Radicalització islamista i educació

Durant anys hem estat molt cofois del nostre model de convivència. Però es tracta d’un model dèbil i parcial. El nostre model de convivència només és real i potent a l’escola, on no s’ha deixat de treballar per incloure grups d’origen diferent.

Ramon Breu
 
 

Memorial atemptats a Les Rambles de Barcelona. Foto Joan Portell

El curs 2017-2018 va començar quan encara no havia passat un mes dels atemptats terroristes de les Rambles de Barcelona i de Cambrils, comesos per joves ghijadistes de Ripoll. Dies abans de l’inici de les classes, els mitjans de comunicació ens havien anunciat com a gran novetat del curs que es duria a terme un pla per detectar la radicalització islamista a les aules. No es tracta d’un mecanisme nou, no.

Davant d’un problema social greu, davant de qualsevol disfunció social, determinades instàncies polítiques, mediàtiques, determinats opinadors o tertulians  dictaminen amb aire sacerdotal la necessitat que l’educació, el món educatiu rebi, entomi aquella anomalia que provoca maldecaps i la comenci a solucionar des de baix, des de l’educació dels infants. A continuació, l’opinió pública fa veure que s’ho creu, i ja ens quedem més tranquils amb la nostra consciència. Això és feina dels mestres, de les mestres, es diu. I ja està, ja ens podem  tornar a recloure en els nostres reductes: mentals, socials, professionals, polítics, ideològics…

Sembla que no vulguem saber que l’educació catalana, especialment la pública, i sobretot el seu professorat, fa un gran esforç des de fa anys per atendre, acollir i integrar la immigració. És cert que els resultats no són cent per cent satisfactoris, però no ho són a causa de factors externs, no pas de la voluntat i la dedicació del professionals, que ho són en una societat cada cop més complexa i polièdrica. Uns professionals que sempre han hagut de treballar amb pocs recursos.  L’Estat espanyol és en el seu conjunt el 5è país UE amb menys inversió en educació, no ens hem de cansar de repetir-ho.

Hem de tenir present, a més, que la feina que es fa a les aules a favor de la inclusió, dels valors cívics, de la pau, del diàleg i la convivència, i en contra del racisme és, per altra banda, una tasca combatuda i desmentida acarnissadament i sistemàtica per bona part de la societat i de l’entramat mediàtic, polític i econòmic que tenim.

En aquest punt, val la pena recordar, perquè se’ns oblida amb freqüència, que l’educació és una responsabilitat pública estretament lligada a la qualitat de vida d’una societat que vulgui ser avançadament democràtica. Educar és una tasca on hi ha d’intervenir tots els sectors de la societat, i cap d’ells es pot rentar les mans dient, des del fariseisme, que ja arreglarà els plats trencats l’educació.

Fa molts anys que no tinc cap dubte que el millor de la nostra societat és l’educació i els seus professionals. I podem estar ben segurs que aquests professionals ja saben què han de fer des dels centres d’ensenyament sobre el radicalisme islàmic o qualsevol altra aberració. Mentrestant, altres sectors i institucions, altres esferes de gestió i d’influència política i econòmica haurien d’arremangar-se i encara els problemes de la seva responsabilitat. Una societat que no sap resoldre els seus problemes està condemnat al fracàs i a la deriva, com està demostrant Espanya.

Per exemple, seria bo que una comunitat religiosa, la musulmana, disposés d’un lloc adient de culte. Barcelona, a diferència d’altres grans ciutats europees no disposa d’una gran mesquita. Els musulmans catalans, que no s’han deixat pagar cap mesquita pel salafisme o el wahhabisme saudita, estan resant en garatges i en polígons industrials en unes condicions que voregen la humiliació, mentre hi ha moltes esglésies catòliques buides. Les religions monoteistes podrien compartir espais, al capdavall resen al mateix déu.

Seria bo que no haguéssim de suportar xifres com la de que el 36 % dels desnonaments a Espanya els pateixen immigrants.

Seria bo que no es donessin situacions com la de que amb el mateix currículum, una persona jove amb cognoms autòctons d’un veïnat de classe mitjana tingui 75 propostes de feina, mentre que una altra amb cognom àrab d’un barri marginal n’obtingui només 14. Seria bo que els musulmans no tinguessin tants problemes, per exemple, per poder llogar un pis. O que a la seva empresa no haguessin de dissimular davant els companys quan arriba el Ramadà, perquè els fa vergonya seguir els preceptes de la seva religió.

Seria bo no ser un país on els musulmans diuen que se’ls mira amb desconfiança o que odia els moros. Seria bo que no tinguessin dificultats serioses per sentir-se europeus perquè viuen en la seva pròpia pell el preu de l’exclusió. Una exclusió estructural. Grans, petites, diàries experiències i mirades inferioritzants que els van confinant en un estrat social inferior.

Seria bo que la joventut filla d’immigrants no estigui molt i molt més precaritzada encara que la catalana d’origen, amb menys i pitjors llocs de treball, amb falta d’oportunitats per progressar.

La frustració pot arribar quan els fills d’immigrants s’adonen que, pels seus orígens, se’ls tanquen contínuament les portes.

No podem caure en el que està fent França que és parlar fins i tot de quarta generació d’immigrants, un terme que no té sentit perquè la condició d’immigrant no s’hereta. El terme de segona, tercera o quarta generació vol dir que una part de la població d’un país mai pot treure’s de sobre l’estigma de l’immigrant, malgrat no haver-ho sigut mai. La frustració pot arribar quan els fills d’immigrants s’adonen que, pels seus orígens, se’ls tanquen contínuament les portes. Per tant no és estrany que els immigrants tinguin una autoestima més baixa. I quan es menysprea el que tu ets, és més fàcil d’acceptar una identitat on se sentin valorats, i millor que la que els ofereixen les seves societats d’acollida o la que han heretat dels pares, encara que porti a situacions demencials,  monstruoses.

Durant anys hem estat molt cofois del nostre model de convivència. Però es tracta d’un model dèbil i parcial. El nostre model de convivència només és real i potent a l’escola, on no s’ha deixat de treballar per incloure grups d’origen diferent. Tenim immigrants de totes les cultures, però vivint cadascú en la seva bombolla, en el seu gueto urbà i mental, en mons paral·lels que no es toquen. En realitat, fora de les aules, tenim la voluntat de barrejar-nos poc o de no barrejar-nos.

Ramon Breu
Sobre Ramon Breu

Professor de Secundària, coordinador de Cinescola i autor del llibre "La pantalla infinita" de Rosa Sensat. Contacte: Twitter | Més articles