Democràcia, educació i globalització: límits, dilemes i altres reflexions

En aquest període del segle XXI qualsevol discurs pedagògic que vulgui apuntar tendències per resoldre les necessitats educatives actuals no pot deixar de banda les característiques singulars del moment respecte d’altres etapes històriques, la qual cosa fa revisar a fons tant la reflexió com la pràctica pedagògica. Resulta impossible no pensar en les relacions que s’estableixen entre globalització, democràcia i educació, i els reptes que plantegen a la nostra societat.

Àlex Egea
 
 

Així doncs, si considerem que, per una banda, la globalització ha significat creixement tecnològic i científic, desenvolupament en les comunicacions i en la mobilitat – tant física (de persones) com abstracta (d’informació) -, reducció de les distàncies, augment dels intercanvis i desplegament d’un model econòmic basat en la sobreexplotació tant de persones com del medi ambient; per altra banda, també ha significat l’afebliment de la capacitat real de decisió dels governs nacionals, la pèrdua de poder d’actuació de la ciutadania, la proliferació de borses de marginació, vulnerabilitat social i desequilibris, i injustícies socials associades a situacions d’alta conflictivitat.

Es comparteixi o no aquest diagnòstic d’aquest moment actual, estarem d’acord que és un fenomen que caracteritza la realitat per ser més complexa, oberta, plural, dinàmica i incerta que en les èpoques anteriors. Això ens indica que hem arribat a un punt que és imprescindible revisar els plantejaments pedagògics que fins ara s’han plantejat. Per tant, la creixent complexitat del coneixement del món, l’enfortiment de les societats democràtiques, la construcció de la identitat individual i col•lectiva com a ciutadans i ciutadanes s’haurien de constituir com els referents a qui els discursos i plantejaments pedagògics haurien de donar respostes.

Nogensmenys important és desestimar les repercussions de la globalització en relació a la democràcia com a sistema de govern. En els darrers anys s’han consolidat dues idees claus que posen en dubte el mateix funcionament democràtic. Per una banda, observem la creixent desconfiança de la ciutadania envers  les institucions de la democràcia formal,  ja siguin els partits polítics, els parlaments o els governs. Per altra banda,  detectem el malestar i la desafecció de la ciutadania amb el funcionament real d’aquestes institucions democràtiques.

Les causes poden ser múltiples com la caiguda de les grans ideologies, el efecte deslegitimador de la política dels mitjans audiovisuals en busca de l’entreteniment, la pèrdua de poder deliberatiu dels parlaments, l’allunyament dels polítics respecte preocupacions i problemes socials, etc; però, immersa en aquesta situació, sorgeix una raó associada a l’impacte de la globalització sobre la capacitat real de decisió dels governs nacionals. La idea imperant és que el procés de globalització ha sostret als governs nacionals el poder de decisió i actuació a favor del mercat financer, les multinacionals o els loobys de qualsevol tipus d’àmbit.

Per tant, si democràcia significa participar i poder decidir en la comunitat política, aquestes possibilitats són limitades i, en alguns casos, impossibles en els àmbits que realment són significatius i tenen incidència en el dia a dia de la ciutadania. Quin grau de decisió té la ciutadania envers el poder financer? I el poder energètic? I el poder mediàtic? Podem imaginar formes de democràcia més radicals? Si tan important és la deliberació ciutadana en una societat democràtica, per què no s’imposa l’elecció democràtica dels dirigents de les entitats financeres, energètiques o mediàtiques? Si tan important és la participació en l’esfera pública, per què no exigir la seva obligarietat? Si tan important és la responsabilitat ciutadana, per què no obligar a la ciutadania a participar en la societat civil? Convé plantejar tot aquest tipus de reflexions i intentar esbrinar què i com pot ajudar l’educació a trobar respostes o, almenys, alternatives de pensament i d’acció.

Una bona part de la producció literària sobre el reforçament de la democràcia i, en conseqüència, la promoció de la ciutadania sembla senzillament buida de contingut. Cap d’elles sembla capaç d’oferir una alternativa possible a la democràcia formal, només aporten singularitats apreciables les propostes d’esquerra i la seva democràcia participativa o el republicanisme cívic i la seva responsabilitat com a ciutadà; però, cal recordar que només són cessions de poder de les institucions formals envers la ciutadania en la decisió de certs aspectes i tots ells d’àmbit local. Adela Cortina ens recorda que “si refusem ser els protagonistes d’aquesta història, podem tenir la certesa que ningú pot fer-la… Els ciutadans som insubstituïbles en la construcció del nostre món moral”. Per tant, una democràcia no pot funcionar sense l’existència d’una ciutadania activa. Una ciutadania que sigui capaç d’oferir solucions a la desafecció i apatia política i que sigui capaç de donar resposta als reptes que planteja la globalització. En definitiva, un ciutadà que esdevingui agent d’influència política. Com podem educar per a una ciutadania activa?
Educar per a una ciutadania activa suposa apostar per un model educatiu més obert, més global i més comprehensiu en el que les persones aprenguin a construir i construeixin el seu propi model de vida i contribueixin a la vegada a la construcció d’un mode de viure en comunitat més just i democràtic. Significa entendre l’educació en sentit ampli, és a dir, que l’educació no s’hauria d’entendre únicament com a via per a la transmissió d’uns continguts sovint caducs, estàtics, fragmentats i simplistes; sinó que s’hauria d’entendre com a procés per crear les condicions d’aprenentatge que vagin en aquesta línia més oberta, global i comprehensiva. En aquest sentit, hauríem de pensar, en primer lloc, en promoure l’autonomia, la interdependència, la participació, la implicació i la transformació de la societat; i, en segon lloc, la indagació, l’anàlisi crítica, la reflexió, la construcció conjunta de coneixement i el desenvolupament d’alternatives a les problemàtiques actuals i futures tant de la comunitat més propera com la més llunyana. Segurament, una educació que aposta per utilitzar tots aquests ingredients contribuirà de manera més òptima a formar una ciutadania activa capaç de donar resposta als reptes que planteja el procés de globalització actual.

Sobre Àlex Egea

Pedagog i professor en el màster Educació, Globalització i Transformació Social de la UB Contacte: Twitter | Més articles