És molt senzill: digueu-n’hi escola

Aquests darrers temps a les escoles i instituts hi ha una tendència de vegades desenfrenada i obsessiva per buscar etiquetes que defineixin l’escola. De tant estesa gairebé no ens demanem el sentit d’aquesta tendència, i amb aquest escrit volia aportar uns elements de reflexió.

David Altimir
 
 

Foto: Eva Sargatal

Aquests darrers temps a les escoles i instituts hi ha una tendència de vegades desenfrenada i obsessiva per buscar etiquetes que defineixin l’escola. De tan estesa gairebé no ens demanem el sentit d’aquesta tendència, i amb aquest escrit volia aportar uns elements de reflexió.

Amb l’ajut inestimable d’uns companys i companyes de Whatsapp n’hem trobat algunes que ara us reprodueixo:

escola lliure, escola magnet, escola lliure pública (aquesta encara embolica més la troca), escola verda (no he trobat etiquetes de cap altre color), filoescola, escola sistèmica (quina por!), escola Waldorf, comunitat d’aprenentatge, escola inclusiva (totes ho han de ser!), escola insubmisa (també!), escoles pel canvi, escoles per la sostenibilitat, escoles Lóczy (de les bones), escoles Lóczy (de les altres), escoles Aucouturier, Escolanova21 (etiqueta tendència), escola lenta (afortunadament no he trobat la ràpida), escola racionalista, escola nova (nostàlgia!), escola crítica, escola activa, escola per a nenes (snif!), escola per a nens (snif!), escola per a nenes i nens (ara sí!), escola Montessori, escola democràtica (com deuen ser les altres?), escoles de bosc, escola amb aproximació Reggio Emilia (només s’hi aproximen)…

La llista segur que podria ser més llarga, però és suficient per demanar-nos: què ens està passant als equips que tenim aquesta necessitat de buscar cognoms a les nostres escoles?

Aquesta mania també està arribant a les metodologies, algunes disfressades de tendència nova i miraculosa, que sovint fan servir anglicismes. Fa uns dies al Twitter un perfil anomenat @ProfeJander piulava:

Amb el punt d’humor que alguns saben trobar a les xarxes socials, aquest piulet explica força bé els riscos de fer servir tanta etiqueta. Però, vaja, fa riure però no és gens divertit, perquè amb aquestes «noves metodologies» de nou tornem a posar al centre de la innovació a qui ensenya, quan tota innovació hauria de pivotar inequívocament al voltant de qui aprèn.

Després de llegir aquesta llista, hi ha una idea que potser per massa evident no la sabem veure: estem negant el valor a l’única etiqueta que haurien de tenir les escoles: escola pública. Però allò «públic» està aparentment desprestigiat. És un qualificatiu que a ulls de molta gent resulta gris, precari, pobre, en definitiva trist. Pretendre revertir aquesta percepció completament injustificada amb la recerca d’altres etiquetes és del tot contraproduent, perquè el resultat és una singularització dels diferents projectes, de les diferents escoles, que necessiten aferrissadament prestigi per seduir les famílies en els moments de la inscripció.

Aquest sí que és un perill de mercantilització que cal combatre, que ens posa a les escoles com a aparadors que «venem producte» i a les famílies com a «consumidores exigents» que «tenen el dret de triar». Des del meu punt de vista, aquesta és la idea neoliberal més perillosa que està envaint la nostra realitat educativa avui.

Soc dels que penso que les famílies, més que tenir el dret de triar escola, hem de tenir el dret de tenir escoles de gran qualitat a prop! Definint les escoles amb projectes excessivament diferenciats, a més, podem córrer el risc de crear o accentuar també una certa segregació social.

I aquesta és una realitat que actualment també estem vivint fins i tot a l’interior de les escoles públiques, que amb una singularització exagerada de cada projecte educatiu en alguns casos estan atraient perfils diferents de famílies, consolidant uns desequilibris socioeconòmics ja prou presents en la mateixa estructura urbanística de cada barri i poble, gràcies a una combinació letal entre aquesta tendència per singularitzar els projectes i el dret a escollir escola per part de les famílies.

En comptes de fer escoles competents, hem posat les escoles en competència entre elles. Quin desastre! Exactament el contrari del que ens cal!

Després les escoles lògicament tenen la necessitat d’estar en relació les unes amb les altres, i mirem de resoldre aquest xafastre amb projectes molt lloables de creació de xarxes d’escoles, i aquí ens apareix una altra col·lecció de noms:

xarxa de competències bàsiques, xarxa d’escoles que aprenen, escoles 0-12, xarxes pel canvi, xarxa d’escoles per a la sostenibilitat, xarxa d’escoles insubmises, Xell (xarxa d’escoles lliures)…

El fenomen de la creació de xarxes crec que és un tema al voltant del qual també és important de reflexionar, perquè per crear xarxes d’escoles el primer que cal fer és consolidar dinàmiques d’equip reals i fortes, cosa que avui encara no està del tot generalitzat. Massa sovint darrere d’aquestes xarxes el que hi ha no és exactament una xarxa d’escoles sinó un grup de mestres en xarxa inquiets, inquietes, preocupats per temes determinats. I això està molt bé però no és suficient.

Hem d’aprendre que la revolució educativa que necessitem per a l’escola d’avui està feta d’esforços col·lectius, reflexionats, profunds, respectuosos amb la història de cada escola, en relació intensa amb cada context social més proper i sobretot respectuós amb una idea d’infant capaç, i permeable, a les seves curiositats per aprendre.

Les etiquetes soles, mentrestant, només tranquil·litzen consciències i perpetuen el problema.

David Altimir
Sobre David Altimir

Mestre d'educació infantil i membre de l'Executiva de Rosa Sensat. Contacte: Facebook | Twitter | Més articles

  • INS Montgròs

    Les paraules volen dir coses, defineixen i puntualitzen, som les
    persones que les llegim qui a partir de les paraules fem judicis basats
    en creences pròpies, no necessàriament contrastades. Dir que “escola
    verda” (per exemple) és una etiqueta en lloc d’una definició, és un judici. Dir que darrere
    de les “xarxes” només hi ha un “grup de mestres inquiets” és una
    generalització, que com totes, no fa justícia perquè prejutja a partir
    de no se sap quins coneixements objectius, vostè coneix totes les
    xarxes?

    Crec que és una frivolitat posar en el mateix sac definicions com “escola per a nenes” amb “escola inclusiva”, penso que no cal ni argumentar-ho això.

    Respecte
    dels judicis explícits com dir que una escola sistèmica fa por, en quin
    sentit? La pedagogia sistèmica és una manera, com moltes altres
    pedagogies, de mirar l’educació. Només cal informar-se bé i decidir si
    s’apropa a les nostres conviccions sobre el tema o no.

    Pel que fa a @ProfeJander és òbviament una pàgina de riure, molt divertida i agraïda de llegir, ja que riure de nosaltres mateixos és important, però posar-la com a exemple o argument?
    Penso
    que aquestes definicions estan molt bé perquè orienten sobre què
    inspira el Projecte Educatiu de cada escola, quines són les seves
    fortaleses.

    I el més important de tot: NO separen, ni segreguen, de fet, tal com
    diu el mateix article, estan fent que les escoles i els centres
    s’apropin per conèixer el Projecte Educatiu d’unes i altres, més que mai
    s’estan fent visites entre centres i més que mai s’estan creant xarxes,
    tal com paradoxalment també esmenta l’article.

  • David Vilalta Murillo

    Magnet no és una etiqueta mercantil i molt menys neoliberal.

    Company Altimir, després de llegir el teu escrit veig que tenim en comú el propòsit de construir una educació pública de qualitat i per a tothom. Aquest propòsit no són paraules buides, sinó que les nostres biografies, com les de tants altres companys i companyes, són testimoni del treball quotidià per fer-lo realitat.
    La societat catalana segrega i el sistema educatiu català també. Només cal llegir el darrer informe del Síndic de greuges. Ara bé com li agrada explicar a Edgar Morin, portem alhora el millor i el pitjor. La mateixa societat i el mateix sistema educatiu segregadors porten la força i la gent capaç de superar la segregació.
    La segregació escolar és cosa de tothom: de la ciutadania, de les famílies, dels mestres, de les direccions, de les juntes de direcció, inspeccions… de les comissions de matriculació, dels ajuntaments, del sistema.
    Quan un centre ha estat estigmatitzat i segregat, quan aquest centre ha deixat de ser interessant per a la població no immigrant, no pot ser tractat en termes d’igualtat amb la resta. Un centre que pateix segregació escolar necessita un període de discriminació positiva que l’ajudi a situar-se al mateix nivell de desig per a les famílies que la resta de centres del seu entorn.
    Quant guanyaríem si tots plegats: administració educativa, local, direccions de centres, mestres, famílies i ciutadania fóssim capaços d’entendre que la segregació és cosa de tots. Que una societat democràtica es basa en educar la seva ciutadania immersa en la barreja de cultures, colors, olors, formes de ser, de pensar i de sentir.
    Ningú no hauria de consentir, ni mirar cap a un altre costat quan un centre educatiu comença a perdre l’equilibri respecte de la composició social del seu entorn. Perquè sabem que trencar aquest equilibri és segregar i la segregació escolar, afegida a les altres segregacions debiliten el grau de cohesió social necessari per a tota democràcia saludable. Fa poc l’associació de mestres Rosa Sensat feia un tweet d’en Philippe Meireieu al respecte.
    Magnet és un programa per combatre la segregació escolar defensant l’escola pública. Segurament, aquest programa pot millorar i molt. Però, si us plau, no tractis de neoliberals i “mercantilistes” al conjunt de mestres, professorat, famílies, investigadors de centres de recerca, treballadors de museus, personal de l’administració, mares i pares… que des d’una consciència de ciutadania lluitem per una escola pública de qualitat per a tothom.
    Per eradicar la segregació escolar, a més del treball professional que anem fet cada dia, cal una acció política que en un sentit clàssic del terme significa participació ciutadana en els afers públics.
    És per això que, al meu entendre, la República Catalana Lliure és l’horitzó de construcció d’aquesta societat més justa i menys segregadora, procurant que els qui tenen menys tinguin els mateixos drets que tothom.
    David Vilalta Murillo; ciutadà i mestre