“La nostra feina no va de suma d’esforços individuals, sinó d’equips que treballen junts”

Mestres, no ens deixem entabanar amb mesures que suposadament milloren les nostres condicions, però que ens condemnen a treballar cada vegada més en solitud

David Altimir
 
 

Reunió d’un equip de mestres / DAVID ALTIMIR

Aquestes darreres setmanes s’està parlant força d’educació en el procés de negociació política per tramitar l’aprovació dels pressupostos de l’any 2017 al govern. Els mitjans de comunicació ens expliquen que s’estan negociant millores que d’alguna manera reverteixen les retallades que s’han anat produint des de fa més de set anys.

No vull entrar en els detalls d’aquesta negociació per fer valoracions sobre l’actitud i el posicionament dels diferents grups polítics. Em sembla fonamental anar seguint aquesta actualitat per veure de quin peu calça cadascun dels grups, però que cadascú en faci la seva lectura.

El que volia comentar és una de les mesures de les quals s’està parlant, i que suposadament millorarien les condicions de treball dels mestres. Parlo de la reducció d’una hora lectiva setmanal pels mestres, amb un cost associat de prop d’un centenar de milions d’euros.

Treballar una hora menys amb els infants i joves no és per si mateixa una mesura que millori la qualitat de treball dels mestres

Des del meu punt de vista aquesta mesura és un error. Treballar una hora menys amb els infants i joves no és per si mateixa una mesura que millori la qualitat de treball dels mestres, a més de ser estèticament injustificable si tenim en compte les condicions de treball de les companyes del 0-3.

Recordem que l’any 2008 els mestres treballàvem 23 hores setmanals, i en aquell mateix moment va entrar en vigor la sisena hora, amb la qual cosa els mestres estàvem a les classes set hores  setmanals menys que els nostres alumnes. Això va provocar una entrada considerable de nous mestres a les escoles. Cert. Però al mateix temps va suposar una disgregació dels equips i dels claustres, perquè els dies en què es podien fer reunions de cicle o de claustre quedaven molt tocats. En aquells anys els mestres segurament anàvem menys carregats de feina, però vam treballar moltes hores sols.

Exigim amb fermesa mesures que de debò millorin les nostres condicions de treball, com el dret a la formació continuada o el dret a tenir un temps pel treball de discussió d’equip

Sembla que hàgim oblidat les conseqüències d’aquells pocs anys quan ara, prop de deu anys després, pretenem retornar a una realitat que s’assemblarà força a la d’aquells anys, amb mestres que tindrem una hora de treball personal mentre els nens i nenes de la nostra classe hauran de ser acollits per altres mestres… Ja planyo els pobres caps d’estudis que hauran de fer un tetris per fer quadrar els horaris i per tenir a tothom content!

Què hi ha de bo en aquesta mesura? Que es contractaran nous mestres i que un bon gruix de substituts consolidaran la seva situació laboral.

Però què passaria si, com suggeria el mestre Jaume Cela, es contractés un o dos mestres més per escola sense haver de recórrer a aquesta reducció horària? Estic convençut com ell, que moltes coses millorarien.

Mestres, no ens deixem entabanar amb mesures que suposadament milloren les nostres condicions, però que ens condemnen a treballar cada vegada més en solitud.

Exigim amb fermesa mesures que de debò millorarien les nostres condicions de treball, com per exemple el dret a la formació continuada o bé el dret a tenir un temps pel treball de discussió d’equip amb totes les persones que en formen part, perquè la nostra feina no va de suma d’esforços individuals sinó d’equips que treballen junts.

David Altimir
Sobre David Altimir

Mestre d'educació infantil. Contacte: Facebook | Twitter | Més articles

  • Una opinió valenta que comparteixo. En efecte, el tema més important no són les hores lectives, és la qualitat d’aquestes hores lectives. I això depèn, entre moltes altres coses, del treball en equip o la formació permanent, com aquí s’apunta.
    Crec que s’ha de parlar seriosament de tot plegat, sense apriorismes, posant damunt de la taula les necessitats més nuclears que té el sistema i prioritzar-hi l’augment absolutament necessari de recursos.