Sóc mestre de llar d’infants i sóc home… Sí, sóc home!

Els homes també som capaços d’acostar-nos amb respecte a un infant mentre el mirem als ulls, d’estendre-li la mà per si necessita ajut, d’acompanyar els seus moviments sense forçar-lo, d’escoltar-lo pensant que té coses interessants a dir, d’emocionar-nos amb les descobertes que fa i fem amb ell… Som capaços de ser Mestres!

David Castillo
 

IMG_5924

Foto: Escola d’Estiu 2015. Rosa Sensat

Quan se sent cada una d’aquestes afirmacions, les persones amb qui parlo comencen a tenir una espècie de reacció en cadena… És un moment en què sense saber-ho es troben cara a cara amb la concepció d’infant, d’escola i de mestre que han viscut en la seva vivència personal, així com amb la que està instaurada i acceptada per la majoria de la societat en què vivim, una societat en la qual, des de fa temps, determinats sectors estan intentant que es produeixi un canvi de paradigma en la concepció de la igualtat de gènere…

L’actualitat ens aporta diferents perspectives que estan relacionades amb la qüestió de gènere: ens parla de la maleïda violència masclista; de la injusta diferència salarial entre dones i homes que fan la mateixa feina; de com els caps de govern d’Europa es reuneixen per parlar sobre diferents temes i només apareix una dona, a la qual a més a més se li atribueixen trets masculins; de la desitjada però inexistent paritat a la política i a les administracions públiques o al món de l’empresa; d’abusos sexuals per part de mestres-homes a infants… És una societat en què la televisió i la publicitat, que tenen el poder d’enviar missatges subliminars, continuen tenint un clar plantejament sexista.

La perspectiva sempre sembla la mateixa, la d’un món pensat i dirigit per homes, que sovint fan valer la seva força, amb més o menys violència, per estar a dalt de tot del poder. Som conscients de tota aquesta situació? Ens adonem de la societat real en què vivim? Sabem per què encara es produeix aquesta diferència de gènere?

La majoria de les persones que ens encarreguem de portar a terme aquesta tasca són principalment dones

No devem haver avançat gaire quan encara s’han d’aprovar lleis, com la que fa un any aprovava el Parlament de Catalunya, per tal que es produeixi una igualtat efectiva entre homes i dones. Al preàmbul d’aquesta llei es parla de la necessitat essencial d’esdevenir una «societat democràtica moderna que vol eradicar el sistema patriarcal androcèntric i sexista». Sí, som a l’any 2016 i encara estem així…

Imagen1

Foto: David Castillo amb dues companyes de la Llar d’Infants Pública Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres.

Però què ens passa a les escoles? Ens trobem amb l’encàrrec de fer que els infants visquin la igualtat de gènere, treballar des de la coeducació amb el propòsit de fer una societat més justa i equilibrada. Però la realitat de les escoles és incoherent amb aquest plantejament, perquè la majoria de les persones que ens encarreguem de portar a terme aquesta tasca són principalment dones. La presència dels homes en les institucions escolars de les primeres edats sembla encara reservada per al gènere femení, de manera que els infants han de vivenciar el valor de l’equitat des del discurs, però sovint no des de la pràctica. Som pocs, menys a mesura que mirem cap a les primeres etapes educatives, i els que hi som sovint són especialistes d’educació física, informàtica… o bé ens trobem als equips directius. Resulta difícil intentar canviar la percepció que es té a la societat quan les persones que s’encarreguen de la tasca d’acompanyar els infants en edat escolar són principalment d’un únic gènere. El procés de socialització dels infants més petits hauria de ser compartit entre homes i dones, i només si es produís un cert equilibri en la presència dels dos gèneres podríem trobar la coherència i efectivitat en aquesta qüestió de tanta rellevància.

Resulta difícil intentar canviar la percepció que es té a la societat quan les persones que s’encarreguen de la tasca d’acompanyar els infants en edat escolar són principalment d’un únic gènere

És trist que avui dia encara sigui notícia i pugui arribar a sobtar que un home pugui triar dedicar-se a l’educació dels més petits. Crec que cal un replantejament en tots els estaments que tenen alguna cosa a dir respecte d’això, per tal de poder viure-ho des de la normalitat desitjada. Públicament tothom té assumit que, cada vegada menys, hi ha professions que són d’homes i altres de dones, però per què quan els estudiants han de triar una trajectòria professional es continuen decantant tan clarament cap al que tradicionalment s’ha entès com a «acceptable» o «socialment correcte»? No fa gaire em vaig trobar amb un estudi de Juan Carlos Zubieta, de la Universitat de Cantàbria (UC), on es feia esment a aquesta situació desigualitària; s’hi indicava que en 9 dels 25 estudis universitaris que oferia la UC se superaven el 75% d’alumnes d’un mateix gènere. D’aquests, els estudis amb un major grau de predomini de gènere eren el Grau de Mestre i l’Enginyeria de Marina, on les diferències arribaven fins al 88% de dones en el primer i d’homes en el segon.

Hem d’intentar trobar un punt d’inflexió en aquestes dinàmiques, trencar els esquemes preestablerts: els homes també som capaços d’acostar-nos amb respecte a un infant mentre el mirem als ulls, d’estendre-li la mà per si necessita ajut, d’acompanyar els seus moviments sense forçar-lo, d’escoltar-lo pensant que té coses interessants a dir, d’emocionar-nos amb les descobertes que fa i fem amb ell… Som capaços de tenir la gran responsabilitat d’ajudar-lo a desenvolupar totes les seves infinites capacitats, entenent que és capaç de tot el que es proposi… Som capaços de treballar en equip, d’escoltar, de compartir, créixer i viure en la incertesa que significa treballar amb infants, generant contextos que els provoquin… Som capaços d’interpretar tot allò que passa a l’escola aprenent cada dia… Som capaços de ser Mestres!

Donem visibilitat a la nostra professió i trobarem el reconeixement social necessari per trencar amb els tòpics i aconseguir que la presència masculina a les escoles es vagi ampliant progressivament.

Sí… Sóc mestre! Sóc mestre de llar d’infants! Sóc home… Sí, sóc home! I això em comporta a vegades la necessitat de fer veure, en el dia a dia, que ser home en educació és un valor que s’hauria de valorar i potenciar per aconseguir una societat més justa i coherent.

David Castillo
Sobre David Castillo

Mestre d’Educació Infantil i director de la Llar d’Infants Pública Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, actualment també co-coordinador del Grup de Treball de Rosa Sensat “Ètica i estètica a les Escoles de Reggio Emilia”. Un mestre inquiet en la recerca d’una educació de qualitat. Més articles