A l’escola bressol sortim… a passejar

Sortir a passejar hauria de ser un luxe, un plaer pels infants i pels adults. Un moment que permeti que el temps s’aturi per gaudir amb les noves descobertes, amb les petiteses que sovint apareixen al atzar, sense massa planificació. I així sabrem que en cada passejada hi haurà mil aprenentatges i tots i cada un d’ells seran diferents. Perquè igual com cada passa que fem, cada infant és únic i irrepetible també.

Eva Sargatal
 
 

Foto: Eva Sargatal

Sobretot amb l’arribada del bon temps, veiem la florida dels arbres; els parcs i jardins d’arreu s’omplen de flors i de vida de colors. És llavors quan moltes escoles bressol veuen que és un bon moment per sortir a passejar pel poble o la ciutat.

Sembla que encara ara el fred ens espanta, no sabem veure la humitat o la pluja com una vertadera oportunitat de riquesa i font de milers aprenentatges.

I amb l’olor de primavera, què vol dir sortir d’excursió? Què poden fer els infants durant aquesta estona? Anirem a descobrir i gaudir de l’entorn o la ruta ja està ben definida per l’adult i serà una cursa fins arribar el destí?

Sovint les excursions segueixen la programació del curs i les visites al mercat, la granja o el teatre ja són fixes. Però, què passa amb l’entorn més proper? La meravella moltes vegades la trobem la pas de la porta… Podem planificar una passejada amb els infants i; perquè no, amb les seves famílies que ens podran ensenyar, de ben segur, algun raconet amagat del poble.

La riquesa de l’infant rau en les coses petites i si nosaltres –els adults- no hi donem significat, perdem una oportunitat irrecuperable

L’entorn que envolta l’escola bressol, ja sigui urbà o més rural, serà de ben segur, font de motivació per tots els infants si poden aturar-se en allò que vertaderament es cridi l’atenció: el camió de les deixalles quan alça els contenidors, el policia que regula el trànsit, el galliner de la veïna o els ciclistes que ens saluden al passar.

El que no podem pretendre és una cursa contracorrent amb l’únic objectiu d’arribar al destí prefixat per l’adult. Cal tenir present el temps dels infants, el ritme pausat i lent; molt més lent del que podem tenir en ment qualsevol adult.

L’infant s’adona que un cuc s’enfila per la paret i s’hi vol aturar. Capta l’ombra del cirerer florit, i s’hi vol aturar. Coneix al flequer i s’hi vol aturar. La riquesa de l’infant rau en les coses petites i si nosaltres –els adults- no hi donem significat, perdem una oportunitat irrecuperable.

Foto: Eva Sargatal

I qui surt a passejar?

L’excursió amb un grup gran d’infants sol portar un ritme rígid, amb uns adults que necessiten tenir el control de la situació en tot moment per evitar accidents. Massa vegades els adults vivim una excursió com un moment d’estrès i no pas de gaudi.

Internet és una porta molt gran que ens mostra diferents maneres de fer: corrues d’infants agafats de la mà seguint a ritme de soldat per la vorera; arrenglerats en llargues fileres i agafats a una corda mentre observen curosament allò que tenen davant (el cap del company, com deia tan subtil i directament Tonucci?).

Una corda homogeneïtza al grup: tots al mateix rumb, al mateix ritme , velocitat i agilitat

A vegades hem vist infants que surten a passejar en cotxets empesos per les diferents educadores. Si sortim a passejar, haurem de planificar quins són els objectius de la proposta. Anar a passejar suposa un ampli treball de motricitat i control del propi cos, de percepció de l’entorn en baixar voreres, en pujar esglaons, en creuar carrers o passar per llocs muntanyosos.

I què passa amb el temps que necessita cada infant per baixar un escaló? Sortir a passejar suposa, crec jo, aprendre a conèixer el propi cos i les seves possibilitats, també els seus límits. Els propis sempre.

Sortir a passejar hauria de ser un luxe, un plaer pels infants i pels adults

Igualment, en cada passejada es desenvolupen hàbits socials i de relació amb les persones de l’entorn, la ruta mai pot ser rígida, sabem que trobarem “ entrebancs” ben bonics que ens “obliguen” a l’aturada.

Podem contemplar la possibilitat de sortir amb petits grups d’infants i un sol adult? I si sortim sense mapa de ruta? Què passarà? Potser podrem escoltar als infants, que sempre és en petit grup quan es comuniquen més; i entendrem molt millor les seves demandes.

Sortir a passejar hauria de ser un luxe, un plaer pels infants i pels adults. Un moment que permeti que el temps s’aturi per gaudir amb les noves descobertes, amb les petiteses que sovint apareixen al atzar, sense massa planificació. I així sabrem que en cada passejada hi haurà mil aprenentatges i tots i cada un d’ells seran diferents. Perquè  igual com cada passa que fem, cada infant és únic i irrepetible també.

Eva Sargatal
Sobre Eva Sargatal

Mestra d'escola bressol a la Garrotxa i mare. Membre del consell de redacció de la revista Infància. Contacte: Facebook | Twitter | Més articles