Burquini?

Vint anys després de l'eclosió de la interculturalitat, de prendre consciència que havíem deixat de ser un país d'immigració per passar a ser un país d'emigració, que la globalització anava de debò, no és de rebut que seguim encara ancorats en la qüestió del vel islàmic.

Xavier Besalú
 
 
 

Durant els mesos de juliol i agost passats un dels temes estrella als mitjans de comunicació va ser la prohibició, en diverses ciutats franceses, d’aquesta peça de bany per a dones, generalment de color negre, que cobreix tot el cos, excepte cara, mans i peus, anomenat burquini. Per descomptat no va ser una opció casual: d’entre tots els múltiples i variats esdeveniments que es van donar aquest estiu passat a França, curiosament aquest va ser l’escollit i mantingut viu durant setmanes. També és cert que, en tot allò relatiu a polítiques de gestió de la diversitat cultural i integració de minories culturals o nacionals, el nostre veí del Nord ha estat sempre el mirall en el qual ens hem mirat, el model a seguir… Però la raó, des del meu punt de vista, és molt més senzilla: el tema que interessava destacar era l’islam i allò islàmic associat al fonamentalisme i al terrorisme, i alimentar la distància, l’estranyament, l’externalitat de tot aquest món respecte de la idea d’Europa, amb els anomenats valors europeus, entre els quals mereixerien ser destacats la separació entre l’àmbit religiós i el civil, la igualtat entre homes i dones, i la democràcia representativa com a mètode per regular les diferències polítiques i ideològiques.

El burquini pràcticament va desaparèixer de les nostres portades quan els tribunals francesos van deixar clar que el dret a la pròpia imatge i la llibertat religiosa emparaven sense fissures el fet que algunes dones decidissin banyar-se sense mostrar tot just el seu cos (per cert, com fan molts surfistes) i amb el cap cobert (com sol exigir-se en la majories de les piscines), i que els desitjos i preferències dels que tenen el poder, tant si són majoria com si no, no tenen per què imposar-se a tothom. Però la demonització o el pànic davant l’Islam i allò islàmic no han desaparegut.

Aquestes últimes setmanes hem conegut almenys tres notícies que ens ho han recordat. D’una banda, el cas de Takwa Rejeb, la noia de 23 anys, graduada universitària, que es va perdre uns quants dies de classe perquè l’institut valencià on havia de cursar el cicle formatiu de grau superior al qual s’havia matriculat li negava l’accés per vestir el vel islàmic, el hijab, que segons seus dirigents contravenia el reglament intern del centre. De l’altra, hem sabut que la Conselleria d’Educació del Govern Basc ha obert, per primera vegada, llistes per a la provisió de personal docent per fer classes de religió islàmica als centres de la seva comunitat, una opció que el curs 2015-16 van sol·licitar un total de 1.270 alumnes. Finalment, una altra notícia ens adverteix amb alarma que, una altra vegada a València, està en procés l’obertura d’una escola islàmica –seria la primera a Espanya–. Els seus promotors ja han adquirit la parcel·la on edificar-la. Els tres casos il·lustren a la perfecció aquesta relació estranya i recelosa envers tot el que faci olor d’Islam i que desgraciadament s’ha convertit ja en norma al nostre país.

Vint anys després de l’eclosió de la interculturalitat, de prendre consciència que havíem deixat de ser un país d’immigració per passar a ser un país d’emigració, que la globalització anava de debò, que l’heterogeneïtat, el pluralisme i la complexitat eren una realitat visible i recognoscible, no és de rebut que seguim encara ancorats en la qüestió del vel islàmic. No només sona antic, sinó que l’assumpte ha estat tantes vegades debatut, analitzat i resolt – amb avenços i retrocessos, certament- que sembla mentida aquest retorn al passat. Sabem ja que, en cas de conflicte, preval sempre el dret a l’educació; sabem també que el vel no impedeix la realització de cap de les activitats escolars; i, en fi, que el lliure albir i la llibertat religiosa són béns plenament protegits per les lleis democràtiques.

Al marge que pensi que l’ensenyament de la religió és un tema absolutament mal resolt a Espanya (¿on s’és vist separar l’alumnat en funció de la seva adscripció religiosa, quan un dels objectius de l’educació és justament l’aprenentatge de la convivència també entre ciutadans diversos des del punt de vista religiós?), mentre la legislació vigent digui que les famílies tenen dret a escollir si volen rebre ensenyament religiós i, en cas que sí, poden escollir entre la catòlica, la protestant, la jueva i la islàmica, el correcte és donar satisfacció a totes les opcions i no només a una d’elles. Com és possible que a dia d’avui la major part de l’alumnat que ha optat per rebre ensenyament en una altra religió que no sigui la catòlica vegi conculcat el seu dret?

De la mateixa manera, si les lleis reconeixen la llibertat d’empresa, és a dir, que qualsevol persona o entitat, de caràcter religiós o no, amb ànim de lucre o sense, pot muntar una empresa educativa, una escola, atenent-se a la normativa vigent, com des de fa tants anys han fet múltiples ordes religioses, cooperatives, organitzacions no governamentals o empresaris atents als negocis emergents, amb quin argument posarem el crit al cel si una entitat islàmica, budista o bajaí decideix construir un centre escolar i concertar amb l’administració educativa?

El burquini, més enllà de la interessada actualitat, posa sobre la taula la nostra relació, infructuosa i conflictiva, amb l’Islam, i ens interpel·la a propòsit de les nostres reaccions i decisions davant de qualsevol acte, rumor o símbol que evoqui els suposats perills o provocacions d’un món que percebem hostil i corrosiu, un món altre; això que es diu islamofòbia.

Xavier Besalú
Sobre Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contacte: Twitter | Més articles