La ‘Carta a una mestra’ 50 anys després

50 anys després és arribat, potser, el moment oportú que els que no hagin llegit la 'Carta' ho facin: comprovaran que els clàssics sempre tenen alguna cosa a dir-nos i que els anys ens han fet, potser, més lúcids...

Xavier Besalú
 
 
 

Lorenzo Milani amb els seus alumnes

Al maig de 1967 la Libreria Editrice Fiorentina va publicar un llibre de títol més aviat innocu (Lettera a una professoressa) i d’autoria estranya (Scuola di Barbiana), una escola alegal d’un poble recòndit i pràcticament desconegut. Malgrat això, la seva radicalitat, la frescor i la franquesa del seu llenguatge d’una banda i, de l’altra, el fet d’aparèixer en el moment àlgid de la contestació social i cultural contra el capitalisme triomfant i un entramat institucional (entre elles, la família i l’escola) constrenyidor de la llibertat individual i col·lectiva, el va convertir en un autèntic revulsiul. Les seves denúncies, interrogants, dilemes i propostes han arribat fins avui.

Sabem que darrere de la Carta hi havia un capellà singular, Lorenzo Milani, convençut que només una escola profundament classista –amb consciència de classe– i el domini del llenguatge –de tots els llenguatges… podrien garantir la llibertat i la capacitat d’exercir-la als pobres, als últims, als oprimits, en llenguatge freireà. Un capellà incòmode, marginat per la jerarquia eclesiàstica d’aquells anys, que acaba de ser rehabilitat públicament pel papa Francesc, i que va morir a les poques setmanes de la seva publicació. Hi havia també, darrere de la Carta, una tècnica humil al servei de l’art d’escriure, l’escriptura col·lectiva, un procés de selecció, discussió, anàlisi i redacció extraordinàriament rigorós, reflexiu, lent, auster, sincer i eficaç.

50 anys després és arribat, potser, el moment oportú que els que no hagin llegit la Carta ho facin: no els ocuparà molt de temps i segur que no els deixarà indiferents, i que els que la van llegir fa temps la llegeixin de nou: comprovaran que els clàssics sempre tenen alguna cosa a dir-nos i que els anys ens han fet, potser, més lúcids… O més escèptics.

Què en podem aprendre, avui, de la Carta? Quina és la seva lectura del món? Quines són les seves interpel·lacions?

L’adherència a la realitat: a la més propera i concreta, la que viuen els propis aprenents i les seves famílies, però també la més remota, la que entra en el nostre món a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, sempre des la perspectiva de les víctimes, dels últims, perquè res del que és humà ens és aliè.

Un currículum competencial, sí, que assenyali quines són les competències bàsiques que ha de tenir tot ciutadà, però amb un contingut sorgit de l’actualitat per aconseguir comprendre-la, analitzar-la des de diferents perspectives, contrastar-la amb diferents fonts, avui que la tecnologia ens ho posa tan fàcil, des de criteris clars, des del respecte inalienable per la dignitat de tots els éssers humans.

Una escola problematitzadora, estrictament instrumental, lluny de la seva tradició bancària, perquè no es tracta d’dipositar en els alumnes cap cultura concreta, sinó d’utilitzar amb destresa el material tècnic disponible, els llenguatges, el diàleg, per fabricar una cultura nova, despullada dels biaixos classistes, sexistes, homòfobs i etnocèntrics que encara té la cultura dominant.

Una escola que reivindiqui la política, perquè política és treballar per formar persones lliures i independents, que assumeixin la tasca de construir un món més humà i més just. En paraules de Francuccio, un alumne de Barbiana: “Com vols estimar el proïsme si no és amb la política?”. Una escola d’on no surtin ciutadans que abominen de la política, com passa ara, sinó al contrari: capaços de fer front a unes elits insensibles al dolor i a la desigualtat, segurs de si mateixos per no caure en mans d’antisistemes de saló o de xarlatans cínics i mal educats.

Una escola que eduqui, al servei de tots i cadascun dels alumnes, amb un professorat que generi la confiança suficient com per conèixer-los, estimar-los, ajudar-los, detectar les seves debilitats i potencialitats per compensarles o impulsar-les, que aquest és el sentit profund de l’avaluació pedagògica. Una escola i un professorat que es negui a seleccionar, a classificar i a posar notes, perquè aquesta no és la seva missió i, a més, el fer-ho perverteix tot el que toca, les relacions, els sabers, les activitats, els valors.

Una educació que aposti per totes les tecnologies disponibles, oberta a tots els recursos que possibilitin un coneixement més eficaç, més informat, més complex i més interdisciplinar. Les tecnologies són vehicles que faciliten les tasques i s’expandeixen les possibilitats: el problema no està en elles, sinó en el seu maneig i en el sentit del seu ús, que justament demanda subjectes sòlidament entrenats, conscients i responsables de les seves decisions i accions.

La necessitat imperiosa d’ampliar i aprofitar el temps educatiu que passa, per una banda, per planificar adequadament el temps escolar, per dedicar l’horari de l’escola a allò realment rellevant i que difícilment pugui aprendre’s fora d’ella, en definitiva, per no perdre el temps. I, de l’altra, per convertir la ciutat en un espai cultural i educativament poderós, de manera que el temps no lectiu, els caps de setmana, els estius, no es converteixin en moments d’empobriment o embrutiment cultural, sinó en un camp obert de possibilitats vinculades a les arts, l’esport, a les relacions, a l’estudi, i això implica que les institucions locals tinguin una oferta suficient i barata perquè no es converteixi en el que desgraciadament sol passar: en un territori que incrementa les desigualtats i priva als pobres d’oportunitats educatives.

Una escola que, en un món sense referents indiscutibles, on sembla que tot val i tot té justificació, on la llibertat individual i la tolerància han fet avenços significatius, enforteixi els subjectes, els faci conscients que ells són els únics responsables dels seus actes i de les seves decisions, que si volen poden emparar-se en alguna narrativa de salvació –política o religiosa–, però que això no els allibera de la seva responsabilitat. Perquè som éssers essencialment ambigus i vulnerables, capaços del millor i del pitjor, extraordinàriament influenciables per les pressions o els condicionaments del nostre entorn: per això necessitem subjectes madurs, independents, gelosos de la seva intimitat i de la seva llibertat, capaços de fer el correcte encara que tot ens arrossegui a pujar al carro del que més crida, de la majoria… Persones autènticament sobiranes.

Xavier Besalú
Sobre Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contacte: Twitter | Més articles