Reflexionant processos de canvi

David Castillo
 
 

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres Foto David Castillo.

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres / DAVID CASTILLO

L’última onada publicitària en la qual ens veiem immersos i que afecta el món de l’educació, està donant visibilitat al que ja venia passant des de fa molt de temps. Sempre hi ha hagut equips d’educadores i de mestres, o bé d’altres que ho han fet en solitari, que tenien una visió diferent a la qual els van transmetre quan eren alumnes a l’escola, a l’institut, a la universitat… Amb ganes de transformar la pràctica educativa, amb ganes de canviar.

Però ara és notícia, vivim un tsunami informatiu en què l’educació és al punt de mira de la societat, en què s’estan aglutinant escoles des de diferents àmbits, amb un propòsit aparentment clar: convertir les iniciatives de canvi que abans es donaven de forma aïllada en el territori català en projectes ferms i estables basats en principis claus que permetin una pràctica renovada basada en la reflexió i la creació de xarxes de comunicació i intercanvi entre persones, equips i escoles.

Cada vegada més equips volen canviar la seva escola, cada vegada més famílies demanen que els seus fills vagin a una escola “diferent” a la que coneixien… una certa pressió es deixa notar… canviar.

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres Foto David Castillo.

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres / DAVID CASTILLO

Així doncs, educadors i educadores, mestres, professors i professores,  però també les famílies i les administracions, estem rebent inputs constants des dels mitjans de comunicació, la publicitat… Aquests ens indiquen que cal canviar, que no es pot mantenir una escola basada en valors de la societat del segle XIX per formar els ciutadans del segle XXI. S’està produint una conjuntura idònia per tal que els i les mestres i els equips de totes les escoles ens replantegem quina és la nostra zona de confort i ens decidim a abandonar-la protagonitzant dinàmiques de canvi. Cada vegada més equips volen canviar la seva escola, cada vegada més famílies demanen que els seus fills vagin a una escola “diferent” a la que coneixien… Una certa pressió es deixa notar… Canviar.

Però quina és l’escola que volem i desitgem? Quins han sigut els criteris per fer aquests canvis? S’ha reflexionat prou amb tot l’equip per compartir els significats que puguin establir els fonaments de la transformació?

Canviar…, canviar…, canviar… Ens veiem doncs en un escenari en el qual sembla que estiguem abocats i obligats a canviar… On la immediatesa dels resultats i de la visibilitat del canvi és molt important… En la que “copiar” un model vist en alguna visita, ponència, formació… automàticament provoca canvis en la nostra realitat. Però quina és l’escola que volem i desitgem? Quins han sigut els criteris per fer aquests canvis? S’ha reflexionat prou amb tot l’equip per compartir els significats que puguin establir els fonaments de la transformació? Quin espai ocupa l’observació dels infants en aquest procés de canvi? S’han creat les dinàmiques organitzatives necessàries per tal de poder sostenir-lo d’una forma equilibrada i estable? O potser inconscientment hem decidit renovar la imatge de l’escola actuant sobre la part més epidèrmica i visible del projecte, com poden ser els espais de l’escola, o  la documentació  entesa com quelcom que serveix única i exclusivament  per donar visibilitat al que fan o viuen els infants en el dia a dia de l’escola?

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres Foto David Castillo.

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres / DAVID CASTILLO

A la nostra Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres, vam viure un procés semblant fa un temps, després del canvi d’escola privada a “llar d’infants pública” en què la necessitat urgent de canviar ens va portar a fer una transformació  pel que fa als espais, els materials… creant nous escenaris on no s’havia donat el temps necessari de reflexió per poder aprofundir en altres elements que eren fonamentals. La idea que els infants havien de tenir el màxim d’experiències sensorials i perceptives i de relació possibles en un ambient amable i de respecte, era un dels fonaments implícits en el nostre projecte. Així doncs intentàvem oferir moltes situacions diferents d’experimentació, d’exploració i de joc, a tots i cada un dels infants… Atenent a un suposat dret d’igualtat en què se’ls havia d’oferir a tots el mateix per garantir la no discriminació i oferir les mateixes possibilitats a cada un/a d’ells/es.

La formació, com diu Joan Carles Mèlich, transforma. Si volíem transformar l’equip de l’escola calia formar-nos junts i en el context de la nostra quotidianitat.

Un període de canvi en què moltes persones de l’equip participaven en formacions de forma individual, però sense el temps posterior per transmetre allò que podien considerar més significatiu… La formació, com diu Joan Carles Mèlich, transforma. Si volíem transformar l’equip de l’escola calia formar-nos junts i en el context de la nostra quotidianitat. És a partir d’aquest moment en què diferents persones (Noemí Ramírez, Montse Miró, Montse Fabrés, Paola Soggia o Gino Ferri) ens acompanyen oferint-nos elements a partir dels que poder fer reflexions sobre un canvi  amb més criteri… sense donar-nos receptes ni solucions, ens creen dubtes, ens qüestionen les nostres decisions, ens obliguen a parar i ens obren interrogants… Un d’aquests queda marcat en el pensament i la consciència de cada un dels components de l’equip, convertint-se en quelcom  especial… -“Y luego?”

El temps va agafar en aquell moment una nova dimensió: les presses i la urgència per canviar es van anar desplaçant a un costat, deixant pas a un temps més lent però intents de reflexió i treball en equip, un temps en el qual va tenir i té un paper fonamental la documentació pedagògica, entesa com una estratègia de pensament i d’acció que pot donar força a l’acció educativa contribuint d’una manera determinant a definir la seva identitat i qualitat, segons la mateixa definició que en Gino Ferri proclama.

La dicotomia entre quantitat-qualitat en les experiències infantils és un debat obert que sovint acaba contaminat per la necessitat dels adults d’oferir a tots els infants el mateix.

En diferents sessions de treball i debat conjunt vivim una nou vessant de la documentació, desconegut fins al moment, aquella que no està tan relacionada amb la comunicació, sinó amb la reflexió enfocada a actuar sobre la realitat que hem observat… L’equip al complet comença a desconstruir concepcions establertes (observació, documentació, les necessitats dels infants…) de forma implícita o explícita per començar a construir el significat del qual és i han de ser els espais, els materials, el paper que hem de tenir els adults.

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres Foto David Castillo.

Llar d’Infants Pública Sant Nicolau, de Sant Andreu de Llavaneres / DAVID CASTILLO

Un procés de creixement professional i personal de gran potència en què busquem la resposta a la gran pregunta “Y luego?”. De manera que la “continuïtat de les experiències infantils”, es converteix en un dels eixos fonamentals a partir dels que organitzar i repensar els diferents elements que formen part de l’estructura de l’escola, i que esdevé un valor fonamental per l’equip i pel projecte.

La dicotomia entre quantitat-qualitat en les experiències infantils és un debat obert que sovint acaba contaminat per la necessitat dels adults d’oferir a tots els infants el mateix. D’aquesta forma, aparentment aconseguim que tots  i totes visquin una situació similar, encara que amb processos i resultats ben diferents. Ens dóna la sensació que les famílies exigeixen que el seu/va fill/a també visqui aquella experiència i cedim davant d’aquesta “malentesa” demanda, sovint implícita.

Els prejudicis sobre allò que pensem que les famílies volen i desitgen pels seus infants no ens deixa replantejar-nos altres opcions, de forma que únicament ens plantegem oferir-los allò que esperen. Així doncs prenem el paper de “creadors d’experiències infantils” amb un vessant important de “fotògrafs amateurs” per recollir instantànies i poder-les compartir, deixant constància del seu pas per aquella situació. La suma del màxim d’experiències sovint inconnexes, s’acaba convertint en una necessitat pels adults i en una presó per a la individualitat dels infants.

On queda el procés viscut en l’experiència, és a dir on queda l’”experiència real dels infants”? Quin paper té l’observació? Quines relacions s’han produït? Quin valor real se li dóna a les descobertes que hagin fet? Com transmetem a les famílies aquests processos si no els valorem prou com per observar-los, recollir-los i reflexionar a partir d’ells?

Què passa quan prèviament a la presentació de l’experiència als infants, prenem el compromís de decidir sobre aspectes bàsics que poden determinar, en gran part, la qualitat de les experiències infantils a l’escola.

Més quantitat, menys reflexió…

Però què passa quan prèviament a la presentació de l’experiència als infants, prenem el compromís de decidir sobre aspectes bàsics que poden determinar, en gran part, la qualitat de les experiències infantils a l’escola: Dissenyar aquella nova experiència; activar en grup els coneixements que tenim sobre el context, les intencions educatives, la identitat de la proposta i els materials que s’ofereixen; reflexionar explícitament sobre la relació que té la proposta amb les experiències prèvies dels infants; determinar quin serà el paper que tindrem com adults, establint els possibles criteris que tindrem en compte a l’hora de formar el petit grup i decidint el paper que prendrem durant la situació, plantejant-nos possibles interaccions amb els infants; decidir quins aspectes escollim per focalitzar la nostra observació i crear una eina per recollir les observacions que s’ajusti a la identitat de la proposta i al focus sobre el qual volem observar amb coherència i rigorositat o confrontar les idees dels membres de l’equip per interpretar el fet viscut pels infants amb la intenció d’entendre-ho millor i fer l’exercici d’imaginar possibles camins que donin continuïtat a l’experiència real que han tingut els infants.

Més reflexió, menys quantitat…

Evidentment un procés d’aquest tipus implica més temps. Un temps per reflexionar, per compartir, per discutir, per interpretar, per construir… Però implica crear i compartir el significat dels que han de ser els eixos del projecte educatiu real de la nostra escola.

David Castillo
About David Castillo

Mestre d’Educació Infantil. Actualment mestre a l'Escola Solc i co-coordinador del Grup de Treball de Rosa Sensat “Ètica i estètica a les Escoles de Reggio Emilia”. Un mestre inquiet en la recerca d’una educació de qualitat. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*