Cinc mil rèmores o cinc mil innovadors?

La radicalitat de la lluita política o sindical no estava, no està, en aconseguir més mestres. Poden servir per mantenir l’escola que no volem. La radicalitat està en aconseguir que els nous recursos només puguin ser aplicats de manera que avanci una escola veritablement nova, que pensa primer en els seus infants i adolescents.

Jaume Funes
 
 

 

Imatge d’arxiu /EDU BAYER.

Segur que és per estar contents. El proper pressupost (si arriben a aprovar-ho) farà que el curs vinent l’educació pública tingui cinc mil professionals més. A mi, però, aquesta victòria no m’acaba de generar gaire entusiasme. Vist, si més no, el relat públic de les negociacions amb els sindicats més aviat estic preocupat. No necessita l’escola aquests professionals? Si. Aquests i bastants més. Però aclarim per què i per a què, no sigui que serveixin per complicar més les coses en una institució com l’escola tant necessitada de transformacions urgents.

Dels drets laborals als drets educatius

Les retallades acumulades els darrers cursos han suposat als mestres i professors augment d’hores de docència i augment del nombre d’alumnes a atendre. També, disminució d’hores d’escola per als nois i noies. També, tot i que ara ja no es discuteixi, compensacions estranyes en la confecció dels horaris i jornades de les escoles (pensem, per exemple, en la jornada compactada). Diríem que les retallades han tingut un significatiu i divers impacte en les condicions laborals de les educadores i educadors.

Tanmateix, el gran impacte de les retallades l’ha patit l’alumnat. Les noves condicions de treball i les noves organitzacions de l’escola han fet difícil sinó impossible l’atenció personalitzada, l’educació singular de cada alumne, l’acompanyament educatiu, la creativitat i la innovació didàctica, etc. Se suposa que ara el que aconseguiran els professionals és tornar a tenir la capacitat que tenien abans per poder educar bé, per descobrir més acuradament les vides dels seus alumnes, per pensar amb una mica de serenor les seves propostes d’aprenentatge.

Serà un gran error pensar que han recuperat el seu dret a tenir menys hores de classe. No. Recuperaran (quan arribi i en petita dosi) el seu dret a tenir temps per treballar bé i, en la majoria de casos, no hauria de significar menys hores de docència. Amb les seves reivindicacions sindicals han fet possible que es vulnerin un xic menys els drets educatius del seu alumnat. Ara es tracta de tornar a pensar primer en les necessitats d’infants i adolescents abans de repartir els nous recursos.

Del pla d’ocupació a la construcció de l’escola nova

Tinc, però, una altra gran preocupació de dues cares. Una té a veure amb el discurs de la innovació-renovació que, sortosament, ens envaeix. L’altra, amb els efectes que té sobre l’escola l’entrada massiva de professionals en temps d’atur greu. Totes dues conformen la possibilitat o impossibilitat d’arribar a tenir, de manera majoritària, un escola millor, de millorar l’escola que tenim.

Professora / Foto: Enric Català

No parem de repetir que la clau d’una bona i nova educació està en el professorat. Posem en crisi la formació inicial (especialment per a la secundaria), constatem el fracàs del màster de secundària, fagocitat per l’endogàmia universitària. A més, de tant en tant recordem que les retallades també han afectat la formació permanent. Tant sols els grups entusiastes i compromesos han mantingut els espais de reflexió sobre les seves pràctiques educatives i sobre les necessitats d’innovació que genera la realitat social canviant. Les retallades han arrasat amb bona part de la preocupació quotidiana per pensar en com ser millors professionals.

¿De què servirà posar en marxa la nova forma de formar el professorat que ja han anunciat les autoritats si quan la posin en marxa el nombre de professionals que s’incorporin a l’escola serà mínim, si l’augment significatiu es produirà ara i els propers cursos? (amb la reversió de les retallades i amb les noves necessitats, derivades dels cavis poblacionals). ¿Com seran aquests nous que incorporem i que, majoritàriament, no han rebut la formació adequada, que sembla que tampoc cal que es formin abans que arribin a l’aula i mentre descobreixen el seu rol en ella?

Quan els anys 80 i 90, del segle passat, es desenvolupa de manera exponencial la secundària obligatòria i s’expandeix la post obligatòria, l’escola esdevé la gran fàbrica de contractació. Una part significativa dels que entren a exercir la professió de docents ho fan convençuts i construeixen extraordinàries experiències educatives. Però, per a una altra bona part, la docència esdevé simplement l’única ocupació possible en mig del desmantellament industrial. Són companys que no es miraran mai un article de pedagogia, una proposta de didàctica mentre acumulen triennis. Ara, en una proporció inferior, podem patir un efecte similar. Professionals que troben la feina necessària a l’aula però que, malgrat la formació pedagògica de tràmit rebuda, s’incorporen a exercir la professió sense cap acompanyament que els faci descobrir en la pràctica com ha de ser la seva acció educativa.

De la contractació a la tutoria docent

De la mateix manera que s’ha obligat des del Parlament i des dels sindicats a revertir la disminució significativa de recursos, cal exigir que es faci realment per aconseguir retornar la dignitat a l’educació. Les noves incorporacions ha d’anar acompanyades, si més no, de tres accions tant obligatòries com la pròpia contractació:

  1. Que els “nous” (també els que venen de les llistes de substitucions), abans d’incorporar-se a les escoles i instituts facin una immersió formativa intensa, en el propi territori, sobre els que significa ensenyar i educar al segle XXI en els nostres barris. Alhora, descobrir unes quantes experiències de renovació-innovació que s’estan aplicant a les escoles de l’entorn. Començar a donar classe tot sabent de manera real com s’hauria de fer avui, a quina proposta col·lectiva se sumen.
  1. Que els “nous” disposin d’un pla d’acollida en el centre, d’una tutoria docent que els permeti reflexionar sobre el que proven a fer. Destinar una part de la seva activitat a compartir aula amb d’altres professionals. Poder aprendre de les incerteses i saber formar part de grups que eduquen en equip.
  1. Que els “nous” de cada territori, al final de trimestre, tinguin un espai de formació reflexió per avaluar la seva experiència, pensar sobre les seves pràctiques, descobrir allò que hauran d’aprendre (reconèixer si cal que no és el seu lloc). Poder aconseguir que les noves aportacions es convertiran en saba nova i no sumaran rèmores a institucions inamovibles.

No. La radicalitat de la lluita política o sindical no estava, no està, en aconseguir més mestres. Poden servir per mantenir l’escola que no volem. La radicalitat està en aconseguir que els nous recursos només puguin ser aplicats de manera que avanci una escola veritablement nova, que pensa primer en els seus infants i adolescents.

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Psicòleg, educador i periodista. Membre de la Rectora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat. Contacte: Facebook | Twitter | Més articles