Els fills dels altres o els infants de tothom? Desigualtats i pobresa en la infància

A Catalunya i a Espanya partim d’un dèficit històric en polítiques d’infància i suport a les famílies amb fills, entre d’altres, perquè socialment continuem pensant que els infants són de les seves famílies i que són elles les que se n’han d’encarregar com bonament puguin.

Maria Truñó
 
 

A Catalunya i a Espanya partim d’un dèficit històric en polítiques d’infància i suport a les famílies amb fills, entre d’altres, perquè socialment continuem pensant que els infants són de les seves famílies i que són elles les que se n’han d’encarregar com bonament puguin. No és casualitat, per tant, que ja abans de la crisi la inversió pública en infància fos baixa i ineficaç i que seguim per sota de la meitat de la mitjana europea dedicat a suports a la família: un 0,9% a Catalunya, versus un 2,2% a la UE-28 (i un 1,4% a Espanya). Als països europeus hi ha evidències que amb una major despesa en protecció social dels infants sobre el PIB, la taxa de pobresa infantil és menor, i viceversa.

Si a aquest coixí tant poc consistent de protecció social per als infants li sumem, per un costat, els efectes de la crisi econòmica, amb la pujada de l’atur (s’ha multiplicat per cinc des del 2007 els infants en llars on ningú treballa), precarietat i salaris més baixos, sobreendeutament de les famílies i la vida més cara; i per l’altre costat, sumem els efectes de les polítiques d’austeritat (amb una reducció d’un 15% dels pressupostos en infància, menys ajuts i serveis públics menys assequibles i en pitjors condicions); el resultat és que 3 de cada 10 ciutadans menors de 18 anys a Catalunya afronten situacions de pobresa i exclusió social, és a dir, 430.000 (segons la taxa AROPE que mesura renda insuficient, privació material severa i baixa intensitat del treball).

Això no ve de nou, la pobresa infantil ja era preocupant abans de la recessió. Durant els anys de vaques grasses ni a Catalunya ni a Espanya es va fer prou per construir un sistema sòlid de polítiques de suport als infants i les seves famílies com sí que tenen la majoria de països europeus. En aquest escenari de poc pes de la infància en les polítiques, no ens hauria de sorprendre que estiguem a la cua d’Europa en benestar infantil i que els indicadors de pobresa entre els menors d’edat siguin molt superiors als del conjunt de la població (29,5% i 24,3% respectivament): la pobresa té rostre d’infant. A més, la pobresa infantil no només s’està estenent, sinó també intensificant: la severa ha augmentat 10 punts els darrers anys a Catalunya (i 3 punts a Espanya). Si ho mirem en termes de la distància que separa els infants que tenen més i els que tenen menys, també sortim malparats: la desigualtat de renda creix més entre els ciutadans menors de 18 anys que en el global de la societat. En altres paraules, això suposa trobar-se portes tancades i que els estiguem deixant enrere. Com sabem, a desigualtat creixent, drets minvants.

Aquest empitjorament del benestar dels infants, arran tan de la crisi com de les polítiques de resposta, és comú a molts països rics, però no a tots. Segons l’estudi d’UNICEF Los niños de la recesión en 18 dels 41 països rics analitzats s’ha aconseguit reduir les taxes de pobresa infantil durant aquests anys i, per tant, la recessió no s’ha convertit en una crisi per als nens i nenes ni ha suposat més vulneracions dels seus drets. Com han respost aquests països a la crisi? Principalment, amb una política de garantia de rendes a les famílies amb infants en situació de més pobresa per protegir-les i que, alhora, ha impulsat l’economia.

A banda de la comparativa amb altres països, també podem corroborar que l’alta pobresa infantil és evitable si observem les polítiques públiques per protegir altres grups de població: gràcies a les transferències, la pobresa es redueix 70 punts percentuals entre els majors de 65 anys, mentre que entre els menors d’edat només la redueix 12 punts. Encara no tenim un sistema que blindi els seus drets i per això UNICEF, amb altres entitats, està treballant per assolir un Pacte d’Estat per la Infància que garanteixi pressupostos per als infants com en el seu dia es va fer amb el Pacte de Toledo per a la gent gran. I, a escala catalana, proposa una sèrie de mesures de política pública que permetrien avançar en l’exercici del dret dels infants a un nivell de vida adequat, entre elles, una prestació per a infant (de 0 a 17 anys) en llars per sota el llindar de la pobresa que hem estimat que amb una quantia de 100 euros al mes permetria reduir un 20% la taxa de pobresa infantil. Una mesura com aquesta reforçaria les actuals polítiques familiars, que combinen prestacions i deduccions estatals i autonòmiques, i que són tan dèbils i poc eficaces en la lluita contra la pobresa infantil. Òbviament, caldria integrar-la en un conjunt d’altres actuacions per assegurar recursos suficients a les famílies amb fills en situacions més vulnerables i serveis públics assequibles i de qualitat en educació, salut, habitatge i benestar social, així com la participació dels infants en la vida comunitària i social, en línia amb la recomanació europea Invertir en infància.

Malgrat el que reconeix la Convenció sobre els Drets de l’Infant (i que recull l’Estatut de Catalunya i la Llei 14/2010), lluny de protegir la infància de la pobresa i promoure-la com un període de la vida estratègic per a la igualtat d’oportunitats, la realitat és que no acompanyem prou els infants i que tenir fills s’ha convertit en un factor de risc de pobresa per a les famílies. No les estem deixant massa soles en les seves responsabilitats en el benestar dels infants? Per què seguim creient, socialment, que no ens toca, que és un problema dels fills d’altres famílies? Des d’un punt de vista de drets humans, social i generós haurien de preocupar-nos la injustícia i les vulneracions dels drets a causa de circumstàncies familiars que castigaran els nens i nenes molt més enllà de qualsevol recuperació econòmica. I des d’un punt de vista més econòmic, individual i interessat, una societat amb menys infants, menys formada i més desigual comporta enormes costos que hipotequen el benestar de tota la societat a llarg termini i surt molt més car tapar forats de les conseqüències de la desprotecció que redistribuir oportunitats des de la petita infància (això ho diuen, fins i tot, Novells d’economia com Heckman o Stiglitz).

La Convenció és molt clara: sí, les famílies són les primeres responsables de proporcionar les condicions de vida necessàries per al desenvolupament dels seus fills, però són els governs els que tenen l’obligació de garantir el suport per fer efectiu el dret a un nivell de vida adequat (especialment en alimentació i habitatge) i això exigeix més i millor inversió pública. No podem seguir pensant les polítiques públiques sense valorar el seu impacte en la infància (com l’enduriment de la renda mínima d’inserció que va suposar que més de 10.000 infants en quedessin exclosos) ni reduir la lluita contra la pobresa infantil a beques menjadors, actuacions purament assistencials sense marcs educatius i gràcies a finançaments benèfics. Calen enfocaments més globals que tractin el problema des de la base: les famílies necessiten suports i ingressos suficients per cuidar els infants i adolescents amb dignitat. A Catalunya hi ha immensos recursos per activar en aquesta direcció: un teixit social comunitari i entitats arrelades que fan una gran tasca; una Llei d’infància que cal seguir desplegant; un consens social i polític en forma de Pacte per a la Infància (malgrat no estableix prioritats, metes ni blindi pressupostos); unes recomanacions concretes del Síndic que vetlla pels drets dels infants; i també, malgrat tot, diners públics.

Què ha de passar per tal que prioritzem la infància en les polítiques públiques i a l’hora de repartir el pastís? Fins quan seguirem mirant els nens i les nenes com els fills d’algú altre? Quan comprenguem que també ens toca, que hi tenim responsabilitats col·lectives i que, a més, també ens interessa potser, llavors, entendrem que no estem gastant diners en els fills dels altres (en prestacions, escola bressol, beques o habitatge), sinó que estem invertint en els “nostres nanos” perquè els reservem un lloc important en la societat. Quan deixem de pensar-los com apèndixs de les seves famílies i els veiem com ciutadans subjectes de drets independents i amb interessos específics que hem de tenir en compte de manera primordial, potser, llavors, ens convencerem de la importància de la igualtat d’oportunitats i aleshores, els nens i nenes empobrits i deixats als marges serà cosa del passat. Mentrestant correm el risc d’acabar-ho considerant inevitable o, fins i tot, normal.

infografia


BIBLIOGRAFIA

Maria Truñó
Sobre Maria Truñó

Responsable de polítiques d’infància d’UNICEF Comitè Catalunya, llicenciada en ciències polítiques i màster en psicologia social Contacte: Página web | Twitter | Més articles