Confiança

Són conscients els membres de Societat Civil Catalana que els conflictes escolars, en la seva gran majoria, es resolen parlant i no ficant pel mig els tribunals? Si el primer pas és la denúncia no anem per bon camí perquè es destrueix el principi de confiança que ha de presidir les relacions família-escola.

Jaume Cela
 
 

Representants d’entitats que formen part de Somescola mostren cartells de la plataforma en defensa. Foto ACN

Agafo d’un prestatge de casa un llibre a l’atzar. Ho faig sovint, són privilegis dels jubilats, tenir temps per deixar-nos sorprendre per allò conegut que s’actualitza gràcies a l’atzar i a la nova lectura. A l’atzar també l’obro per la pàgina on hi ha el poema d’Alberti protagonitzat per una colometa que viu un drama de dimensions gegantines: la pèrdua del sentit de l’orientació, un drama que em recorda el que patim els humans quan la memòria es va fent fonedissa i acabem confonent o oblidant aquells o allò que estimem. És, ben mirat, una altra mena de desorientació i a la vida, ho sabem prou bé, convé saber en quint sentit l’orientem i quins significats poden tenir les nostres actuacions.

La colometa albertiana confon el nord amb el sud. Confon el blat amb l’aigua. Hi ha un element encara visual, en aquesta confusió: el moviment de l’aire que belluga el blat pot semblar el mar i les onades. El mar i el cel, els confon també pel seu color. La calor i la neu. Aquí tenim el tacte, tots hem viscut l’experiència de tocar la neu i sentir com les mans se’ns escalfen. I així continua el poeta amb unes quantes comparacions més que reforcen la
desorientació patida pel pobre animal.

Però arriba l’última confusió: el cor amb la casa. El cor on hi fa niu el sentiment, allò més íntim ho portem al cor. I la casa, l’espai de l’acollida on tots tornem un dia o un altre, començant per Ulisses, i on esperem ser rebuts com el fill pròdig. I aquest drama m’ha fet pensar, la poesia ja les té aquestes coses, en el qüestionari que van repartir els membres de Societat Civil Catalana perquè les famílies que pensessin que s’adoctrinava els seus fills ho denunciessin.

És un error dramàtic, com dramàtic és per a la colometa perdre el sentit de l’orientació. Dic que és dramàtic perquè vulnera el vincle de confiança i ens cal recordar que confiem sobre allò que no veiem, allò que no sabem amb certesa. L’inventor d’aquest qüestionari es va assessorar molt malament. Si hi ha alguna fet dramàtic en les relacions entre les famílies i l’escola és la pèrdua de la confiança mútua. I remarco que la confiança ha de ser mútua.

Són conscients els membres de Societat Civil Catalana que els conflictes escolars, en la seva gran majoria, es resolen parlant i no ficant pel mig els tribunals?

Imaginem una seqüència: un nen arriba a casa i explica que a la classe la seva mestra l’ha humiliat. És la mateixa situació que si el mateix nen arriba a l’escola i explica que el seu pare l’humilia. En tots dos casos no s’han respectat els drets de l’infant a no ser mai humiliat sota cap circumstància. Què fem, quan vivim alguna d’aquestes situacions? Doncs atenem la criatura i anem a parlar amb la mestra, amb la direcció, amb la inspecció o amb els serveis territorials corresponents. Però primer comencem per la mestra i mirem de contrastar el que el nen ha narrat i el que explica la mestra. El mateix fem quan tenim notícia que en una família no es llaura prou dret. Convoquem la família i en parlem i entre tots mirem de continuar protegint el bé més preuat que tenim: els fills, en un cas, i els alumnes a l’altre que, a més, són les mateixes persones.

Són conscients els membres de Societat Civil Catalana que els conflictes escolars, en la seva gran majoria, es resolen parlant i no ficant pel mig els tribunals? Cal recordar, per exemple, que ens els casos de separació no té res a veure com ho viuen els nens i nenes que el seu pare i la seva mare decideixen separar-se però sense trencar la necessària confiança que han de tenir entre ells i, sobretot, sense deteriorar la certesa que el pare o la mare continuaran estimant-se els seus fills per sobre de tot i que no els faran servir com a armes d’atac a l’altre. S’imaginen que els mestres denunciéssim casos semblants sense haver esgotat les vies de resolució de conflictes que totes les escoles tenen i que estan assumides i acceptades pels membres de la comunitat educativa?

Em va doldre molt l’existència d’aquest qüestionari i em va doldre encara més el silenci d’alguns destacats líders polítics –cadascú que hi posi els noms que cregui convenient- davant de l’existència d’un document que només fa mal i no podrà resoldre res. Si algú s’ha equivocat, mestres o famílies, se’n parla i es mira de resoldre el conflicte. Però si el primer pas és la denúncia no anem per bon camí perquè es destrueix el principi de confiança que ha de presidir les relacions família-escola. El cor i la casa dels pares és el mateix cor i la mateixa casa dels mestres. Que no ens passi com la colometa albertiana.

Jaume Cela
Sobre Jaume Cela

(Barcelona, 14 d'agost de 1949). Mestre jubilat i col·laborador de diversos mitjans de comunicació. L'any 2008 va rebre la creu de Sant Jordi. Contacte: Facebook | Twitter | Més articles