Braços plegats

La gratuïtat real no existeix. Les sortides, les activitats culturals i les colònies, que formen part del Projecte Educatiu de Centre, així com altres activitats específiques, no es poden finançar amb els recursos que hi destina l’administració, i cal recórrer a una aportació de les famílies.

Roser Reverter
 
 

img_6071

Jenny Silvente

Aula de l’últim curs de parvulari d’un centre públic. Els infants estan fent una fitxa del quadern; els estris que han d’emprar –llapis, colors…– són en una safata al mig de la taula. Hi ha, però, quatre infants amb els braços plegats i el cap recolzat damunt la taula. Quan pregunto què els passa, em responen que les famílies no han pagat el material.

D’això ja fa més de trenta anys; ara no crec que aquesta imatge, que encara em provoca una opressió a l’estómac quan la recordo, es pogués produir. Alguns centres van començar a pactar amb les editorials a qui compraven els llibres de text que els aportessin alguns exemplars gratuïtament, després es va demanar que fos l’Administració educativa, i no les famílies, qui es fes càrrec del cost per a tot l’alumnat. Aquesta demanda de gratuïtat –que alguns grups polítics i alguns col·lectius continuen reclamant– va donar pas a la socialització o la reutilització dels llibres, i a la supressió en moltes escoles. El panorama ha canviat força.

La gratuïtat real no existeix

Amb tot, la gratuïtat real no existeix. Les sortides, les activitats culturals i les colònies, que formen part del Projecte Educatiu de Centre, així com altres activitats específiques –per exemple, l’aprenentatge de la natació–, no es poden finançar amb els recursos que hi destina l’administració, i cal recórrer a una aportació de les famílies mitjançant una quota que es paga anualment, o de forma trimestral o mensual. Aquesta quota única inclou, a més d’aquestes activitats, el material escolar. En alguns centres les colònies es paguen a part.

Tots ells fan esforços per ajustar al màxim possible el cost. Tot i així, hi ha famílies que tenen dificultats per fer-hi front. Aleshores les escoles intenten pactar un fraccionament d’aquestes quotes o, en els casos de més dificultat, es parla amb els serveis socials del sector.

Habitualment és l’AMPA qui s’encarrega del cobrament per ingressar-lo a l’escola, i són només dues les persones que tenen coneixement dels impagaments:

És important reflexionar conjuntament sobre què vol dir escola pública, en el sentit que es finança amb els nostres impostos

A partir d’aquí, algunes diferències:

– Qui parla amb les famílies és un membre de l’equip directiu. Això pot suposar moltes hores de dedicació, en funció de les característiques socioeconòmiques de l’entorn.

– És un membre de l’AMPA i/o de l’equip directiu qui ho fa, en funció del que es decideixi en la comissió econòmica AMPA/escola. Personalment em resulta difícil d’imaginar una família explicant les seves dificultats i negociant amb un pare o una mare, quan fins i tot pot ser que els fills estiguin en el mateix grup.

Quan, malgrat totes les mesures, no es fa efectiu el pagament:

– L’AMPA se’n fa càrrec. Això només és possible quan són poques les famílies que es troben en aquesta situació.

– L’escola cerca altres recursos.

– Els infants no assisteixen a les activitats programades. Algun centre comenta que va prendre aquesta decisió arran de l’experiència que el nombre de famílies que no pagaven anava en augment en veure que no tenia cap conseqüència.

– Es fan actuacions de sensibilització.

Un comentari que m’ha semblat interessant és la importància de fer coneixedores les famílies dels diners que rep l’escola i a què es destinen.

També és important reflexionar conjuntament sobre què vol dir escola pública, en el sentit que es finança amb els nostres impostos.

Algunes famílies al·leguen que no volen pagar perquè l’escola pública ha de ser gratuïta, però això potser cal reivindicar-ho en altres espais. Tots els centres emfatitzen que les activitats formen part del projecte educatiu i que estan vinculades als projectes de treball. Amb tot, hi ha infants que resten amb els braços plegats.

 

* Els centres a què es fa referència a l’article són escoles públiques d’Infantil i Primària. No n’hi ha cap d’alta complexitat.

Sobre Roser Reverter

Mestra Contacte: Facebook | Twitter | Més articles