Un bon inici de curs a P-3: visita el centre dies abans i acompanyament de famílies

Els experts recomanen que l’adaptació a l’escola dels infants de P3 es faci de manera gradual i que les famílies puguin ser a l’aula durant les primeres setmanes

Mònica Bergós
 
 

Escola 30 Passos / © Mònica Bergós

“Estem una mica neguitosos. Amb l’expectativa de veure com anirà això de començar el cole dels grans”. La Lorena porta el seu fill agafat de la mà, el Marc, que aquest dimarts comença P-3, i amb l’altra mà duu el cotxet on va el germanet petit, l’Eric. La seva parella, l’Alberto, sosté el paraigües. La pluja no esborra els somriures de les famílies que esperen darrera de la tanca de l’Escola 30 Passos, al barri de La Sagrera de Barcelona, que comenci l’aventura del primer dia d’escola.

A una de les aules d’Infantil els espera la mestra, Sònia Rabasco. “Hola, benvinguts tots. Mares i pares, podeu seure al terra i a les cadires. Allà on vulgueu”. El Marc troba ràpidament un racó on jugar amb un trencaclosques d’animals que hi ha a un dels prestatges, acompanyat de la seva mare. Interactua amb una nena que es diu Valentina, que s’afegeix al joc. Passen els minuts i ningú marxa. No hi ha pressa. Les famílies podran ser a l’aula tota l’estona que necessitin durant les primeres quatre o cinc setmanes de curs.

L’arribada dels alumnes de P-3 a les escoles el primer dia de classe és un dels processos que es prepara amb més cura quan engega el nou curs. Per a molts nens i nenes, representa el primer contacte amb el món escolar i la primera vegada que se separen de les seves famílies. Els centres tenen protocols d’acollida on es contemplen les necessitats de les famílies i dels alumnes i es tenen en compte tots aquells elements que faciliten l’adaptació al nou entorn. Cada escola escull la fórmula més adient per al seu centre, i molts d’ells decideixen que les mares i pares puguin passar una estona a l’aula amb els seus fills.

En el cas de l’Escola 30 Passos, un centre públic de nova creació nascut el curs passat, la proposta és molt flexible. S’ha optat per no pressionar ningú per marxar de l’escola fins no sentir-se plenament preparat per fer-ho. I aquesta manca de pressió és el que precisament fa que l’adaptació sigui més fàcil, segons reflexiona Marta Utset, directora del centre: “La majoria de famílies ja deixen d’entrar a l’aula a la segona setmana. Com es troben més relaxades i no se senten obligades a deixar de venir abans d’hora, es genera un clima de comoditat i confiança que el nen percep”.

L’expert en primera infància Vicenç Arnaiz subratlla la importància que el procés sigui gradual. “La criatura ha de fer front a un tipus de situació que no està prevista a la nostra espècie. Se’ls ha de dotar de recursos que espontàniament no tenen. Separar-se de la mare a aquestes edats abans només es feia en temps de guerra”. S’han de cercar situacions on l’infant pugui tenir relació amb el nou entorn sense abandonar el referent que li dóna seguretat.

“Si hi ha angoixa, la criatura pot identificar-ho com un lloc de risc”

El pedagog també assenyala com és de rellevant preparar bé les famílies per a la nova etapa, donant tota la informació sobre l’escola i establint vincles de confiança. “Els pares i mares han de confiar plenament en aquelles persones que atendran el seu fill. Si hi ha angoixa o malestar, la criatura pot identificar el lloc amb una situació de risc”.

Els protocols d’acollida dels centres contemplen habitualment diverses reunions informatives prèvies a l’inici de curs perquè tant la família com l’infant coneguin les instal·lacions i el funcionament de l’escola. Una de les reunions s’organitza abans de l’estiu. En aquell moment els nens tenen un primer contacte amb el nou entorn. Durant els mesos de vacances, també és bo que se’ls pugui anar preparant i generant expectatives sobre què es trobaran.

A l’Escola 30 Passos, a més, es fa una trobada amb les famílies al setembre, una setmana abans del primer dia de curs, però no es tracta d’una reunió formal. “Se’ls convida a venir a passar la tarda i jugar al pati perquè visquin aquest espai i se’l facin seu”, descriu Utset. També deixen les seves coses: el xumet, la bata per pintar o aquella manteta que necessiten per fer la migdiada, amb la intenció que les puguin reconèixer quan tornin i els doni seguretat.

“Busquem que els nens ens incloguin tant a l’espai escolar com a les mestres en el seu sistema emotiu”, incideix. “És bo que vegin com interactuem amb la seva mare, el seu pare, l’avi, l’àvia i altres familiars que puguin venir. Com fem bromes amb ells i com sabem els seus noms, perquè vegin que els acompanyants a l’escola som part de la xarxa de relació i de cura dels infants”, completa Utset.

Una sortida que no sigui brusca

Passats uns dies, arriba l’hora de marxar de l’aula per a les famílies. S’intenta que aquesta sortida no sigui brusca. Un primer dia, la mare pot marxar a fer un cafè, durant una hora, i després tornar, perquè la mestra vegi com reacciona l’infant en aquell temps. Si l’actitud del nen és positiva, i s’hi troba bé, un segon dia la mare pot marxar durant una estona més llarga.

Així mateix, Arnaiz recomana que la mare s’acomiadi del nen en marxar. “S’ha de dir adéu, però no fer massa èmfasi. Si està entretingut, que no s’allargui aquest comiat, però sempre fer-lo, perquè en el cas contrari el nen es pot sentir abandonat”, explica Arnaiz. Una vegada que la mare ha marxat, una bona tècnica per valorar l’estat anímic del nen pot ser treure unes galetes. “Si l’infant les menja ràpidament, vol dir que s’hi troba còmode i tranquil. Si s’estima més no menjar, s’ha de veure què passa”.

En la majoria dels casos, els alumnes s’adapten als pocs dies. Quan això no passa, les mestres han de parlar amb les famílies i intentar trobar-ne la causa, tenint sempre en compte les particularitats de cada infant i família. En general, les solucions sempre arriben quan es reforcen els vincles afectius.

“Quan hi ha problemes, sovint no hi ha culpables. No és perquè s’hagi fet malament, és perquè encara no sabem fer-ho millor. Hi ha variables que no entenem com funcionen o la comunitat encara no en sap prou”, assegura el pedagog, i conclou: “fa 40 anys les problemàtiques eren de privació cognitiva o cultural. Ara, el 90% de les problemàtiques a l’escola tenen a veure amb l’àmbit afectiu. El repte de la bona escola és la qualitat afectiva. Si hi ha qualitat afectiva, tot funciona”.