Alfabetitzacions múltiples

Per què cal potenciar les competències digitals? El fenomen digital ens envolta i resulta evident que l’escola té el deure de donar claus per interpretar allò que condiciona i presideix el nostre món.

Ramon Breu
 
 

Foto: Ramon Breu

El Consell de la Unió Europea en el seu document del 26-11-2012 definia l’alfabetització múltiple com la comprensió, utilització i avaluació crítica de diferents formes d’informació i aquí s’inclourien els textos, i les imatges, impresos o en versió electrònica. Aquesta perspectiva integra la lectura i l’escriptura amb les competències digitals i mediàtiques, i subratlla la necessitat que l’alumnat té de buscar, discriminar críticament i produir informació en els diferents formats i suports que avui convergeixen.

Per què cal potenciar les competències digitals? La resposta és evident. El fenomen digital ens envolta i resulta evident que l’escola té el deure de donar claus per interpretar allò que condiciona i presideix el nostre món. Pensem que aquesta és una idea que poques persones discutirien.

Per què les competències en comunicació audiovisual i en alfabetització mediàtica cauen un i altre cop en l’oblit i en la indiferència? 

Si tot allò que ens envolta i condiciona la nostra vida, que forja i determina la nostra consciència i la nostra visió del món hauria de ser motiu de tractament a les aules, per què, en canvi, les competències en comunicació audiovisual, les competències en l’alfabetització mediàtica cauen un i altre cop en l’oblit i en la indiferència? Què ens porta a mirar cap a una altra banda quan el Consell de la Unió Europea o la mateixa UNESCO ens insisteixen en la urgència d’aquests aprenentatges?

A  què estem esperant per assumir que els mitjans de comunicació, els vells que segueixen estan molt presents i els nous, són avui l’entorn de l’aprenentatge? Des d’aquesta perspectiva dels mitjans com entorn d’aprenentatge, de dins i fora de l’escola, l’aula hauria de ser l’espai on s’organitzessin críticament els aprenentatges, on s’ordenessin les idees dels aprenentatges que es realitzen fora de l’aula. L’educació mediàtica, l’educació crítica no és vistosa, ni es pot posar a l’aparador, però és d’una urgència incontrovertible.

Probablement si haguéssim fet els deures de posar dempeus un temps-espai per a l’educació en comunicació ara no ens queixaríem tan amargament de la influència i dels efectes de la postveritat i altres manipulacions. 

Foto Ramon Breu

En el camí cap a una veritable transformació de l’escola, tranquil·la i radical al mateix temps, cal proposar-se l’assoliment d’un conjunt de competències informacionals i comunicatives que inclourien el pensament crític i ètic, la lectura interpretativa, la producció creativa i el sentit d’iniciativa i autonomia enfront els mitjans. Al mateix temps, cal ser conscients que l’assoliment de les competències comunicatives necessita també d’unes infraestructures modernes, d’uns pressupostos que no ens cauran del cel. Em refereixo a l’abandonament de les biblioteques escolars o a l’oblit de les mediateques de centre, factors importants per les alfabetitzacions múltiples.


L’educació, si és honesta, ha de deixar de ser conservadora en els mètodes i en els continguts

Sabem perfectament que l’educació és conservadora i tendeix a la reproducció. No obstant, el patrimoni cultural que al llarg dels anys es pretenia transmetre ara ja no és estable, sinó que és canviant i dinàmic, per tant l’educació, si és honesta, ha de deixar de ser conservadora en els mètodes i en els continguts. Els educadors han de ser una mena d’acomodadors del futur més que mantenidors de tradicions, tal com es va fer en els grans moments d’innovació educativa al nostre país: Escola racionalista; les escoles de la Generalitat republicana o el moviment pedagògic de la Transició.

I en aquest ordre de coses resulta sorprenent constatar com són d’incòmodes per a alguns les alfabetitzacions múltiples, i especialment l’educació en comunicació audiovisual o mediàtica, sobretot per la seva càrrega crítica i transformadora que planteja la innovació no com una via per adaptar-se millor a una societat individualista, desigual i competitiva, sinó amb una voluntat de canvi social, d’aprofundiment democràtic i de dignificació cívica.

Ramon Breu
Sobre Ramon Breu

Professor de Secundària, coordinador de Cinescola i autor del llibre "La pantalla infinita" de Rosa Sensat. Contacte: Twitter | Més articles

  • andr0mina

    Estic molt i molt segur que les persones més immunes i capaces de detectar la manipulació i les postveritats són aquelles que tenen una formació sòlida, els qui van fer un batxillerat amb uns continguts amplis i generals, tant en Humanitats, Ciències Socials, com en Ciències Naturals. Afirmar que només vam “aprendre uns continguts per vomitar-los a l’examen i després oblidar-los” és prendre’ns per idiotes. Deixem-nos estar de tanta competència i cantarelles pedagogistes que no fan més que fomentar la ignorància, la desigualtat i l’individualisme, i centrem-nos en donar una formació sòlida, rigurosa i estructurada. Del contrari, ja podem innovar, que de l’escola eixiran uns futurs ciutadans preparats per al que les grans multinacionals i poders econòmics volen i desitgen, però incapaços d’aprofundir en la democràcia i dignificar les relacions humanes. O és que ningú cau que aquells que estan interessats en fer-nos combregar amb rodes de molí són els mateixos que fomenten la “innovació” a l’escola?