La família Bélier

Si sou partidaris d’anar al cine a passar una estona relaxada, sense efectes especials i moviments de càmera embogidors, aquesta és la vostra pel•lícula.

Jaume Cela
 

No sóc crític de cine ni expert. Senzillament sóc un espectador apassionat que amb els seus comentaris pretén portar gent al cine. Gràcies a aquest desvergonyiment em puc permetre el luxe d’inventar-me classificacions de pel•lícules que fugen de l’ortodòxia. Tinc unes quantes etiquetes i jo ja m’entenc, però si m’entén algú més, millor. Ho intentaré.

“La família Bélier”, del director Eric Lartigau, pertany al grup de pel•lícules bufones. Quins trets ha de tenir una pel•lícula bufona? Ras i curt: has de sortir del cine amb un somriure a la cara i saludar amablement la gent que et trobes en el teu camí. Has de dir-te: mira, el món no és una merda tan grossa com et penses. Encara hi ha coses boniques per paladejar.

I que ens mostra aquesta pel•lícula bufona? Doncs una família formada per pare, mare i un germà que són sords i una altra filla que és oient i que viu sota l’ombra de les necessitats de la resta familiar. Representa la filla sacrificada.

A més, són una família peculiar, exagerada com els gestos que fa per entendre’s, que avergonyeix la filla sempre que pot i sense saber-ho. I encara més, el pare s’embolica quan decideix presentar-se a les eleccions per ser alcalde del seu poble, un poble petit on la família es guanya la vida treballant en una granja, amb vaques i ovelles. Aquesta decisió encara lliga més la noia, que ha d’actuar com a traductora.

Però la noia té una magnífica veu i un professor de música intenta convèncer-la perquè se’n vagi a estudiar cant a París. Quan la família ho sap se senten desvalguts i comença un estira-i-arronsa entre el desig de la filla i les necessitats de la resta de la família, la por a sentir-se abandonats. I apareix l’amor i ara, la pel•lícula ja és superbufona.

Però tot acaba bé, perquè una pel•lícula bufona ha d’acabar bé, de la mateixa manera que un musical –classificació ortodoxa- t’ha de fer bellugar els peus i pot acabar bé. O no, però si acaba bé i bellugues els peus és un musical bufó.

Hi ha un tema més seriós que va apareixent a l’argument de la pel•lícula: com viu la música un sord? Doncs la pot viure com ja passava en el “Professor Holland” i en Beethoven.

Si sou partidaris d’anar al cine a passar una estona relaxada, sense efectes especials i moviments de càmera embogidors, aquesta és la vostra pel•lícula.

Fitxa tècnica:

La_familia_B_lier-877695557-mainDirecció:   Eric Lartigau
Guió: Victoria Bedos, Thomas Bidegain, Eric Lartigau
Intèrprets:  Louane Emera, Karin Viard, François Damiens, Luca Gelberg, Roxane Duran, Eric Elmosnino, Ilian Bergala, Clémence Lassalas, Bruno Gomila, Mar Sodupe
França, 2014
Duració: 105′
Estrena a Espanya: 24 abril  2015

 (font de la fitxa tècnica i del cartell: www.filmaffinity.net)

Sobre Jaume Cela

Mestre, fins l'any passat director de l'escola Bellaterra i escriptor. Més articles