Entrevista

Carles Capdevila: “Em diverteix acostar-me a la vida, i l’educació és el més semblant a la vida que hi ha”

Entrevista a Carles Capdevila de finals de febrer del 2016: "Amb els mestres tenim un agraïment recíproc que ara ja s’ha convertit en una història d’amor"

Pau Rodríguez
 
 
 

Carles Capdevila, durant l’entrevista / © Sandra Lázaro

(Aquesta és una conversa amb Carles Capdevila que va tenir lloc el 26 de febrer del 2016. La vam publicar a la revista en paper ‘Ed – La Revista d’El Diari de l’Educació’. En motiu de la seva mort, la publiquem en digital per qui la vulgui llegir sencera).

A Carles Capdevila (Hostalets de Balenyà, 1965) l’aturen cada dia dos o tres mestres per agrair-li  que, des de la seva posició de director del diari Ara, hagi fet un forat en l’agenda mediàtica als mestres. Quan per a la majoria de diaris l’educació es resumia en els resultats de PISA i les vagues dels mestres, Capdevila va optar per donar profunditat i caràcter constructiu al debat educatiu. Ara que un càncer l’ha apartat de la rutina del diari, es dedica a omplir teatres i escoles amb un monòleg sobre la paternitat, que aporta bones dosis d’humor a un fet, el de tenir fills, a vegades carregat d’excessiva transcendència. A la tardor l’espera una gira per llatinoamèrica amb auditoris de milers de persones.

Per què vas apostar perquè un diari generalista com l’Ara tingués un marcat caràcter educatiu?

Venia de fer el programa Eduqueu les criatures, a Catalunya Ràdio, i quan em van proposar de dirigir l’Ara ja en la primera reunió els vaig dir que faríem un suplement de criatures i no de motor, que ja n’hi ha prou i tots els cotxes són iguals. Jo ja feia anys que estava vinculat a aquest món. Vam ser pares per primer cop el 1995, i el programa Criatura i companyia era com una teràpia per a mi. Des del 2000 fins ara he anat fent xerrades primer per a escoles bressol, perquè era el que coneixia, després primària, i finalment sobre adolescents. És molt important parlar d’educació en positiu i amb normalitat. Si no només parlem de vagues de mestres, de PISA, del TDA, del bullying… Els mitjans tendim a parlar dels extrems i és un error: hem de posar més el focus en la vida i menys en les notícies, que cada cop ens esgoten més. M’enorgulleix que l’Ara sigui el diari de l’educació.

No és habitual que un director de diari dediqui articles als grups de pares de WhatsApp i no a la darrera votació del Parlament.

Al principi la gent s’estranyava. “Per què parles de nens i no de política o d’economia?”, em deien. Però jo en faig militància. Perquè sóc una persona que va amb metro, al mercat, tinc quatre fills… No escric per al president de La Caixa o del Govern, sinó per als lectors. En aquest context s’entén el suplement Criatures i les ganes de ser un diari ben educat i educador, sensible a mestres, educadors socials, monitors… A vegades em titllen de cursi o benintencionat, doncs perfecte. Em diverteix acostar-me a la vida, i l’educació és el més semblant a la vida que hi ha. Planyo els mestres i educadors, perquè a mi sempre quan he anat pel carrer la gent em preguntava: “Com va el programet…?” “Què et passa amb això dels nens…?” Sempre aquest menyspreu, i en canvi seccions com economia, o motor, tenen més prestigi! Aquesta mirada tan condescendent m’ofèn. Però si l’educació ens afecta i ens interpel·la a tots!

L’escriptor i analista d’educació Kevin Carey creu que els mitjans no ens fixem en l’educació perquè és un procés que no conté grans històries, sinó que en general és lineal, avorrida…

Hi ha aquesta sensació. És que clar, parlar, per exemple, de polls… Però és que els polls són un drama! Si no en podem parlar pleguem! Causa divorcis! És una angoixa total! Es pot i s’ha de parlar d’això als mitjans. No és una gran història, però interpel·la la gent. Com els meus articles o els monòlegs. És cert que no té èpica, ni transcendència, per això només parlem d’educació quan hi ha bullying, abusos… Però hem d’aprendre a donar eines, ajudar, fer servei. Hem d’ajudar els pares. Això no té èpica però sí que té connexió absoluta amb tothom.

Els mestres t’agraeixen el cas que els has fet?

Sí, i em sap greu, perquè penso: “Si que deuen estar malament…” És fort que no ens recordem d’ells. Els hem d’estar agraïts. Jo vaig decidir perfeccionar el meu francès quan tothom estudiava anglès perquè una mestra em va enamorar de la llengua, i vaig estudiar filosofia pel mateix. Jo sóc molt exigent amb ells, sobre com han de canviar, deixar de ser conservadors… Però abans se’ls ha de donar suport. Que fan la feina més important del món amb diferència!

Quan vas començar a parlar de criatures i de mestres, què et vas trobar?

Ara fa 15 anys que faig d’intrús com a periodista i pare, i al principi pensava que no seria ben rebut, però al contrari. Tot el suport. No podem parlar només de les vacances dels mestres, la vaga dels mestres, els sous dels mestres, també hem de parlar de la il·lusió, la vocació i la passió dels mestres, perquè això és el que els fa enfrontar-se a la seva feina malgrat les retallades o tot i tenir 27 nens a classe. Amb els mestres tenim un agraïment recíproc que ara ja s’ha convertit en una història d’amor maca… Treballo amb ells, els faig formació… La meva veu de pare autocític però exigent va ser una veu nova.

Ja només falta que et posin al davant d’una classe!

En els propers anys he decidit dedicar-me a l’educació. Ara estic amb un projecte sobre el terreny, tot i que encara no està tancat: treballar l’actualitat amb xavals d’instituts. Una mena de voluntariat per veure què puc aportar i aprendre sobre com entendre i arreglar el món amb els joves. Em preocupa molt la pobresa infantil i les desigualtats creixents. M’angoixen perquè les trobo molt injustes. Perquè jo puc triar extraescolars pels meus fills, o enviar-los a l’estranger, però molta gent no té ni uns mínims garantits. Quan sents que l’Administració diu que garantirà un àpat per a cada nen… Però si un nen en necessita quatre! No es pot anar a l’escola sense esmorzar! Un país meritocràtic és aquell on l’educació funciona. Hem d’aconseguir que Barcelona i Catalunya siguin la ciutat i el país de les persones, i això vol dir tenir cura d’entrada dels infants i de la gent gran. M’interessa molt el concepte nord-americà de les community schools, escoles que són el centre de la vida  social. Com que els nens no es vacunen, posem una infermera a l’escola, com que els seus pares no tenen feina, posem els serveis socials a l’escola. Ara mateix tenim esplais que busquen local i no poden obrir-los l’escola perquè l’alarma és responsabilitat d’un altre departament. Algú ha de deixar de fragmentar el món! I una forma d’endreçar-lo és que les escoles siguin el centre.

Parlaves d’obrir les escoles a l’entorn. Potser és la forma de prestigiar també la professió docent. Un estudi de la Fundació Varkey Gems evidenciava que Espanya és dels països on els ciutadans valoren més malament el sistema educatiu però més bé els mestres dels seus fills.

Passa molt. Per això són importants també les entrevistes de les famílies amb els tutors. Sempre ho dic als mestres: “Si sabéssiu tot el que hi ha en joc en aquestes entrevistes…”. Et permet tenir un soci, establir confiança. Com diu en Jaume Cela, en la primera reunió el mestre ha de demostrar als pares que coneix el seu fill, que se l’estima i que està disposat a jugar-se la vida per ell. Però si comencem renyant-lo malament, perquè els pares tenim la pell molt fina. La complicitat neix quan et coneixes i entens que educar és una feina que pares i mestres fem a mitges. Estimar és un verb que en les meves entrevistes surt bastant. És un secret senzill: estima el que fas i estima els alumnes. És essencial.

Els mestres s’han d’estimar més el seu ofici?

És que si no és molt complicat! L’amor i l’estima pel que fem ens converteix en artesans. És un concepte de Richard Sennett, que diu que hem de tornar a reivindicar que metges, mestres, periodistes, hem de fer d’artesans: fer les coses ben fetes pel gust de fer-les bé. El meu pare, que era fuster, acabava una cadira quan l’acabava. El mestre artesà és el que quan un nen té un problema ell s’extralimita. La Pilar Ugidos, de l’escola Miquel Bleach, estava fa dies buscant feina per una mare, perquè el nen era brillant però no anava gaire a classe i a casa tenien problemes. L’artesà dorm bé, que no és poc en una societat en què la gent emmalalteix a la feina, fa tasques que no existeixen, Excels que no porten enlloc… En aquest sentit reivindico l’esperit del concepte amateur: estimar allò que fas. Per això sóc exigent, per això demano als mestres que exerceixin amb passió, que creguin en els seus alumnes, que s’extralimitin si és necessari. Jo no els deixo desanimar-se, em sap greu, però no. “Sé que teniu molta feina, i 27 alumnes a classe… Però no us podeu permetre estar desanimats”, els dic. Hem d’exigir coses als mestres, però abans donar-los suport.

Més autonomia, però més rendiment de comptes.

Quan a un mestre li dius que confies en ell passa a ser més responsable. Quan vaig presentar el llibre Educar millor els mestres sortien entusiasmats, perquè vam estar dues hores parlant de com de bonic és ser mestre. Tenien ganes que fos dilluns! Però, si només fem el relat del drama i dels problemes, ens ho acabem creient. Els mestres tenen dret a protestar i a demanar més inversió, però a l’aula s’han de convertir en artesans que creuen que poden treure el millor de cadascú.

Portes anys passejant-te per les escoles. Tens la sensació que cada cop hi ha més escoles que han decidit renovar els seus fonaments?

Sí. L’escola ha de canviar molt. S’assembla massa a la meva, i jo ja tinc 50 anys. Llavors el mestre era el més savi perquè no hi havia gaires llibres. Ara molts pares estan més formats que els docents. Els meus fills als 10 anys ja havien anat a París, Àmsterdam, Nova York. Ja no els podem impressionar fàcilment en una classe de geografia. Hem d’ensenyar a viure en un món connectat, trobar la forma de motivar-los, i amb això no vull dir fer-ho tan sols més divertit, sinó també exigent. Mantenir 25 nens en una cadira davant una pissarra comença a ser massa estrany. Aquest model va néixer per agafar analfabets del món rural, disciplinar-los i donar-los un mínim de cultura per entrar a treballar a la fàbrica. Però ara venim d’un món més culte i sabem que haurem de ser aprenents permanents. En els pròxims 10 anys veurem canviar molt l’escola, però necessitem lideratge, que els mestres s’ho creguin. I també han de canviar les famílies. Algunes escoles m’han convidat per convèncer els pares que els canvis que estan fent són positius, que, si avui han anat al mercat i després han fet un debat obert en comptes de seure a estudiar mates, no passa res. Els pares critiquem l’escola actual, però, si fa canvis, també. Pares i mestres hem de canviar ja!