les seves paraules com diu el currículum tampoc…)

        Tot i així, segur que hi ha persones que han tingut una història familiar turbulenta i no tenen cap problema, i a l’inrevés. Jo sóc partidària de no portar res a l’extrem, doncs penso que, ni la pedagogia sistèmica ni el mètode científici ho poden explicar tot ni poden arribar a tot arreu. Aquí és on entra l’esperit crític de cadascú i, evidentment i inevitablement les seves creences o tendències.

        Moltes gràcies pel debat!

  • Raúl Martínez

    Cent per cent d’acord amb cada línia de l’article. Clarificador i molt valent en un moment en que sembla que aquest ha de ser el camí de moda a seguir. Com a educadors penso que hauríem de deixar l’esoterisme per a l’àmbit personal, per qui ho necessiti, i preocupar-nos per entendre la complexitat de la nostre realitat des d’una mirada també emocional, però sense dubte objectiva i professional.

  • Manel Guzmán

    Me n’alegro de que hi hagi veus que denunciin la proliferació de esoterisme i misticisme a l’escola pública. Molt valent, Joan Maria, tenint en compte les legions de mestres que s’apunten al carro d’aquestes “pedagogies innovadores”. Només cal donar una ullada als blocs de XTEC per veure la situació. Per cert, aquí teniu altra nova “pedagogia que val la pena fer-li una ullada:

    http://www.reddit.com/r/podemos/comments/2lgqzt/candidatura_al_consejo_ciudadano_con_un_proyecto/

  • Amador Martos García

    Desde el surgimiento de la física cuántica, la erudición ya no centra su atención en el objeto, sino en la conciencia humana como lo acreditan diversas áreas de la ciencia que, inapelablemente, remiten a la rehabilitación de la filosofía perenne. Las categorías científicas están convergiendo en la ciencia por excelencia, a saber, la ciencia de la conciencia. Y en ese campo, la filosofía transpersonal desarrollada por el filósofo Ken Wilber y la psicología transpersonal como la “cuarta fuerza” de la psicología, se presentan como un nuevo paradigma de conocimiento que, inherentemente, requiere de una renovada visión de la historia, la ciencia y la espiritualidad pero, eminentemente, de un revisionismo de la psicología cognitiva y educativa. Facebook del libro la educación cuántica: https://www.facebook.com/pages/La-educaci%C3%B3n-cu%C3%A1ntica/177065152489441?fref=ts

  • El moviment evolutiu empeny la vida a descobrir-se,a incloure,a
    expressar-se de maneres que ningú de nosaltres sap ni pot controlar. Ho
    tractem de fer,sí,som capaços de dir desde la nostre petita ment que fins hi tot,podem crear la vida!!!!. Mireu els laboratoris,la ciència que no vol veure l’efecte dels experiments en les dimensions més interiors dels animals o persones (in vitro)…com no es veuen…com no es veuen,són inexistents. Justament,i si tots observem,el moviment evolutiu continua,i gràcies a que comencem a tenir conciència de que allò que no es veu no és tan inexistent,apareixen metodologies que ens ajuden a SER MOLTÍSSIM MES RESPONSABLES amb nosaltres mateixos,els demés i l’entorn. L’èsser humà és una forma de vida molt valenta i que forma part d’un projecte Universal MOLT MÉS AMPLI del que no ens podem excloure. Quin és?…ni idea. L’únic que sí reconec és que tinc i tenim dimensions que,de moment,per la por,per les interpretacions sesgades,per les nostres creences limitants,i les petitíssimes experiències pròpies,no podem asumir conjuntament. Ho farem desde les minories,mica en mica,fins que obrim suficients neurones com per mirar molt més enllà,molt amunt. Gràcies però a científics de totes les branques del coneixement ,que ja estàn mirant allò menys palpable i sutil,i no per això extrany,perillòs o esotèric sense fonaments.
    Pedagogiacreativavivencial.com

  • Guest

    Crec que cal conèixer més la pedagogia i la teràpia sistèmica abans de dir que és esoterisme o un sucedani de la religió. Ho conec i opino que no es tracta de res de tot això. Que Hellinger tingui escrits místics no vol dir que la sistèmica o el fet de parlar d’energies en un sistema, sigui mística…
    Quan va aparèixer la psicoanàlisi, molta gent de l’època pensava que era màgia… I d’en Jung, també se’n van dir moltes coses … També direm que tot allò que té a veure amb el món del que és simbòlic és màgia o misticisme religiós? Crec que hem de tenir una ment més oberta perquè la mateixa ciència, també ens pot semblar màgia als que no la dominem prou. I l’energia també és màgia?
    La teràpia familiar sistèmica i la pedagogia que suggereix aquesta perspectiva psicològica, no és cap moda actual, fa anys que s’està treballant a d’altres països del món. Fins i tot, als CAPS del nostre país, no en la modalitat de constel.lacions familiars, però sí en totes les altres maneres; teràpies breus, etc. I com totes les formes que ha anat prenent el desenvolupament de la psicologia en la seva manera més humana i progressista, anem incorporant els seus sabers a la nostra vida qüotidiana per tal d’ajudar a què les persones creixem d’una manera més harmoniosa i superem amb menys dolor i traumes els processos de pèrdua i separacions familiars o, simplement treballem, el nostre creixement com persones.
    Una altra cosa és la trivialització que se’n pugui fer en alguns sectors, però això passa amb tot i hem de ser crítics amb l’ús que se’n fa. A l’escola, evidentment, es poden utilitzar moltes tècniques de dinàmica de grup que també provenen de la psicologia gestàltica o fins i tot de l’expressió corporal i el teatre. També, la mirada que podem tenir en el tema dels vincles, en les entrevistes amb les famílies, pot incorporar molts elements de la psicologia sistèmica. I això és molt, molt útil. Però a l’escola no hem de fer teràpia, hem de conèixer els límits entre fer pedagogia i fer teràpia; entre d’altres coses, perquè cada feina té el seu lloc i el seu espai. I perquè els mestres no som terapèutes.
    Va haver una mestra i terapèuta familiar que va treballar a la seva classe amb constel.lacions familiars amb nens i nenes que venien d’una guerra sanguinolenta i despiadada, nens i nenes que havien perdut molts familiars i que van quedar molt abandonats i tremendament fràgils. Ella es va arriscar, perquè en sabia molt. I tot i sabent -i així ho escriu- que no era això el que havia de fer una mestra a l’aula, havia de donar a aquells nens desprotegits i famolencs d’amor i seguretat, tot el que sabia i podia. El seu testimoni és un tresor.

  • Anna Berenguer

    També m’agradaria afegir que tot aquesta reflexió no treu que haguem de lluitar per unes condicions òptimes en la nostra feina, per les desigualtats socials, etc.
    La psicologia sistèmica neix a l’escola de Palo Alto, un niu de ciència i estudi, amb especialistes de renom i des de la perspectiva del constructivisme….que la majoria de mestres anem tastant des de fa temps. Jo no comparteixo les visions que uneixen creixement personal-espelmetes-tè i tot el món és bo, però si que crec que hem d’anar cap a una PEDAGOGIA I UNA EDUCACIÓ INTEGRATIVA, que uneixi perspectives pedagògiques i didàctiques provinents de tota la història de l’educació i què no tenen perquè anar separades. I comparteixo alguns comentaris anteriors: sense deixar de lluitar per la desigualtat social i en el marc de l’escola pública preferentment. No hem de construir altre cop escoles elitistes pròpies per a cada “tribu”. En això estic totalment d’acord!

  • Joan Escoda

    (per afegir-hi cullerada)
    Estem immersos en un moment de revisió educativa total i sembla que cal trobar la gran solució a tots els problemes, com si fins ara s’hagués fet tot malament.
    Si el professor no vol quedar-se enrere, s’ha de fer visible, s’ha de dissenyar el seu “personal branding”, fer-se un blog, controlar la tecnologia i treballar per al desenvolupament hol·lístic de l’alumne, avaluar competencialment, tenir en compte a tota la comunitat educativa i fer-ho tot cooperativament (en realitat, competitiva). I tatxan! Apareixen gurús o intents de gurús a tot arreu (emocionals, tecnològics, didàctics, marquetinians,…)
    I en aquest context és complicat estar receptiu i maleable i alhora crític amb cadascuna de les modes. T’és útil? Cal estar sempre atent. I ja se’ns jutjarà. I no ha estat així sempre?
    Jo he conegut personalment una mica la teràpia sistèmica i les seves aplicacions pedagògiques, i la veritat és que a l’inici em va deixar positivament corprès. Ara, que el soufflé ja m’ha baixat, puc veure-ho amb una certa distància i capacitat crítica però em quedo amb algunes coses positives: reconèixer que sovint no som prou conscients de les realitats dels nostres alumnes, potser podem treballar d’una altra manera?…és a vegades en un entorn més informal on descobrim les coses més importants. També em quedo amb el repensar la mirada d’amor cap a l’alumne, i a la seva família (i que condiciona també les activitats i la metodologia).
    Alhora no estic d’acord en el fet que de canviar la mirada (sistèmica), ens inhabiliti per queixar-nos, lluitar pels nostres drets i reclamar que aquest país sigui una mica menys cutre. No cal conspiranoiar: és la necessitat de reinventar-se, d’aparèixer, signar un llibre, sortir a la foto, en resum fer-se un lloc en un país de pandereta.
    En educació hi ha pràctiques científicament demostrables d’èxit, però a la vegada pretendre reduir a una fórmula com ensenyem i com aprenem, és simplement ridícul. Ensenyar és bàsicament un art. Amb les seves tècniques. Ara bé, si el gurú de torn juga a fer constel·lacions a l’aula, potser sí que li haurem de dir “fins aquí, xato” 🙂