Cinquanta anys i una pregunta: com ho fem per arribar al cor de cada nen i de cada nena?

Antoni Tort
 

1965

No voldria deixar passar l’ocasió, abans que acabi l’any, de connectar la dar­rera “mirada” del 2015 al cinquantè aniversari de la fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recordant que l’as­sociació neix en l’any que la UNESCO dóna l’empenta decisiva, i la situa en l’agenda política mundial, a la qüestió bàsica de l’educació d’adults.

És el mateix any en què Paulo Freire acaba la redacció del seu llibre Educação como prática da liberdade. Ho fa a Xile, perquè ha hagut de marxar del seu país, el Brasil. Passa en l’any que s’acaba el Concili Vaticà II, el mateix any que s’organit­za un rosari monumental a la Diagonal de Barcelona en una campanya amb el lema “La familia que reza unida, permanece unida”.

També el 1965, la reina Elisabet II d’Anglaterra concedeix al grup The Beatles l’Or­de de l’Imperi Britànic, en el mateix període en què, en una reunió plenà­ria del Comitè Central del Partit Comunista Xinès, es posa en marxa la denomi­nada Revolució Cultural. I mentre arriba el gas natural a Barcelona, el catedràtic d’estètica de la universitat d’aquesta ciutat, José M. Valverde, dimiteix del seu lloc privilegiat a l’acadèmia en solidaritat amb altres ca­tedràtics expedientats i re­tirats de les seves càtedres a Madrid: els professors Aranguren (ètica), Galván (dret) i García Calvo (filo­sofia). Valverde plega amb una frase ben coneguda: “Nulla estetica sine etica”.

El 1965 es generalitzen els primers grans bombardeigs nord-americans al Vietnam i, com a resposta, exploten les protestes contra aquella guerra a molts campus uni­versitaris dels Estats Units i també d’Europa. Les pro­testes són intenses. Alice Herz, una vídua de 82 anys que havia fugit del nazis­me, s’immola amb foc al centre de Detroit, a la ma­nera dels monjos budistes del Vietnam que havien fet el mateix.

La creació de Rosa Sensat és un exemple de la neces­sitat de respondre a una si­tuació difícil, a l’asfixiant opressió del franquisme en el camp educatiu, i a la voluntat d’obrir espais de futur i esperança per al conjunt de la comunitat

La vida i la història de les escoles, de les associacions de mestres i de l’edu­cació, estan estretament connectades a la resta de dinàmiques socials, en un món complex, plural, ple de reptes i conflictes. La connotació de la vida es­colar com un àmbit aïllat del seu entorn, és tan co­muna com inexacte. Com també és una simplificació excessiva i inexacta parlar dels “sixties”, dels feliços seixanta, com si es tractés, efectivament, d’una dèca­da alegre i despreocupada. La creació de Rosa Sensat és un exemple de la neces­sitat de respondre a una si­tuació difícil, a l’asfixiant opressió del franquisme en el camp educatiu, i a la voluntat d’obrir espais de futur i esperança per al conjunt de la comunitat.

Avui els contextos són uns altres, però la pau segueix sent una fita llunyana com ho és la desaparició de l’analfabetisme. La cultu­ra, el consum i les relacions s’escampen en dispositius mòbils i virtuals que modi­ficaran les arrelades formes escolars. Veiem com es po­sen en marxa noves refor­mes educatives als països veïns, mentre nosaltres ens plantegem com aturar la darrera llei promulgada. Es discuteixen i es tornen a discutir a tot Europa, en un bucle inevitable, els te­mes de sempre però plan­tejats en funció de noves realitats: deures, laïcitat, relació amb les famílies, estratègies per a l’apre­nentatge de la lectura i de les matemàtiques, qualitat i equitat, el lloc de les arts, inclusió i selecció, espais i temps escolars…

Però als anys seixanta, com a la segona dècada del se­gle xxi, a Catalunya i arreu, continua essent vigent la pregunta que ressonà en l’acte de celebració del cinquantè aniversari de la creació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat en boca d’una de les seves fundadores: com ho fem per arribar al cor de cada nen i de cada nena?

Antoni Tort
About Antoni Tort

Professor de Pedagogia Universitat de Vic More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*