Nou govern: nova educació?

Hem tingut eleccions generals. Hem aguantat una llarga campanya electoral que ha inclòs debats uns dies abans de la data electoral. Els comentaristes o tertulians polítics (aquests tertulians que hi entenen de tot) han explicat que als debats s’ha parlat molt poc d’educació. Discrepo. S’ha parlat poc d’ensenyament però molt d’educació.

Joan Maria Girona
 
 

Hem tingut eleccions generals al Parlament de Madrid. Hem aguantat una llarga campanya electoral que ha inclòs debats uns dies abans de la data electoral. Els comentaristes o tertulians polítics (aquests tertulians que hi entenen de tot) han explicat que als debats s’ha parlat molt poc d’educació. Pensen que potser passarà el mateix en la campanya per les municipals i europees.

Discrepo. S’ha parlat poc d’ensenyament però molt d’educació. Confonem en el parlar quotidià les dues paraules. L’educació és quelcom més ampli i important que l’ensenyament. La confusió ja prové dels títols de les successives lleis que en diuen d’educació. I només parlen dels sistemes d’ensenyament escolar. Una cosa semblant passa amb les conselleries o ministeris de cultura. La cultura és quelcom força més ampli que les activitats de caire artístic: tot allò que fem les persones en una societat al llarg del temps és cultura. La manera de cuidar les criatures, de relacionar-nos amb les generacions més grans, la igualtat o desigualtat de gènere que practiquem, les lluites per millorar la realitat… són aspectes de la cultura d’una comunitat o un poble o un país. El que entenem per cultura habitualment redueix molt el concepte i la seva aplicació.

Doncs això mateix val pel camp de l’educació. Als debats s’ha parlat de temes que entren de ple en el camp educatiu. Però sobretot han deseducat amb els fets. Si hom educa més amb el que fa que amb allò que diu hem tingut força exemples de deseducació. Desqualificacions i insults directes o indirectes, no respectant els torns de paraules, interrompent contínuament al que parlava. Han dit una pila de mentides, ben conscients de que ho eren. Ja poden parlar de justícia social, de transparència, de convivència, de relacions igualitàries… si ho contradiuen amb les seves actituds. Han donat un exemple desastrós a joves i adolescents. Hem de reconèixer però, que no tots els polítics s’han comportat igual: hi ha hagut alguna meritòria excepció.

Tindrem nou govern. Què en podem esperar? Una nova llei d’ensenyament? Una millora de l’educació en el sentit ampli que comentem? És probable que el govern que entri vulgui fer la seva llei, tot seguint una trista tradició de canviar-les cada poc sense avaluacions serioses. No és probable que canviï l’educació tal com ens agradaria.

Repetim que l’educació dels infants és responsabilitat de tota la societat. Diria que la millora que voldríem també és responsabilitat de tots i totes. No és bo esperar que ens ho arreglin o millorin des dels governs.

Tota la comunitat educa: escoles, familiars, xarxa associativa, centres anomenats culturals (exemple de la reducció que dèiem), camps esportius no competitius, biblioteques, centres de salut, esplais, entitats, cinemes, teatres, places i carrers, parcs públics…

Veient aquesta àmplia relació, que segur no esgota tot allò que educa, sabem que es poden fer moltes actuacions sense participació dels polítics. Ens toca fer-ho a mestres i professorat, als adults de cada grup familiar, a les persones implicades en les moltes associacions que existeixen, a qui té responsabilitat dins els clubs esportius, al personal sanitari, a qui treballa en l’educació social, a les responsables de biblioteques, a la gran quantitat de monitors i monitores de temps lliure, a totes les persones que convivim a pobles, barris i ciutats, que cuidem els animals i les plantes, que procurem que les criatures trobin uns entorns agradables…  Tot això és educar i millorar l’EDUCACIÓ en majúscules. Si no ho fem nosaltres ningú no ho farà des del poder de les administracions públiques.

A l’ensenyament, a l’escola i a la vida fem POLÍTICA també en majúscules, al servei de la societat, per millorar-la, per millorar-nos. Aquest és el sentit primer i principal de l’acció política: tot allò que té a veure amb les persones i les seves preocupacions. Els esforços per posar-nos d’acord i prendre decisions que resolguin les situacions que planteja tota convivència entre persones humanes. La manera de pensar també influeix, la intenció hauria de ser aconseguir el bé comú, un concepte molt d’actualitat.

La política professional en minúscules, és la que fan els polítics, des dels governs, des dels partits i, a vegades ajuda. Però, a vegades, potser masses, perjudica.

De nosaltres depèn que hi hagi una NOVA EDUCACIÓ. No hem de refiar-nos que ens ho arreglin des del poder. Les eleccions són importants per elegir els governs, però per canviar de debò les coses en sentit positiu fa falta l’acció quotidiana de la majoria de la població. Si la presència de les dones als espais públics ha augmentat, si han millorat una mica les seves condicions de vida i ens hem apropat una miqueta a la igualtat… ha estat per les lluites al carrer, no per les actuacions dels governs. Si aconseguim que les pensions de jubilació es mantinguin i augmentin segons el cost de la vida serà per les manifestacions i protestes de tants i tantes pensionistes. El mateix val per qualsevol canvi o millora als camps de l’ensenyament i l’educació.

No podem defallir: els polítics actuaran si els ho exigim; si no, esperaran tranquil·lament a que passin els quatre anys de rigor fins les properes eleccions.

Joan Maria Girona
About Joan Maria Girona

Mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat. Membre d’ensenyants amb gitanos, Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*