Lectures obligatòries: sí o no?

Declaro que sóc una ferma defensora del que s’anomena lectures obligatòries però aclareixo, alhora, que no en comparteixo ni l’explotació didàctica que se n’ha fet tradicionalment de manera generalitzada ni tampoc el nom que reben

Mireia Manresa Potrony
 
 

unnamed

Aquest és un tema controvertit. Si alguna proposta escolar ha estat criticada socialment i odiada pels alumnes són les mal anomenades “lectures obligatòries”. Tradicionalment, i de manera força estesa –i permeteu-me que generalitzi atesa la brevetat de l’escrit–, la lectura trimestral obligatòria es plantejava com un únic títol, normalment de narrativa, que havien de llegir tots els alumnes d’una aula i curs.

Però, amb quins objectius? Originàriament, sembla que per proporcionar referents de la tradició literària pròpia o universal, contemporanis o clàssics, del corpus de literatura que podríem anomenar canònic. I què se’n feia, d’aquestes lectures? Normalment es llegien a casa de manera autònoma i se’n demanava un resum, un treball estàndard (punt de vista, personatges, tema, etc.) o bé se’n proposava un examen per controlar que s’havia llegit.

Amb els anys i l’arribada d’alumnat més divers a la secundària, l’ESO, això va anar variant en diversos sentits, però no de manera generalitzada. Es combinava, o es combina, el títol únic amb la proposta d’una llista de lectures per triar, es proposaven treballs menys estàndards, es llegia més a les aules, però sobretot se’n va variar l’objectiu principal, –que ara se situava en el vessant de la promoció lectora i la construcció i/o consolidació dels hàbits lectors– i per tant es tendia a allò que es va anomenar la lectura per plaer i lliure.

Encara més darrerament, com que aquest vessant ha anat prenent força com una línia renovadora, sembla que es tendeix a eliminar l’espai de la lectura obligatòria i a substituir-lo pel que podríem anomenar programes de lectura lliure o autònoma. És l’equivalent als programes sustained silent reading dels Estats Units o del que s’anomena self-selected books en altres indrets-, dels quals també en sóc una ferma defensora i impulsora.

Cal establir en tots els centres docents dos espais o modalitats de lectura: el de les lectures obligatòries, que podríem anomenar com ara lectura guiada, i el de la lectura autònoma o lliure

I on ens trobem? Som en un moment de cruïlla en què cal pensar bé cap on tirar. La realitat -i la recerca- mostra que la lectura trimestral sola no és prou contundent per crear hàbits lectors sòlids i estables en tots els alumnes, especialment en els que no en tenen l’oportunitat fora de les aules. També podríem dir que s’ha arribat al consens, si més no en els àmbits de la didàctica específica de la lectura, que l’escola s’ha de fer càrrec, almenys en l’etapa obligatòria, de formar el lector literari en dues vessants íntimament relacionades i que es retroalimenten mútuament: el progrés en la competència interpretativa que porta associat el (re)coneixement de la tradició literària, d’una banda, i la incorporació de la lectura com a hàbit en la vida diària d’infants i joves, d’una altra.

Donem-los-ho tot: l’espai de la lectura autònoma o lliure i l’espai de la lectura guiada o interpretativa

Dit això, sembla que la línia de renovació és clara. Cal establir, com a base i com a mínim en tots els centres docents, dos espais o modalitats de lectura: el de les lectures obligatòries, que podríem anomenar –i explotar- d’una altra manera, com ara lectura guiada, tal com apareix en el currículum, o lectura interpretativa, seguint el model francès -que diferencia segons la seva funcionalitat entre lectura cursive, o corrent, i lectura analítica- i el de la lectura autònoma o lliure.

A partir d’aquí podem parlar dels punts en comú i de les especificitats que presenten, de com es complementen, de quins textos se seleccionen per a cada espai, de quins agents se n’encarreguen (biblioteca, centre, àrea de llengua…), de com concretar-los i de com ampliar-los, tal com planteja Teresa Colomer a ‘Andar entre libros‘. Cadascun d’aquests espais o modalitats necessita acompanyaments docents diferents, pot incloure moltes i variades estratègies per dur-los a terme i necessita una selecció de textos específica perquè la intencionalitat i la funció de cadascun és diferent.

En el cas de la lectura autònoma es necessita un acompanyament més subtil, més d’acord amb els rituals d’un lector corrent, estratègies més invisibles o menys acadèmiques, com vulgueu dir-ho. És un terreny fronterer entre la lectura personal i la lectura escolar i que possibilita, principalment, la identificació i la implicació del lector amb la literatura; uns aspectes que sembla que són imprescindibles per a la interpretació dels textos. Pel que fa a les lectures trimestrals, ofereixen l’oportunitat, entre altres, de compartir un mateix títol en comunitat, o bé de dur a terme una seqüència extensa de lectura, de planificar itineraris o d’analitzar a fons un text.

Per tant, donem-los-ho tot: l’espai de la lectura autònoma o lliure i l’espai de la lectura guiada o interpretativa. Perquè per ser competent com a lector literari cal llegir molt i variat però també cal saber detenir-se en els textos i això no es fa de manera natural fora de les aules.

Sobre Mireia Manresa Potrony

Professora de secundària i de didàctica de la llengua i la literatura a la UAB. Autora del llibre “L’univers lector adolescent. Dels hàbits de lectura a la intervenció educativa”, de Rosa Sensat. Contacte: Twitter | Més articles