Els càrrecs dels alumnes: un espai ple de possibilitats

L'alumnat passa moltes hores a l'escola (o a l'institut o a la universitat), moltes hores compartides amb els mateixos company/es. Sens dubte, aquests són els primers espais "públics" en què la socialització es posa en pràctica. Per què no aprofitar-los més?

Anna Torralbo
 
 

Foto: Edu Bayer

Fa molts anys que a les classes s’utilitza el mètode dels encarregats perquè els alumnes s’impliquin i responsabilitzin de les tasques pròpies de les classes: escriure la data a la pissarra, passar llista dels alumnes que s’han absentat, repartir el material, regar les plantes, etc. Sens dubte, aquesta és una molt bona manera de descarregar al professor/a de treball, així com una molt bona oportunitat perquè els alumnes participin i es responsabilitzin de les tasques que comporta habitar un espai. Però, aprofitem prou aquest recurs?

Jo diria que no. La prova d’això és que els alumnes amb prou feines s’aixequen de la cadira, com a mínim en la majoria d’escoles: aixecar-se és (en molts centres) sinònim de brega o que t’hagin castigat i et manin al passadí. Però… existeix això encara? Sí, per anacrònic que soni, en molts passadissos del nostre país hi ha alumnes de peu, mirant a terra o veient, a través del vidre de la porta, com els seus companys/es atenen la classe. I és curiós que, pensant en això de ser encarregat i aixecar-se, em vingui al cap tan vívidament aquesta sensació d’emoció que suposava desenganxar el cul de la cadira. Però el més sorprenent és que encara avui segueixi passant, que aixecar-se segueixi sent una aventura per a l’alumnat: ser manat a buscar una fotocòpia (caminar sol per l’escola quan tots són a classe!), acompanyar a un company que es troba malament, repartir el material…

D’això podem concloure que l’espai escolar que se li permet a l’alumne ocupar segueix sent mínim; i, amb això, que el missatge que els donem és que aquest espai no els pertany, no se’ls convida a pensar com ser-hi, com transitar pels llocs i ocupar-los, com comportar-se en ells, com interactuar. Les normes vénen de fora i ells han d’acatar: han d’estar asseguts i esperar que soni el senyal que els indiqui que la seva hora i mitja de llibertat ha començat. Hi ha altres maneres de funcionar? Per descomptat, és obvi, però des del moment en què les regles de convivència les posa una sola persona (el mestre o mestra), les opcions d’adaptar-les i encaixar-se a la realitat es limiten.

El professional té experiència i sap com fer-ho, ens diran alguns. Però no es tracta de només això. D’una banda, les idees noves i refrescants que qualsevol alumne pugui aportar no només haurien de ser sempre benvingudes (no oblidem que de vegades l’experiència i la repetició s’anquilosa), sinó que haurien de ser una condició sine qua non per aprendre (ull! No dic ser ensenyat!) a gestionar un espai comú entre tots. Estem massa acostumats a ser manats, quan el veritable repte de la vida està a pensar, resoldre i fer per un mateix i en relació a altres.

Però bé, estàvem parlant dels encarregats de la classe (aquesta petita escletxa d’implicació dels alumnes en la gestió de l’aula), i de com aquests segueixen sent molt semblants (per no dir gairebé iguals) als de fa molts anys. La qüestió que se’m planteja és com eixamplar aquest espai de l’alumnat per així fer-los a ells més partícips. Hi ha multitud de tasques que el professorat segueix fent i que podrien fer els alumnes. Penso, per exemple, en el moment de demanar silenci (aquesta tasca tan feixuga i fatigosa). Fa anys vaig posar en pràctica un nou càrrec: l’encarregat de demanar silenci. Per a això vaig escollit a l’alumne més xerraire de la classe: ell era l’encarregat de demanar als seus companys que no parlessin quan algú ho estava fent. El cas és que va funcionar a la perfecció, l’alumne que més interrompia estava atent, la classe atenia molt millor a les peticions si venien d’un company/a, i jo no perdia la paciència.

Un altre dels càrrecs que vam posar en pràctica (aquest proposat ja pel mateix alumnat), va ser el de les abraçades. Resulta que a classe conflueixen i apareixen sentiments de tota mena, un d’ells és la tristesa. En més d’una ocasió hi ha un alumne/a què, per alguna cosa ha parlat d’una situació personal i se sent trist o plora. El de les abraçades era llavors l’encarregat de consolar i, si calia, abraçar a qui ho necessitava. Aquest càrrec també va ser molt benvingut, i ràpidament la cohesió del grup es va veure beneficiada. Tot això, no cal dir-ho, a través d’una autogestió dels estudiants.

L’alumnat passa moltes hores a l’escola (o a l’institut o a la universitat), moltes hores compartides amb els mateixos company/es. Sens dubte, aquests són els primers espais “públics” en què la socialització es posa en pràctica. Per què no aprofitar-los més? Per què no tenir encarregats de recollir i transmetre les propostes dels alumnes? Encarregats de proposar la distribució de les cadires, del mobiliari de l’aula, de proposar activitats (lectures, sortides, etc.), la decoració de la classe… Podríem anar, fins i tot, una mica més enllà i incloure’ls en la dinàmica general de l’escola: encarregats de vigilar l’entrada ordenada i tranquil·la a l’escola, encarregats de proposar jocs al pati. Les opcions són moltes i molt diverses depenent de la realitat escolar de cada lloc. Per què no els proposem a ells mateixos que les repensin?

Anna Torralbo
Sobre Anna Torralbo

Anna Torralbo (1982). Mestra d'anglès a l'Escola del Mar, amant de les llengües i l'art, col·labora en diferents mitjans tractant tant temes pedagògics com d'arts escèniques i plàstiques. Contacte: Página web | Més articles