Bon dia, senyor jutge

Roser Reverter
 
 

jutge-545x363 

Fa uns dies vaig sentir una notícia: un jutge sentenciava que un noi escolaritzat a l’ESO havia de continuar els estudis al mateix centre, en lloc de fer-ho en un d’educació especial, tal com «recomanava la Generalitat». Vaig entendre que eren els tècnics del Departament d’Ensenyament, o sigui, l’EAP del sector. No vaig intentar ampliar la informació, perquè el que em va semblar rellevant va ser el fet que fos un jutge qui decidís sobre el tipus d’escolarització d’un alumne. A vegades existeixen discrepàncies entre les orientacions dels tècnics i l’opinió o els desitjos de la família, que acostumen a resoldre’s mitjançant diàleg i pactes. En aquesta ocasió és un jutge qui ho dirimeix. Així mateix, són els tribunals els qui estableixen quantes hores de castellà s’han de fer en un determinat grup perquè ho demana la família d’un alumne, sense tenir en compte el projecte lingüístic del centre.

Són els jutges els qui també decideixen sobre si cal atorgar el reconeixement d’incapacitat laboral a un treballador o una treballadora que presenta problemes de salut, o sobre si aquests són resultat, o no, d’un accident laboral. En aquests casos, les empreses sempre intenten desvincular-se dels danys produïts, encara que afectin de manera similar un alt percentatge de la plantilla, i tenen prou recursos per contractar pèrits i advocats i per recórrer tantes vegades com sigui possible, dilatant un procés que, per als afectats, pot esdevenir insostenible. No es podrien establir protocols mèdics clars que evitessin aquestes situacions?

Les qüestions relacionades amb l’educació em semblen especialment greus, perquè representen una judicialització de la relació entre membres de la comunitat educativa, que sempre s’hauria de basar en la col·laboració, el respecte i la confiança, pel bé de l’infant o el jove, i perquè representen, a més, un menysteniment del sistema educatiu i dels seus professionals.

Són greus, també, perquè judicialitzar equival a polititzar, a dictaminar –escoltant les parts, però decidint favorablement al que defensa una d’elles d’acord amb criteris ideològics, ja que no es pot tenir en compte tota la complexitat del context.

Tornant a la notícia que encapçala l’article, em va recordar una nena matriculada a parvulari. Fins llavors havia estat a casa amb una persona que se’n feia càrrec, ja que els pares passaven moltes hores fora. Des dels primers dies es va evidenciar el malestar que li produïa estar amb vint-i-quatre infants més a l’aula: se situava apartada de la resta, en un lloc «protector» –sota la taula, entre les prestatgeries…–, tapant-se les orelles i xisclant, alhora que tancava els ulls. Aquest malestar s’agreujava a les estones d’esbarjo. Es va plantejar als pares portar la nena a una llar d’infants per poder seguir la seva evolució en un centre amb menys nens i nenes, però els pares s’ho van prendre com un pols: «Qui ha de decidir on s’ha d’escolaritzar?», deien, mentre jo argumentava que no es tractava d’una qüestió de poder, sinó de cercar el benestar de la nena. Després de moltes converses, van accedir-hi, i al cap de poc temps van valorar que havia estat una mesura molt positiva. Què hauria passat si ho haguessin portat als tribunals? Com hauria repercutit en la nena?

En un país on el terme mediació s’ha popularitzat com la millor manera de cercar l’entesa entre les parts en conflicte, s’hauria de saber aplicar en cadascun dels àmbits, regulant els procediments a seguir.

Sobre Roser Reverter

Mestra Contacte: Facebook | Twitter | Més articles