Josep M. Jarque, un mestre compromès amb les persones més fràgils del sistema educatiu

Jaume Cela
 
 

JosepM_Jarque_04

Josep Maria Jarque el passat gener a casa seva a Terrassa / SANDRA LÁZARO

Començo aquest article amb una informació molt personal. Confio en les persones que tenen els cabells blancs. No sé per què. Segur que el divan psicoanalític en podria donar alguna resposta relacionada amb el meu passat. Potser hi té alguna cosa a veure que els dos colors que més m’agraden són el blanc i el negre tot i que per caràcter sóc home que elaboro les meves relacions amb tota la gama de grisos i evito situar-me i situar els altres en un extrem. Res de caixa o faixa.

Per tant, i sense cap més consideració, en Josep M. Jarque, aquest mestre que va morir el passat dia 10 d’agost, gaudia de tota la meva confiança. Els que no el coneixíeu personalment haureu endevinat que tenia els cabells blancs, és clar.

Josep M Jarque pertany al nostre present i amb molta més força que molts que respirem i no som, com ell ara, ombres amables i exigents que saben estar al nostre costat

Però hi ha moltes més coses que feien que en Josep M fos una persona que mai  no oblidaré perquè és més que uns cabells blancs, per molt que m’agradin. És un home compromès amb el món, amb la millora de l’educació del món, em nego a parlar en passat, perquè en Josep M pertany al nostre present i amb molta més força que molts que respirem i no som, com ell ara, ombres amables i exigents que saben estar al nostre costat.

Un mestre compromès amb els més febles, en les persones més fràgils del sistema educatiu que al llarg dels anys han anat rebent  noms diversos: que si subnormals, que si deficients, que si minusvàlids, que si criatures d’integració, que si criatures handicapades, que si amb necessitats educatives especials… una bona colla de noms -les paraules mai no són neutrals-  que només feien que reduir la persona a un dels seus trets identificatius, a alguna de les seves dificultats.

En Josep M. va lluitar tossudament al llarg de la seva vida per defensar que totes les persones som especials, que totes som úniques

En Josep M. va lluitar tossudament al llarg de la seva vida per defensar que totes les persones som especials, que totes som úniques i que totes tenim algunes dificultats que precisen de suports específics. I va defensar, a més a més, que l’escola inclusiva, el model que ens manté a tots junts però sense que això signifiqui que tots necessitem el mateix, és un dret que tota criatura té i que si és un dret vol dir que hi ha qui té un deure i en aquest cas el deure l’assumeix tota la comunitat educativa,  i la resta de la societat entesa com l’entitat que garanteix l’exercici dels drets reconeguts a través de les seves institucions.

Ho hem de dir clar i català: una classe, una escola està formada per un grup de persones amb relacions asimètriques que es reuneixen per crear conversa al voltant d’un tema important del món, per fer-se preguntes i per buscar de manera col·laborativa les respostes a les qüestions que es plantegen i que sabran inscriure en la tradició. Una persona amb síndrome de Down no només té preguntes i respostes sobre el fet que tingui un cromosoma de més, sinó que és un  interlocutor amb opinió sobre molts altres temes i una persona que té trastorns d’espectre autista, aquestes misterioses criatures que ens agafen de la mà quan volen i ens porten on elles desitgen anar, són interrogants que ens obliguen a plantejar-nos de bell nou la nostra mirada al món i que fan miques les nostres seguretats.

No celebro la seva mort, no puc celebrar-la, però he de dir-li a la Desconeguda que hi ha casos en que ella no té l’última paraula

Totes aquestes persones que han anat rebent noms diversos al llarg dels anys són una riquesa pel col·lectiu format per aquells que es consideren “normals”, aquells que tenen els llits escolars fets a mida i evoco el mite de Procust. Un que  no el té, que li surten els peus pel final o que es pot tapar amb mig llençol necessita una singularització més singular, si podem dir-ho així, i les accions que emprenguem després poden ser generalitzades a les persones que són més com tots, estadísticament parlant.

Quantes grans descobertes de com aprenem i ensenyem – que són  les dues cares d’una mateixa moneda- s’han iniciat en les observacions fetes a aquestes criatures que tenim davant, que ens qüestionen profundament i que molt sovint volem etiquetades, apamades, mirades sobretot des d’una especialització mèdica que engoleix altres maneres de mirar-les i de viure-les?

Falta poc perquè es faci públic el decret sobre l’escola inclusiva. En Josep M havia mantingut moltes converses amb els responsables del departament perquè aquest decret ens faci avançar en l’existència d’una escola inclusiva, l’escola de tots, que no exclou ningú per cap motiu, que busca l’excel·lència en cada persona.

Pensar que en Josep M va opinar sobre aquest decret i sabent que ell era una persona insubornable, que no tenia pèls a la llengua quan  es tractava de defensar les bondats per a tots del model inclusiu i que coneixia la realitat educativa des del món de l’escola i des del món de l’administració, ens tranquil·litza. Confiem que quan traduïm a prosa la poesia que sempre contenen les lleis i les normes educatives no caiguem en renúncies per qüestions crítiques segregadores al model, per qüestions de formació o de recursos.

Quina tristesa, haver de redactar aquest article. Ara bé, celebro l’amistat amb en Josep M, celebro les seves paraules, celebro aquelles converses on defensava com un Sòcrates terrassenc les seves opinions i t’obligava amb la seva bona argumentació a refer les teves. Celebro aquesta vida que hem compartit.  No celebro la seva mort, no puc celebrar-la, però he de dir-li a la Desconeguda que hi ha casos en que ella no té l’última paraula. Si pensem en Josep M, la darrera paraula la té ell, convertida en acció reflexionada i compartida i com passa amb la canònica paràbola del sembrador, sabem que caurà en una terra disposada a que fructifiqui i que l’escola inclusiva cada vegada serà com el que en Josep M va defensar tota la seva vida. Una escola on qualsevol adjectiu sigui sobrer.

I  acabo aquest article recomanant que llegiu, si no ho heu fet ja i en aquest cas sempre ens queda la relectura, el llibre “Elogi de la feblesa”, d’Alexandre Jollien, un paralític cerebral que en Josep M va conèixer, que va traduir la seva obra. En el cas del llibre citat un diàleg socràtic sobre què vol dir “normalitat” i que ha de ser, si és que no ho és, un dels llibres de capçalera de tots aquells que ens dediquem al bell ofici d’educar tot educant-nos, ofici que persones com en  Josep M Jarque dignifiquen i situen al punt més alt de les conquestes de la humanitat.

Jaume Cela
About Jaume Cela

(Barcelona, 14 d'agost de 1949). Mestre jubilat i col·laborador de diversos mitjans de comunicació. L'any 2008 va rebre la creu de Sant Jordi. Contact: Facebook | Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*