Un cap ben fet o un cap ben ple?

Tot el que passa al món no pot ser aliè a l'escola. L'escola és al món i és el món. No té sentit estudiar què passa a la Roma del segle primer i passar per alt els naufragis de milers de persones que moren mentre intenten arribar a Europa, o fer els ulls clucs al desnonament dels veïns de la casa del costat.

Francina Martí
 
 

Encara em ressonen les paraules i les acusacions que hem patit com a mestres en els darrers temps. A Catalunya, a l’escola, s’adoctrina? Eduquem o adoctrinem? Quina frontera hi ha entre tot plegat. Què fem cada dia a les escoles, als instituts? Parlem del que passa al món? Ho podem fer?

Vull pensar que cada dia som més els mestres del país que treballem per l’emancipació total dels individus, que treballem per ensenyar els infants i joves a raonar, a pensar, a tenir criteris per veure les diferents opinions, els punts de vista i les ideologies.

Adoctrinar rima amb un ensenyament purament transmissor, que té com a objectiu dir què s’ha de pensar, omplir els caps sense passar per cap sedàs. Educar, en canvi, rima amb moblar els caps: investigar, informar-se, conèixer, valorar, comparar, decidir què és rellevant, anar a les fonts, processar, pair, i arribar a conclusions per formar-se un pensament propi.

I tot això, com ho fem, en un món tan saturat d’informació? On trobem el coneixement? Segons Edgar Morin “el coneixement només és coneixement en tant que organització, relació i contextualització d’informacions. Les informacions constitueixen parcel·les de saber disperses”.

És cert que de vegades hi ha una certa confusió entre el que és la informació i què és el coneixement… Sento a dir, sovint, que com que els infants i joves d’avui tenen tanta informació, els objectius de l’escola queden desdibuixats, quan justament és al contrari. Vivim immergits en un món amb un excés tan gran d’informació, que el que ens cal és justament molt més coneixement per poder discernir la validesa i la credibilitat de la informació que ens arriba.

I quines són les nostres fonts d’informació? Què veiem a la televisió? Què diu la Viquipèdia? Què trobem a internet? Què ens arriba al whatsapp? En són tantes, aquestes fonts, que ens calen criteris i tenir el cap clar per reconèixer què s’amaga, què no es diu, qui ho diu, i quins objectius hi ha darrera d’allò que se’ns transmet pels diferents canals.

I enmig d’aquest tsunami, encara hi ha escoles on l’única font d’informació és el llibre de text o els apunts dels professors…

És per això que, ara més que mai, la responsabilitat de l’escola passa per donar criteris, perquè els infants i joves sàpiguen llegir i validar tota la informació que els arriba, i per poder fer això necessitem més coneixements, més contrast i més estudi. Ens cal aprendre a pensar.

Tot el que passa al món, tant al més proper com al més llunyà, no pot ser aliè a l’escola. L’escola és al món i és el món. No té sentit estudiar què passa a la Roma del segle primer i passar per alt els naufragis de milers de persones que moren mentre intenten arribar a Europa, o fer els ulls clucs al desnonament dels veïns de la casa del costat…

I és per això que les notícies reals dels mitjans de comunicació han de ser una de les fonts d’informació dels estudiants, a més dels llibres, internet, viquipèdies, fonts orals, i d’altres… Tot el que passa al món és part de l’escola, ha de ser matèria d’estudi i ens ha de condicionar i encaminar en la nostra actuació.

“Pensar és la clau”, diu Joan Pagès en la presentació del monogràfic sobre pensament crític, de la revista Perspectiva Escolar, núm. 398. Aprendre a pensar és sinònim d’educar-se: amb esforç, amb coneixement i amb criteri per arribar a formar un pensament propi i esdevenir així, més lliures.

Francina Martí
About Francina Martí

Professora de llengua i literatura. Presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat Contact: Twitter | More Posts

1 Comment on Un cap ben fet o un cap ben ple?

  1. Josep Maria Turuguet Salgado // 06/04/2018 a les 10:20 // Respon

    Tot el que hi ha a internet, a les notícies, als mitjans de comunicació són intercomunicacions adultes, conxorxa d’adults que porten el món a la seva i discutible manera. Els programes infantils, els llibres infantils, són unes gotes del mar que els hi devem, i a sobre moltes vegades responen a interessos d’aquesta mateixa “conxorxa d’adults”. I per introduir-los en aquest món discutible, els “formem” amb productes industrials encarregats a empreses especialitzades que responen a dictats del poder. Els anomenem “llibres de text”. Poden ser preciosos, es poden construir castells medievals encisadors, però no en el segle XXI.

    El mar que els devem seria l’explicació del món tal com ha resultat en llibres, programes, jocs i ginys (a raó de 600M€ a l’any, segons dades d’ANELE, se n’acabarien acumulant molts) fets per tota mena d’adults amb totes les ideologies possibles i de tots els temes que caben i els que no caben en els llibres de text. El grup de classe, amb el mestre posarien ordre en les lectures i els nens aprendrien a discriminar. Què hi faria que algú llegís un llibret per a nens sobre la Guerra Civil escrit per en Pío Moa, i algú altre un d’en Josep Fontana. De la discussió a classe sortirien aproximacions versemblants a la raó. Per què no? Ens estalviaríem infinitat de discussions absurdes sobre els continguts dels llibres de text. Cada claustre construiria el curriculum en un mercat de literatura, divulgació i assaig per a nens que aixecaria noves llibreries i potser, de passada, podríem oblidar les campanyes d’animació a la lectura. Ningú ha d’animar a la locomoció, és cosa natural. Llegir ho hauria de ser, però el llibre de text ho mata. Quedaría només per quan es comencen els estudis professionals (batxiller inclòs) perquè aleshores és indicat l’ “estudi”, que és una feina. La feina dels nens és entendre el món al que els hem portat i que hauríem d’intentar que fos més coherent i amable. Ara, els posem a opositar per a la professió des que saben llegir, cap a 3r de primària. Que tinguin una bona imatge d’un món discutible només depèn de la qualitat de les persones que hi troben pel camí. I per això no podem posar la mà al foc. Un món discutible fa moltes persones discutibles.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*