Hojas de hierba

Mariano Royo és professor de Filosofia. Rellegeix i estudia les que considera millors novel.les del segle XX, per entendre les circumstàncies de la nostra història profunda. En aquest blog ens ofereix ressenyes d’aquestes lectures per incitar-nos a la lectura aprofundida, per ajudar-nos a detectar els valors o contravalors, les revolucions pendents, les tendències de les nostres civilitzacions que la literatura mostra de forma viva i emocionada.

Mariano Royo
 

“Ni un solo momento, viejo hermoso, Walt Whitman
He dejado de ver tu barba llena de mariposas.
Ni tus hombros de pana gastados por la luna”.

Això deia García Lorca en la seva “Oda a Walt Whitman” de Poeta en Nueva York, de 1930, quan ja feia 80 anys que Walt Whitman havia publicat les seves “Fulles d’herba”.

A l’edició de la Biblioteca Popular de l’Avenç, amb un català arcaic, (1909), Cebrià Montoliu ens avisa:

“Més que poeta, potser es profeta mot que li escau; profeta en el vell sentit sibilitic; (…) Si, dominant el primer’etzarament produit, ens deturem a escoltar aquesta babèlica confusió de llengües, podrem admirar i estudiar en Walt Whitman el compendi del seu país i de la seva epoca, extrany, enigmatic i descomunal com aquest, però ple de vital saba jove, frisosa de mai somniades creacions.(…). En quant a la seva mètrica, aquí sí que les nostres orelles delicades perillen seriament: un vers lliure, ben lliure; tant, que deixa de ser vers; ritme n’hi ha, però, més que fonètic, ideològic; ritme d’idees, conceptes, imatges, més que de silabes. Influència, tal vegada inconscient, dels seus confrares orientals, els paralelismes, les aliteracions, la rítmica successió d’articulades clausules en llargs periodes oratoris, donen al seu estil una cadenciositat ideal que supleix la feblesa del ritme sonor”.

Cebrià Montoliu ha captat molt bé la tècnica poètica de Whitman però no ha pogut veure la seva influència posterior en tota la poesia moderna. I no solament en la poesia sinó, i sobre tot, en la política, en la forma de govern, en el concepte del que som com a sers humans, com a sers socials, com a sers ètics i estètics, i també espirituals.

El llenguatge és altisonant, èpic, transcendent. Walt Whitman s’adona que calia fer un cant a la nova situació dels Estat Units, després de la guerra civil en què va participar, a la nova i “atlètica democràcia americana”. Però comença per un “Cant a mi mateix”, perquè ell mateix se sent tot, homes, dones, natura, animals, plantes, estrelles i planetes superant les diferències de color, gènere o orientació sexual, perquè ell s’identifica amb tot l’univers que l’envolta.

Whitman deixa enrere, respectant-les profundament, les religions, les diverses ideologies, però no la ciència, que en aquell moment històric depèn totalment de l’empirisme: “esse est percipi”, ser és ser percebut, deia Berkeley, cosa que col•loca el “Jo” en el centre de tota experiència. És l’individualisme, en el sentit de què tot el que sé, tot el que veig, sento, toco, recordo, passa per la meva experiència, o, dit d’una altra manera, que el punt de vista individual és inalienable.

Cal llegir “Fulles d’Herba” gaudint d’una poesia molt pura, agosarada, oberta i optimista, destructora de mites i creadora de nous. Una poderosa experiència estètica. Però també una demostració ètica, destructora i creadora de valors, que no són, empíricament parlant, altra cosa que cristal•litzacions emocionals.

L’individualisme radical fa problemàtica la comunicació entre “jos” diversos. I, a la vegada, mostra la grandiositat de l’amor, dels moments màgics de comunicació entre persones. Sigui a nivell sexual, el més proper a la natura, a l’instint, on el jo es manifesta com a cos, com a nivell sensorial -cantar junts, contemplar junts…- o intel•lectual -debatre, ensenyar, acordar, identificar-se, combregar, comunicar…-  l’amor ho és tot. I la comunicació interpersonal continua sent problemàtica, ambigua, delicada, tèrbola: per això necessitem la poesia, les metàfores, les interjeccions, els tons de veu, la interpretació, l’emoció de la declamació. I també la insinuació, la seducció, l’ambigüitat, per no dir la mentida, com en la guerra i l’amor.

He dit que es tractava d’una obra èpica. Exacte. Tal com l’Odisea i la Ilíada van encunyar els valors, costums o veritats dels antics grecs, així Whitman intenta emfatitzar els del Nou Món Americà que comença a distanciar-se del Vell Món, de la vella Europa, i a caminar cap el seu futur.

Potser a la Nova Europa també li convindria un bon poeta, una bona epopeia. Una mica d’emoció per la vella i  la nova Europa dels ciutadans, dels artistes, dels científics, i menys dels mercaders.

Fitxa tècnica:
hojas_de_hierbaTítol
: Hojas de hierba
Autor: Walt Witman
Editorial:  Alianza editorial
Pròleg i traducció: Manuel Villar Raso
Any de publicació:  1994
N. de pàgines: 320
ISBN: 9788420669878

About Mariano Royo

Mariano Royo és professor més que filòsof, pensador més que lector More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*