Innovació escolar, centres innovadors i escola pública

La pública és l’escola de tothom. Les innovacions s’han de fer als centres que estiguin a l’abast de totes les famílies, siguin de la condició econòmica, social o ètnica que siguin. Si els canvis positius no poden beneficiar totes les persones seran uns canvis insuficients, uns canvis per a unes elits que deixaran de banda les famílies en situacions més desafavorides.

Joan Maria Girona
 
 

innovació

Fa unes setmanes va sortir la notícia: alguns centres escolars dels jesuïtes començaven una innovació educativa important. Afectava la manera de treballar a les aules amb l’alumnat, des de cinquè de primària fins a segon d’ESO, de moment. Molts mitjans d’informació se’n van fer ressò i la notícia ha generat un cert debat. Al Diari de l’Educació han aparegut diversos articles i comentaris.

Considero molt important que se sàpiga que a uns quants centres escolars es treballa per projectes i s’han deixat de banda elements de l’escola tradicional com poden ser els llibres de text, els exàmens memorístics, les aules com a espais fixos, els horaris tancats, la compartimentació dels aprenentatges… Es tracta d’unes innovacions necessàries per ajudar i adequar l’ensenyament als infants nascuts al segle xxi, que segurament aprenen de maneres diferents de com ho vam fer els que tenim uns quants anys a l’esquena. I, com tota innovació, té aspectes a canviar i a millorar.

Ara bé, és significatiu que la notícia interessi i es divulgui, que es dugui a terme un debat a partir d’una experiència en centres concertats. És una llàstima que una iniciativa de centres privats es presenti com una novetat: demostra la poca importància que es dóna als centres públics, que massa vegades són notícia per problemes i no per encerts. Perquè fa uns quants anys, gairebé una dècada, que centres públics de primària i secundària estan treballant en la línia que ara han «descobert» els jesuïtes. Tots aquests centres fa força temps que innoven en les seves pràctiques educatives, fent servir les tecnologies digitals, prioritzant la participació real de l’alumnat…

Sembla, però, que les condicions de treball no han estat les mateixes: els mestres i professors que estan duent a terme la innovació a les escoles jesuïtes han disposat de temps (unes quantes setmanes) per preparar-se personalment i elaborar els materials necessaris per al seu alumnat. Els ensenyants, funcionaris públics, que han estat innovant ho han fet pel seu compte, amb la seva bona voluntat, amb el seu temps, els seus recursos personals. S’han hagut de buscar la formació i els materials sense deixar de fer les seves classes i complir els seus horaris.

La responsabilitat de la patronal privada i la del Departament de la Generalitat s’exerceix de manera un xic diferent. Per què l’administració educativa no hi dóna suport explícit? Per què no informa i propaga el que estan fent els seus mestres als seus centres?

Tota innovació té dificultats per implantar-se; els canvis són complicats d’acceptar: hi ha famílies que prefereixen que els seus fills facin a l’escola el que van fer elles de petites. Fa falta una pedagogia per informar i explicar les novetats. El suport dels responsables públics és important, com ho estat el suport dels responsables de les escoles jesuïtes. Seria responsabilitat de les administracions educatives donar informació d’aquestes pràctiques i propagar-les; caldria que el Departament ajudés els mestres i el professorat que les duen a terme.

Potser el departament no hi creu, en la bondat de la innovació; la LOMCE en català és el seu model, i només tolera la presència i les actuacions d’aquests centres, però no els dóna els suports que rep el professorat dels jesuïtes per part de la seva patronal, amb la qual cosa ho tenen més fàcil per convèncer les famílies dels avantatges de les noves metodologies. El professorat de les públiques ha de lluitar sol contra totes les dificultats.

Un altre aspecte important: la pública és l’escola de tothom. Les innovacions s’han de fer als centres que estiguin a l’abast de totes les famílies, siguin de la condició econòmica, social o ètnica que siguin. Si els canvis positius no poden beneficiar totes les persones seran uns canvis insuficients, uns canvis per a unes elits que deixaran de banda les famílies en situacions més desafavorides. I és a la pública on s’han de fer les innovacions, perquè així tothom en pot ser partícip. És un aspecte que els centres innovadors han de vetllar especialment: que les despeses econòmiques que generen i les dedicacions horàries que pressuposen permetin la participació de totes les famílies.

Una innovació tan necessària no pot quedar només en mans de la bona voluntat d’algunes persones. Si els responsables del govern de la Generalitat hi estiguessin d’acord afavoririen els projectes d’innovació educativa i els promocionarien; facilitarien els recursos necessaris per tal que no es generessin diferències de qualitat entre centres. Diria que no és el cas dels nostres actuals governants. Redacto l’escrit el dia 14 d’abril, aniversari d’una República que va innovar en les pràctiques educatives.

Joan Maria Girona
About Joan Maria Girona

Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat Contact: Twitter | More Posts

1 Comment on Innovació escolar, centres innovadors i escola pública

  1. Anna Berenguer // 16/04/2015 a les 18:58 // Respon

    Així com l’altre dia vaig fer una crítica, crec que constructiva, sobre el que va escriure en Joan Girona sobre la sistèmica, ara comparteixo plenament el que has escrit. Hi ha escoles que portem anys i panys lluitant per innovar, per construir una realitat escolar plenament inclusiva, formant-nos en hores de vida personal, llegint, fent cursos de diferent mena… I a més a més d’haver de fer de moltes més funcions a més de fer de mestres (paperam administratiu amb programes informàtics pesadísims i poc àgils, neteja i altres que no dic…), que és la que hauríem de fer i la que volem fer, hem de fer la feina que correspon a l’Administració: preocupar-nos de demanar que volem equips estables i recursos personals i materials per fer dignament la nostra feina. Desgraciadament la resposta dels qui governen ha estat retallar, retaller, “torni vostè demà, ja ho mirarem, feu projectes per aconseguir els mestres que necessiteu, etc. A més, en aquests moments en els quals hi ha cada cop més iniciatives de caracter privat que donen solucions particulars a la situació de crisi que els governs han anat provocant
    per la seva manca de responsabilitat respecte de l’escola pública, els mestres -de lo’escola pública- hem d’anar sentint que no ho fem prou bé, que hi ha escoles molt pu nteres que innoven molt (amb quins recursos i qui els paga?). A la meva escola en tres anys ens han retallat dues persones, quan algú es posa malalt el director o qui faci gestió l’ha de suplir o el mestre de suport ha de deixar la seva feina, tota l’organització de racons, desdoblaments de grup etc. s’ha de desfer…. I tot i així els nens i nenes estan contents, moltes famílies també i nosaltres som conscients de què treballem bé, però massa……… i què no podem arribar al que se’ns està demanant. L’escola pública està patint un colapse planificat per falta de recursos, això és el que jo penso. La població que vol utopies s’ha de “buscar la vida” i desgraciadament, se l’està buscant d’una manera particular i hauríem de veure també com s’afronten en aquestes “alternatives” les condicions laborals dels mestres. Què hem de fer les escoles públiques si volem proporcionar algunes de les innovacions sense perdre-hi la pell? Contractar “educadors” sense que ens vegin i muntar activitats que proporcionin ingresos econòmics per tal de fer front a aquestes despeses sense que l’administració ho sàpiga. O bé, l’administració ho sap i fa veure que no…..
    Anem cap al desmantellament de l’escola pública com les “velles generacions pedagògiques” la coneixiem… i la somniàvem? No deixa de ser és curiós que tot això passi en uns moments de forta lluita per part dels professionals dels sectors de la sanitat i l’educació pública. I el que em sap més greu és que una part de les noves generacions de mestres i famílies, amb voluntat d’utopies i de canvis… es pugui confondre i abandonar l’opció social i pública de l’escola optant per solucions particulars que no afavoriran gens la possibilitat d’una escola digna per a tothom. El neo-lliberalisme ho pot absorvir tot i el que es pot creure una solucion anti-sistema es convertirà si no s’hi ha convertit ja, en unanoves fòrmula d’escola privada amb sous de misèria i condicions de treball explotadores dels mestres. Si no m’equivoco, ja he vist alguna pàgina web on els mateixos professionals s’autoproposen 6 hores lectives (incloent-hi l’acompanyament del dinar dels nens) i 1h30m de no lectiva (glups!).
    De moment, ja tenim unes escoles privades d’èlite o gairebé, que ens estan passant per la cara -ho dic tal com raja- els seus projectes innovadors, que com diu en Joan, d’altres ja hem practicat com hem pogut (utopies també en tenim i també les coneixem!). A veure què passarà amb les que no són tant d’èlit…. En la història de les innovacions educatives, els que vam voler passar a la xarxa de l’escola pública, ja portàvem temps innovant, però vam voler que aquestes innovacions fo

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*