(no) Ens posicionem en contra de les portes obertes a l’escola bressol

Notem que parlar de portes obertes, lliure circulació o treball per ambients està d’actualitat. No tenim la certesa de res i menys ens veiem en la tessitura de posicionar-nos de forma dràstica. Partim de la idea que tota escola bressol ha de disposar projecte educatiu rigorós fonamentat en l’infant i des del respecte intentem buscar nous punts per connectar la teoria amb la pràctica diària.

Eva Sargatal i Àlex Viyuela
 

Àlex Viyuela i Eva Sargatal - No ens posicionem en contra de les portes obertes a l'escola bressol

Àlex Viyuela i Eva Sargatal – (No) ens posicionem en contra de les portes obertes a l’escola bressol

No negarem que comencem a escriure una mica colpits per la sorpresa. Ens arriben veus de que ens posicionem en contra de les portes obertes a les escoles bressol.

Hi ha qui ho murmureja, a qui el delaten les mirades quan ens escolten a parlar. Hi ha qui, en un acte de valentia, ens ho pregunta directament.

La pregunta ens porta a mirar-nos de reüll i deixar escapar mitja rialla.  Ens motiven els reptes, ens agrada que algú ens faci trontollar, així podrem buscar la reafirmació. Som conscients de que la veritat absoluta no existeix i que no hi ha una única fórmula màgica que funcioni arreu.

Notem que parlar de portes obertes, lliure circulació o treball per ambients està d’actualitat. Les xarxes en van plenes i creiem que arran d’un article publicat al Diari Ara on se’ns va demanar la nostra opinió el debat és encara molt viu. Per a nosaltres és important dir en veu alta el que sentim, i en aquell article d’investigació vam deixar la nostra opinió, que hem de dir que va quedar diluïda fruit de la llargada limitada de l’escrit.

Ens sentíem -i encara ens sentim- amb la necessitat de dir moltes més coses, de donar molts matissos a cada paraula, argumentant els nostres perquès. Així que, una mica confusos, busquem un espai i un temps per poder mostrar la nostra humil opinió. Volem posar-ho de nou damunt la taula.

No tenim la certesa de res i menys ens veiem en la tessitura de posicionar-nos de forma dràstica. Estem aquí per generar debats, per interrogar i interrogar-nos a la recerca de l’essencial.

La nostra opinió, plenament compartida, molt debatuda i reflexionada, va molt més enllà de posicionar-nos a favor o en contra d’una manera de fer de qualsevol escola concreta i menys sense conèixer cada realitat del seu dia a dia, i sobretot els seus perquès.

Partim de la idea que tota escola bressol ha de disposar projecte educatiu rigorós fonamentat en l’infant i des del respecte intentem buscar nous punts per connectar la teoria amb la pràctica diària.

Considerem que cada escola ha recorregut un camí i, sobretot, en projecta un que vol seguir, amb les reflexions i debats en equip que això comporta. Es fa necessari consensuar amb tots els agents que participen del la vida quotidiana d’una escola bressol aquells aspectes que en són cabdals: la mirada comuna cap a l’infant, la posició de l’adult de referència a l’escola o el paper de les famílies en el fer quotidià.

Nosaltres no tenim cap certesa, ni cap recepta que doni la clau de l’èxit de la tasca educativa: al contrari, ens motivem generant-nos dia rere dia nous interrogants, aspectes del nostre fer que ens trontollen i que ens fan plantejar si el que fem ho fem prou bé i com ho podríem fer millor. Perquè tots i totes tenim aspectes que podem millorar gràcies a les nostres virtuts.

Però sí! ens posicionarem sempre en contra de qualsevol manera de fer que parteixi de les necessitats de l’adult i no pas de l’infant; escoles on la reflexió no sigui l’eix que comuniqui els seus membres. On l’adult és el responsable de portar a terme aquelles propostes i ofertes d’espai que considera que han de ser interessants per l’infant abans d’observar què fa i quines necessitats té a fi de proposar espais i materials que hi donin resposta i reptes que allarguin el seu joc autònom. Escoles on sempre s’ha fet així i ara es fa d’una altra manera perquè ho han sentit.

En aquestes situacions on clarament l’infant queda en segon terme, indefens, perdut físicament i emocional, en espais oberts sense punts de referència que li donin la seguretat que necessita i que, malauradament, de vegades no sap demanar amb paraules; en aquests casos, veiem indispensable presentar totes les cartes per començar el qüestionament més rigorós.

Intentem, a través de l’acompanyament, sacsejar caps, fomentar l’autocrítica i la recerca de recursos, perquè considerem que és una eina de progrés. Ens sentim plenament satisfets amb la nostra tasca d’acompanyants, si assolim l’objectiu de que els equips s’autorevisin i es qüestionin aspectes cabdals de la seva tasca, cada equip al seu propi ritme i definint un camí propi, mai el nostre camí.

Paral·lelament, notem que en els últims temps, moltes escoles bressol (com en d’altres etapes educatives) la innovació està prenent una embranzida a passes de gegant, amb els riscos que això pot comportar.

Observar, conèixer, imitar, copiar…. però res més enllà.

On queda la reflexió d’un equip educatiu? Té sentit la còpia per la còpia? Ens valdrà el mateix que li val a la veïna?

En quin moment es dilueix el concepte d’infant que tan amablement quedava definit en el projecte educatiu?

Tants i tants dubtes que ens apareixen al començar les nostres investigacions centrades en l’infant: qui és realment i què necessita? On està i com se situa dins els espais de l’escola bressol? Qui l’acull i  com l’acompanya en el seu procés cap a l’autonomia?

Obrim les portes a la investigació per conèixer noves maneres, per avançar, per compartir i, sobretot, perquè l’infant ho mereix.

Eva Sargatal i Àlex Viyuela
About Eva Sargatal i Àlex Viyuela

Mestres d’escola bressol i formadors More Posts

8 Comentaris on (no) Ens posicionem en contra de les portes obertes a l’escola bressol

  1. Gino Ferri // 20/02/2019 a les 11:29 // Respon

    Para bromear un poco (pero no mucho, porque el tema es importante…), os digo que “no os tenéis que defender” con respecto a vuestros pensamientos, aunque vayan contracorriente con respecto a la moda educativa del momento… En cambio, creo que tendríais todo el derecho a “estar en contra” de cualquier planteamiento que no os parezca positivo, siempre y cuando “la contra” se apoye en argumentos sólidos, rigurosos y respaldados por la cultura más actual y compartida en el ámbito internacional, y no en creencias o pseudoculturas…
    Endavant!

  2. Crec que estem d’acord, no, no ho crec, ESTEM D’ACORD.
    Cada Equip ha de fer el seu camí, però el camí, propi i diferent per cada escola, hauria de ser reflexionat, meditat i consensuat.
    A vegades caminar no és fàcil, sortir de la zona de confort no és fàcil però MAI HEM D’OBLIDAR ALS NENS I NENES que vénen a viure, aprendre i créixer a les escoles.
    La lliure circulació pot ser molt còmoda pels adults, però i els infants?
    I si alguna escola, en Equip, després d’una reflexió curosa, decideix treballar amb lliure circulació doncs és la seva decisió. Però que aquesta decisió no sigui mai resultat d’un corrent, d’un màrqueting, d’un anar d’escola “moderna” o d’una comoditat de l’adult.
    Totalment d’acord amb vosaltres Eva i Àlex

  3. Doncs jo crec que estem copiant models de primària a l’escola bressol. Jo sí qüestiono les portes obertes perquè molts cops es fonamenten en criteris organitzatius i no pas en els drets i necessitats de l’infant. Ho fonamentem en que l’infant així es més autònom, més lliure, i sens oblida que per arribae a ser autònom, primer cal dependre d’algú. I que vincular-se amb l’adult és el primer pas. S’argumenta també, que d’aquesta manera (portes obertes) l’infant es vincula amb qui vol. I sens oblida un cop més que la nostra responsabilitat professional és construir un vincle amb l’infant, i hem de trobar la manera, els moments, els espais…sens oblida també que al final, estem fent passar tots els infants pel mateix:portes obertes. I potser caldria recordar de nou aquelles teories del vincle, de l’aferrament i tornar a donar valor a allò que realment és essencial per a l’infant.

  4. Qualsevol opció ha de ser pensada i repensada.
    Res hauria de ser sense una reflexió prèvia. Definir el criteri, la intenció concreta que ha d’haver en tota proposta, en tot gest, és el contingut que avala l’acte educatiu.
    Per tant un equip que treballi des d’aquest plantejament/model hauria de tenir aquesta premissa clara.
    Res en marxa sense un procés previ que contempli en primer lloc a l’infant. Valorant en quin moment obrim portes i quines portes , quins infants , quines referències, quines propostes i per tant els seus
    continguts…
    I un cop tirem endavant: com seguim, observem, valorem, renovem… reconèixer també les pròpies limitacions com equip ens ajudarà a situar els fins a on i el quan.
    Crec que el que s’ ens proposa és exactament això, la reflexió. La pregunta hauria d’estar de forma perpetua instal•lada en la nostra professió.
    Una pregunta que, des de una perspectiva ètica, sempre ens hauria d’ apel•lar al que fem, com ho fem i sobre tot, a què respon.
    Estarem molt pendents del debat.

  5. Ho comparteixo perquè estic d’acord en tot el que es diu. És més, jo sí poso en dubte l’eficiència de les portes obertes en nens que estan construïnt encara els seus límits corporals.

  6. Eva Sargatal i Àlex Viyuela Àlex i Eva // 25/02/2019 a les 22:12 // Respon

    Gràcies a tots pels vostres comentaris. Ens ajuden a seguir amb la investigació. Alhora ens deixa en “tristesa/sorpresa” perquè veiem diverses persones que es posicionen “en contra” però moltes escoles en les que aquesta pràctica és quotidiana i, sota el nostre punt de vista, faltada de reflexió.
    Àlex i Eva

  7. Encara no havia pogut llegir-vos i només em surt dir “bravo”…la veritat és que em quedo a la idea de quant de necessària és la reflexió a les escoles i dels riscos que hi correm si no es dóna. Sovint ens enlluernen les propostes innovadores, ja sigui formes d’organitzar els espais, nous materials, l’estètica, etc. i ens precipitem pensant que tot allò ho podem copiar! (Amb molt bona fe, segurament) però què hi ha al darrere? És molt millor la qualitat de la quotidianitat amb els infants, que no allò que enlluerna i “no va més enllà”.

  8. “Nosaltres no ens posicionem en contra als ambients, sí a qualsevol pràctica, independentment del model, que no parteixi d’una reflexió prèvia.
    Hi ha exemples de serveis que, tenint com a centre la quotidianitat, acaben sent llocs on la cura ( que no és poca cosa) esdevé gaire bé l’únic contingut i el joc apareix com a entreteniment, com allò que es fa mentre s’espera a fer el que toca. El discurs de la quotidianitat també ha generat dinàmiques confortables i sortir de la zones de confort costa.
    Quan no hi ha consciència plena de la gran capacitat que tenen els infants traient profit de tot el que els envolta…
    Quan no hi ha consciència plena del el contingut que hi ha en les diverses propostes …
    pot passar de tot. “

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*