Bombes feixistes sobre un col·legi exemplar: 80 anys de la destrucció de l’Escola del Mar de Barcelona

Situada a la platja, es va convertir en un símbol de l'aposta per la renovació pedagògica a la ciutat que va viure la seva eclosió durant la Segona República

Pau Rodríguez
 
 
 

Nena saltant en una activitat de l’Escola del Mar | © Fons Brangulí

Per què el col·legi públic Escola del Mar de Barcelona es troba avui, contra el que el seu nom indica, a la part alta de la muntanya, al barri del Guinardó? Potser la resposta es troba en el diari de J. Tarrats, un dels seus alumnes, a data de 1938: “Quan anàvem a casa, han sonat les sirenes d’alarma; una altra vegada. Efectivament, el pim pam pum ha arribat tot seguit; quan hem sortit fora, des del mirador es veia molt fum en direcció al mar, i diversos nuvolets sobre l’escola”.

La referència d’aquest alumne és de maig de 1938, quan el col·legi ja havia estat ressituat a Montjuïc després de la seva destrucció, però l’escena descrita és idèntica a la tarda del 7 de gener d’aquell mateix any, dia en què un bombardeig de l’aviació italiana sobre la ciutat va incendiar l’Escola del Mar, que des de 1922 s’aixecava, tota ella de fusta, sobre la sorra de la platja de la Barceloneta.

Aquest dimecres l’Ajuntament de Barcelona ret homenatge al col·legi públic que es va alçar com a símbol de la modernització pedagògica des d’abans que s’iniciés la Segona República, en el 80 aniversari de la destrucció del seu edifici.

“Al final del dia, quan per sort alumnes i mestres ja havíem abandonat l’escola, van aparèixer els avions ‘nacionals’, i al cap d’una estona l’Escola del Mar, la nostra escola, s’havia convertit en una torxa gegantesca”, va relatar el que va ser el seu director, Pere Vergés, en el llibre L’Escola del Mar i la renovació pedagògica de Catalunya (Edicions 62). El seu centre va tenir més sort que un altre espai escolar de la ciutat, l’escola bressol de la plaça Felip Neri, en la qual dies després, el 20 de gener, al migdia, les bombes de l’Aviació Legionària italiana van deixar 42 morts, entre ells 20 nens.

Malgrat quedar reduïda a cendres, l’escola va tornar a obrir les seves portes setmanes després, temporalment i amb el mateix equip de mestres, en un edifici de Montjuïc (l’actual Museu Etnològic). D’aquella època són les breus cròniques elaborades pels seus alumnes que recull el llibre La guerra amb ulls d’infant (Editorial Gregal), de Salvador Domènech, i que els nens redactaven com a part del projecte pedagògic del centre. Passada la Guerra Civil, en 1948, el centre va quedar emplaçat al barri del Guinardó, on ha romàs fins avui.

Escola del Mar | Wikimedia Commons

De l’higienisme a l’avantguarda educativa

Obert al mar, aquest centre fundat en 1922 va respondre al corrent higienista de l’època, que vinculava l’educació dels nens amb la cura de la seva salut, sovint amb les anomenades “escoles a l’aire lliure”, segons recorda la historiadora Cèlia Cañellas. L’Escola del Mar va ser una d’elles. Va obrir les seves portes pensada exclusivament per als joves més propensos a patir problemes de salut en “generats entre nens de barris obrers d’una ciutat industrial, amb poc accés a la llum o a la ventilació a les seves cases”, explica Cañellas.

Però el seu director, Pere Vergés, volia anar més enllà. Si de portes fora eren les activitats esportives a la platja i els banys de mar el que caracteritzava l’escola, de portes endins els mestres van treballar per aixecar un centre “que fos el vestíbul de la vida civil”, en paraules del seu director, “que formés íntegrament al noi no solament en la seva futura integració en la societat, sinó com a element responsable, conscient del seu deure de canviar allò que ho mereixés, i d’aquesta manera aconseguir una societat més equilibrada”.

Així, davant un model nacional d’escola que amuntegava nens de totes les edats a les seves classes sense més objectiu que l’alfabetització, l’Escola del Mar es va erigir a Barcelona com un dels diversos centres impulsats per l’Ajuntament, que apostaven també per l’art i la música, per la lectura lliure, per l’aprofitament de l’entorn natural, amb alumnes agrupats per edats… Moltes d’elles eren proposades alienades amb el moviment de l’Escola Nova i referents pedagògics com Célestin Freinet.

“Va ser una escola modèlica, la joia que ensenyava l’Ajuntament cada vegada que venia algú de fora”, assenyala Cañellas. Figures del relleu del científic Albert Einstein, en el seu viatge a Barcelona en 1923, o Ramón Menéndez Pidal, la van visitar.

Una altra particularitat que la va fer pionera va ser la responsabilitat que atorgava als pupils en l’organització de les classes. Vergés estava convençut que havia de preparar els alumnes per a la “vida social”, motiu pel qual a cada aula hi havia un Consell de Classe constituït pel cònsol, el bibliotecari, el responsable de neteja, el de menjador, el cronista… Gràcies a aquesta última figura existeix el testimoniatge de com els nens van viure el seu pas pel col·legi, inclosos els anys de la Guerra Civil.

“Avui i altres dies, quan hi ha bombardeig, totes les classes canten per no escoltar les bombes ni els antiaeris. Com més soroll fan aquests, més fort cridem i sembla que fem una espècie de lluita per veure qui crida més”, va deixar escrit J. Suárez, a 19 de novembre de 1938, quan el final de la guerra s’acostava.

Un Ajuntament per la renovació pedagògica

Malgrat el seu caràcter emblemàtic, l’Escola del Mar no es pot entendre sense la voluntat de l’Ajuntament de Barcelona, i en particular de la seva Comissió de Cultura (creada en 1916), d’impulsar una sèrie de col·legis amb caràcter municipal que estiguessin alineats amb el moviment de l’Escola Nova, que defensava que el nen havia de ser el centre de l’ensenyament, com la reeixida Escola del Bosc, inaugurada en 1914 i dirigida per la prestigiosa pedagoga Rosa Sensat.

Aquests centres es van alimentar a més del brou de cultiu generat, a inicis de segle, per les noves Escoles Normals de Magisteri, les Escoles d’Estiu per a mestres promocionades per la Mancomunitat –precedent de la Generalitat–, o per l’arribada de tendències pedagògiques d’altres països com les de Maria Montessori o Célestin Freinet.

Per a això es va negociar amb el Govern central la creació conjunta del Patronat Escolar Municipal, que permetia a l’Ajuntament crear noves escoles i seleccionar als mestres que depenien llavors del Ministeri d’Instrucció Pública. Sota la batuta del pedagog Manuel Ainaud, i malgrat que va ser suprimit durant la dictadura de Primo de Rivera, el Patronat va aconseguir amb més d’una dotzena de col·legis la seva època daurada durant la Segona República.

Així i tot, l’Escola del Mar va ser una excepció, ja que al no ser concebuda com una escola a l’ús es va dissenyar com un centre municipal amb caràcter general, amb el que el seu professorat constava directament com a empleat per l’Ajuntament. I precisament aquesta particularitat va ser la que va permetre el seu equip de mestres la depuració després de la Guerra Civil, segons detalla Cañellas.

“Els mestres nacionals van haver d’enfrontar-se a la depuració, però en els col·legis de l’Ajuntament, com eren especials, el Ministeri va permetre que seguissin tenint una identitat pròpia i que fossin de titularitat municipal”, apunta Cañellas. Prova d’això és que Pere Vergés es va mantenir com a director de l’Escola del Mar fins a la seva jubilació, el 1965.

Aquest reportatge va ser publicat originalment a eldiario.es

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*