“Barcelona som tots” o una reflexió sobre la tolerància i la llibertat

Em pregunto és sobre les nostres actituds i la manera com tenim organizada la nostra societat perquè joves i especialment menors de les nostres contrades i també d'arreu acabin enrolant-se en causes macabres com la viscuda

Antoni Portell
 
 

El plàcid descans estival on totes i tots –o la majoria– estàvem instal·lats dijous passat es va estroncar de manera dramàtica amb l’atemptat a la Rambla de Catalunya. És per això que des d’aquí vull sumar-me a totes aquelles persones que a través dels diferents mitjans des d’abans d’ahir han manifestat el seu total rebuig a la brutal agressió que va patir la ciutat de Barcelona i amb ella tots els països democràtics. Sens dubte que estic convençut que l’odi d’uns pocs no aconseguirà, per moltes accions que emprenguin, que d’entre la barbàrie i l’horror on volen instal.lar-se hi creixi encara amb més força el respecte, la tolerància i la defensa de la llibertat com a valors que han de guiar qualsevol societat. I per damunt de tot l’acollida a la diversitat (de creences, de cultures, de races, …) que sens dubte ens fa a totes i a tots més rics i més humans. I és que per damunt de tot penso fermament que ningú pot tenir el destí de ningú a les seves mans. Visca la vida i visca la llibertat!. No tenim por!

La consternació que totes i tots vam viure al llarg de la tarda-vespre-nit del dijous i continuades amb menor intensitat ahir i avui seguint les notícies minut a minut dels esdeveniments fóssim on fóssim, afegit al dolor i l’empatia amb les innocents víctimes que van patir el salvatge atac estic segur que a totes i a tots ens ha portat a refermar la nostra voluntat i aposta per la pau mundial, més enllà d’ideologies i de creences. Aquests atacs, penso, que no fan res més que provocar l’efecte contrari al que penso que deuen perseguir: ens uneixen i ens fan més forts que mai en la nostra convicció democràtica i en el nostre ideal de respecte a l’altre.

Vull aprofitar aquestes ratlles per agrair la feina i la disponibilitat de les moltes i moltes persones que des del matiex dijous van fer possible que enmig del caos generat tothom, qualsevol persona i a qualsevol lloc, se sentís acollida, ajudada, acompanyada i, al cap i a la fi, reconfortada. Així, vull començar per un clar agraïment al cos dels Mossos d’Esquadra de Catalunya, els quals, juntament amb la Policia Municipal de Barcelona van ser els primer a aturar el cop i a moure’s entre l’infern general pel brutal assassinat; tot seguit a la resta de cossos i forces de seguerat així com als diferents mitjans de comunicació que des del minut u ens van tenir al corrent, minut a minut, del que anava succeint, a tots ells i elles, doncs, professionals al servei de les persones, moltes gràcies i enhorabona per la vostra serenor, tan necessària en moments com els viscuts. Segueixo amb l’agraïment a la ciutadania, a l’anònima ciutadania, la qual, de punta a punta de la nostra geografia, i en especial a la ciutat de Barcelona, va palesar un cop més la seva gran qualitat humana, aportant el millor d’ella mateixa, i en molts casos en forma d’aigua i d’escalf a les persones que transitant per la ciutat van patir les conseqüències del col.lapse circulatori ocasionat, però també aportant dades i pistes tant als Mossos d’Esquadra per a l’esclariment del magnicidi com als mitjans de comunicació, o també acollint els milers de persones que van veure’s confinades pels voltants de la Rambla de Catalunya. A totes i a tots ells, sense excepció, moltes moltes gràcies. Tota una mostra de solidaritat, de comprensió i d’ajuda a l’altre que cap, absolutament cap atemptat, cap agressió com la d’ahir a la vida, el dret més preuat, podrà enderrocar.

I com és habitual en aquest lloc on comparteixo pensaments, idees i perquè no també sentiments, com avui, des d’una mirada educativa pares, mares i mestres penso que hem de ser més militants que mai: amb paraules i amb fets, tot apostant clarament per la defensa dels drets humans, el respecte i la llibertat de la persona per damunt de qualsevol creença, ideologia o convicció. Estant més units que mai i valorant i apreciant la riquesa que ens aporta la diferència, no caient en fàcils generalitzacions que no fan més que alimentar l’odi que, a la llum del viscut aquests dies, no condueix enlloc i no fa res més que generar dolor i patiment.

De la reacció a la reflexió…

I un cop expressada la meva reacció a la trista notícia no em sé estar de compartir la meva reflexió des d’una mirada més personal i ciutadana. I tot plegat al marge dels interessos partidistes que determinats polítics (no cal dedicar-hi més temps!) i determinats mitjans de comunicació (encara m’hi aturaré menys!). Perquè el que sí que em pregunto és sobre les nostres actituds i la manera com tenim organizada la nostra societat perquè joves i especialment menors de les nostres contrades i també d’arreu acabin enrolant-se en causes macabres com la viscuda. Em pregunto, i no sóc l’únic, com poden arribar uns joves, la majoria d’ells nascuts aquí, i sens dubte tots escolaritzats en major o menor mesura també aquí, uns joves que com aquests dies es llegia i m’arribava per coneguts que els coneixien, reservats, seriosos i tímids puguin caure en el parany del fanatisme de manera tan salvatge i disposant-se a abandonar-ho tot per una causa il·lusòria. I per suposat que en cap cas hem de confondre el tot amb les seves parts, ja que estem parlant de casos puntuals, pràcticament residuals, per bé que tampoc hem d’ignorar el ressò de les seves accions agafen la magnitud i la volada que aquests dies totes i tots estem vivint. I és en aquest sentit que estic convençut que l’escola hi pot fer molt, però també estic convençut que no ho pot fer tot, i per tant penso que l’ancoratge social és clau, el sentir-se part de… és vital. I és aquí on em pregunto per la manera com ensenyem a totes i tots els joves de Catalunya a ser crítics, lliures i responsables, actors al cap i a la fi del canvi i el progrés de la nostra societat… O em pregunto també si tot plegat els facilita a totes i a tots la seva implicació i quota de protagonisme en la construcció i manteniment d’una societat justa, acollidora i respectuosa amb la diferència que els faci palès el seu sentiment de pertinença… I amb això els faci sentir també corresponsables en la recerca d’un món millor per a tothom. Perquè en cap cas es tracta de buscar culpables on sens dubte no n’hi ha, contràriament al que han pretès en altres aspectes alguns mitjans de comunicació, però sí que penso que és bo davant de situacions com la que hem viscut i vivim com a societat i també com a col·lectiu humà que viu en comunitat fem una mirada interna i ens preguntem quines altres coses podem fer més, o també quines hem de millorar per tal que la nostra societat sigui completament inclusiva, tolerant i respectuosa amb totes i cadascuna de les persones que convivim dins d’un mateix territori.

Antoni Portell
Sobre Antoni Portell

Director del CIFE de la UVic Contacte: Twitter | Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*