Carlos Aldana: “La visió tecnòcrata de la funció docent privilegia la tècnica per sobre de l’ètica”

Entrevista al meste, pedagog i exviceministre d'Educació de Guatemala, que va fer costat als estudiants en el seu moviment d'oposició al Govern l'any 2012: "Els mestres creiem que tenim el monopoli del coneixement, però en realitat és por a cedir el nostre poder, perquè quan un jove s'expressa, s'organitza, s'activa, té un poder impressionant"

Pau Rodríguez
 
 
 

Carlos Aldana durant l'entrevista. / Foto: Sandra Lázaro

Carlos Aldana durant l’entrevista. / Foto: Sandra Lázaro

Carlos Aldana va ser viceministre d’Educació de Guatemala l’any 2009, però només va durar 7 mesos. Mestre i pedagog abans que res, aquest professor d’Humanitats de la Universitat San Carlos de Guatemala, ferm defensor durant tota la seva trajectòria d’una educació popular que apuntali la convivència i la transformació social, va xocar ben aviat amb les persones del seu propi ministeri. Aldana ha estat sempre -i literalment- al costat dels que pateixen. Ja siguin els moviments de treballadors camperols, als quals assessora, o els dels estudiants. L’any 2012 Aldana va ser nomenat pel Govern per mediar entre l’Administració i els estudiants de Secundària, revoltats per les reformes del Govern el els estudis de Magisteri. En veure que no hi havia voluntat real d’escoltar-los, es va posar de la seva part. “És una meravella veure a un jove de 15 anys que, tot i no saber parlar bé, sap perfectament per on van els trets”, evoca. Tot i oposar-se a aquella reforma del Magisteri per les formes demostrades pel Govern, Aldana assegura que l’única manera de millorar l’educació a Guatemala passa per una “visió forta” de la formació i el compromís docent, i per no deixar que el discurs de les competències liquidi una concepció integral, ètica, emocional i política de l’educació.

Parlar d’educació a Guatemala -i sovint a l’Amèrica Llatina- es fa difícil sense esmentar, d’entrada, del problema d’accés a l’escolarització.

És molt greu. El 85% dels infants accedeixen a Primària, però només un 76% a Secundària. Un dels principals reptes a què s’enfronta l’educació a Guatemala és de canvi de visió. Percebre que l’educació és un dret humà. Es diu molt fàcil, oi? Doncs no ho és tant. Això implica que si tothom no té accés a l’educació, l’Estat ha de ser denunciat i portat a judici. I l’altre repte, per a mi, és el de la participació de la ciutadania en la conquesta d’aquest dret. La ciutadania ha de participar en les polítiques educatives, fiscalitzar a l’Estat, exigir.

Vostè va ser viceministre d’Educació durant 7 mesos. Va tenir oportunitat d’escometre algun d’aquests reptes?

Precisament em va tocar crear el Consell Nacional d’Educació, una estructura on tothom participa per fer propostes al Govern. Doncs bé, va canviar el govern i van treure la funció consultiva del Consell. I era l’única via per participar! Només ens queden les protestes, no la capacitat de proposta profunda.

A Espanya i Catalunya també hi ha consells similars, i els governs tampoc els solen fer gaire cas.

Doncs estem en les mateixes, encara que vostès gaudeixen de nivells d’escolaritat de luxe.

Més enllà de l’accés, els objectius per al desenvolupament, que s’acaben de redefinir per a 2030, subratllen que l’important ara ha de ser garantir la qualitat educativa.

A nosaltres encara ens falta l’accés! Semblava que havia de ser de les poques fites que aconseguiríem. Vam arribar al 97%, però vam caure al 85%, perquè el Govern va retirar els programes socials, entre ells transferències a les famílies pobres a canvi que garantissin l’accés a l’educació i a la sanitat dels seus fills. Que traguessin això i caigués l’escolarització ens dóna una idea de la debilitat estructural del país. Fa uns anys es va fer un estudi a l’Amèrica Llatina per buscar l’experiència comuna dels infants en educació, i el que tenien en comú era el fracàs.

Com s’avança en aquestes condicions cap a una escola millor?

Amb la formació dels docents. Molts, en ocupar plaça per oposició, han abandonat el seu desenvolupament personal, i això se suma a l’abandonament de l’Estat cap a ells. Sense recursos però amb un bon professor, pots aconseguir coses. Però sense una visió forta de la formació i del compromís docent, la qualitat serà inabastable.

Vostè coneix bé la formació docent del seu país. Com és?

És feble. Van voler canviar-la, i els estudiants, als quals vaig recolzar, s’hi van oposar. No perquè no vulguéssim que s’actualitzés, al contrari! Per les formes: no hi va haver discussió, només maneres militaristes. Crec que hi ha tres models de formació: la tradicional, la tecnòcrata i la humanista. A la tradicional, d’ensenyar cara a cara, se la vol substituir per una visió més tecnòcrata: que el docent aprengui a fer servir les noves tecnologies, els mètodes didàctics, que sàpiga algunes cosa de ciències, però que no es vinculi políticament, que no miri de comprendre el món ni de transmetre-ho als seus alumnes… Perquè això porta a posicions polítiques. La visió tecnòcrata de la funció docent privilegia la tècnica per sobre de la l’ètica i la pedagogia. Això és boníssim per a un món que pensa en l’accés al mercat laboral, però dolentíssim per a un món que necessita ser comprès.

Un món cada vegada més conflictiu.

Exacte! Aquesta paraula! Els docents sabran gestionar les TIC però no els conflictes. Les tablets, però no la discriminació, l’exclusió, la violència.

La violència és una xacra a Guatemala. També a les escoles?

A Guatemala connectem moltes violències: la històrica -pel conflicte armat-, la social -per la pobresa-, la del nacrotràfico… 200.000 joves es queden cada any sense feina i sense poder entrar a la universitat. On van? A l’atur, emigren… O al narcotràfic. Aquesta xifra és un ferment per a la violència. La joventut plora sang, al meu país. Per mi això és el més dolorós, perquè s’abandona el futur.

Com es gestiona la violència des del sistema educatiu?

Primer, garantint l’accés des de preprimària [etapa de cinc a sis anys]. És preferible que estiguin a les aules amb mals mestres a que estiguin al carrer. I després, facilitant un clima de convivència a l’aula. Fa poc gairebé violen a una alumna de la universitat en un taxi. Cal crear un clima sa i pacífic! Però per això cal formar els mestres en alguna cosa més que la didàctica. Trencar amb la visió estreta de l’educació. Prefereixo un mestre que no utilitzi ordinadors -d’això els nens ja saben- i que gestioni la conflictivitat de nens que vénen d’entorns violents. Que sàpiguen atendre’ls, escoltar els seus drames. Cap aquí hem d’apuntar. Però per això els mestres han de formar-se per a una vida plena.

Carlos Aldana durant l'entrevista. / Foto: Sandra Lázaro

Carlos Aldana durant l’entrevista. / Foto: Sandra Lázaro

Només amb la formació docent es pot abordar aquest canvi?

I apostant per la intel·ligència emocional. Però no només amb els docents, també amb la comunitat educativa.

Estrènyer els llaços entre famílies i mestres?

De moment són actors separats. Cal estrènyer llaços, sí, però al voltant de la vida, no només del currículum. A Guatemala el currículum és la Bíblia, però en realitat és paper mort. Fins al punt que el currículum recollia que els joves han de lluitar pels seus drets, però quan això va succeir, no els van fer cas. Els van maltractar, van crear una llei per controlar-los en la qual es parlava d'”activitats terroristes”. Sóc testimoni d’això, perquè vaig estar a les protestes de 2012.

Sol passar que quan els estudiants es manifesten, la societat empatitza amb ells, els escolta, però després decideix sense tenir-los en compte. Tenim una actitud massa paternalista?

Els joves no aguanten l’actitud paternalista. I és la que va tenir la ministra d’Educació amb ells: van entrar al Congrés 65 documents amb propostes, però ella va decidir a la seva. I la societat ja no és que fos paternalista, és que s’hi va oposar, perquè sortien els carrers tallaven els ponts i el trànsit. I el pitjor: els sindicalistes també els van abandonar. Tothom els anava en contra, però els pitjors, els sindicats.

Com va viure aquelles setmanes?

Vaig arribar a portar un munt d’estudiants a casa meva. Vaig visitar-ne d’altres a la presó. És una meravella veure un jove de 15 anys que, tot i no saber parlar bé, sap perfectament per on van els trets. Els joves intueixen. Aquesta és la paraula. No saben verbalitzar, no saben categoritzar, però intueixen.

Com va plantejar la mediació entre estudiants i Govern?

Li vaig dir a un general en una discussió: diàleg i escolta, i només quan sigui necessària, conducció. Vaig proposar que els joves s’expressessin i conduïssin el procés, i que jo, com a adult, els facilitaria l’ambient. Que els joves se la juguin i decideixin. Els adults hem de saber sortir de les assemblees. Però per a això em vaig haver de barallar amb molts mestres.

Als mestres els costa deixar participar als alumnes?

Sí. És por. I supèrbia. Creiem que som els únics que coneixem el món, que tenim el monopoli del coneixement. I és ignorància. Ens fa por cedir el nostre poder, perquè quan un jove s’expressa, s’organitza, s’activa, té un poder impressionant. Ens fa por que ens destrueixi.

Vostè és un fidel defensor de l’educació popular.

L’educació popular és un projecte polític de transformació del món la via directa del qual són els processos educatius. És molt més que una metodologia. És una visió del món, i l’instrument són tots els processos educatius que vivim allà on sigui: a la universitat, al carrer…

L’objectiu de l’educació popular és transformar el sistema educatiu? O mantenir-se com una mena de contrapoder educatiu?

Pot ser les dues coses o només la segona. Ara mateix a Guatemala l’educació popular és una forma de proposar alternatives. El discurs dominant ara és el de les competències, és a dir, l’aprendre a fer. Però fer què? L’educació popular parla de fer per a alguna cosa, per alguna cosa, amb una visió política i sobretot conscient del context. En el sistema educatiu actual és aprendre a fer per sobreviure en el món laboral i productiu. Això, a més, a Guatemala xoca amb la cosmovisió indígena: el bon viure, la cooperació, la connexió.

Com emergeix l’educació popular a Guatemala?

Durant els anys 40 va haver-hi una revolució. Van ser 10 anys en què l’educació popular va ser part del sistema. Alfabetitzar, formar políticament… Però  l’educació popular com a tal neix als anys 60 de tres factors: la revolució cubana, Paulo Freire i la teologia de l’alliberament. Des de llavors, però, el govern ha controlat el sistema. I per això el moviment estudiantil de 2012 va ser ràpidament controlat per policies, funcionaris i acadèmics.

Acadèmics?

Són els que justifiquen, els que creen el discurs per marcar per on ha d’anar l’educació.

Per què considera que el discurs de treballar competències per accedir al mercat laboral és perjudicial? Aquest sol ser el camí del desenvolupament econòmic, no?

No és perjudicial en si mateix. Ho és perquè ve a substituir un discurs pedagògic més ampli, integral, que inclou la formació política, crítica, emocional. Almenys a Guatemala s’esborra tot això. A més, amb les competències es diu que només és avaluable allò que és mesurable, i només és valuós allò verificable. Però com s’avalua el sentir? La comprensió plena del món? La intuïció? L’estimar?

Vostès han viscut 36 anys de conflicte armat fins el 1996. Com afecta això al sistema educatiu?

Un exemple. Sóc assessor d’una lluita de camperols. Als 70 es va fer una hidroelèctrica. El Banc Mundial, el Banc Interamericà de Desenvolupament, els militars i el Govern van arrasar amb diverses comunitats i van matar molta gent per fer-la. Doncs bé, fins aquest any no s’han duta terme els primers rescabalaments de famílies. I d’això en fa més de 30 anys! L’efecte emocional de la guerra no està resolt, la gent està afectada, no hem abordat greus traumes i rescabalaments pendents. I volem parlar de competències…

És optimista?

Hi ha esperança, és clar! Hi ha organitzacions, treballs comunitaris que emergeixen… L’esperança la perd un quan va a la universitat i veu el discurs tradicional. Però amb els camperols t’omples d’esperança. Tinc amics camperols als quals van matar dona i fills i segueixen lluitant. És gent soferta però que et somriu. Que supera el dolor. Ni a la universitat ni entre el funcionariat es troba això. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina és per a mi una font d’esperança al món. Gent que ha patit, que li han negat drets, que els han matat familiars, i que no perd l’esperança. La pedagogia de l’esperança, de Freire. Encara que jo li afegeixo el tema emocional. Ja no crec en una cosa que fèiem als 70 i 80: ensenyar la revolució en els caps. Fer-la entrar pel cap. Va ser un error metodològic, el pur discurs pesat, insolent i superb. Avui això comença pel sentir dels joves. Partir d’un bon ambient per després enriquir-lo amb un bon discurs de transformació del món. D’allò emocional a allò cognitiu.

Carlos Aldana durant l'entrevista. / Foto: Sandra Lázaro

Carlos Aldana durant l’entrevista. / Foto: Sandra Lázaro