ENTREVISTA

Charles Leadbeater: “No tot allò que és nou és necessàriament bo”

Entrevista al periodista i analista expert en innovació i creativitat Charles Leadbeater: "Per mi les millors escoles són les que aconsegueixen ser properes als seus alumnes, empàtiques amb ells".

Pau Rodríguez
 
 
 

Charles Leadbeater és expert en innovació i creativitat. / SANDRA LÁZARO

Charles Leadbeater és expert en innovació i creativitat. / SANDRA LÁZARO

Charles Leadbeater és una veu autoritzada en processos d’innovació en un món que aviat haurà desgastat aquest concepte fins a reduir-lo al sinònim de novetat o canvi. També en l’àmbit escolar. En l’era de YouTube i Viquipèdia, aquest periodista i analista britànic defensa el paper dels ciutadans com a motor d’innovació col·laborativa. Qui sap millor que els usuaris quines són les seves necessitats i interessos? Aquesta pregunta se la va fer Leadbeater al llibre We think, publicat el 2008, un punt d’inflexió en la seva carrera, dedicada ja abans a la innovació com a assessor de la Comissió Europea o del departament d’Educació del Regne Unit, a més de diferents think tank. Es pot traslladar aquest interrogant a l’educació? Quin ha de ser el paper dels mestres i els alumnes en els canvis educatius? El 14 de setembre passat va participar a la jornada Debats d’educació per apuntar-ne alguna resposta.

Què és per vostè la innovació?

Innovar pot significar buscar formes millors de fer les coses que ja fas o, encara més interessant, fer coses noves de formes noves. En educació, el més interessant passa per decidir si hem de buscar formes millors d’ensenyar, de fer que els alumnes aprenguin millor el currículum existent –això seria millorar el que tenim– o anar a l’origen del debat per decidir què hauríem d’aprendre, per què i com. El problema de l’educació és que sovint ens fixem en les qüestions superficials, en quina és l’última tecnologia que hauríem d’incorporar a classe, i no en el propòsit d’educar.

Així doncs, abans d’abordar qualsevol canvi hauríem de decidir quin és el model educatiu que volem?

No ben bé. No és qüestió de restar immòbils fins que tinguem clar el propòsit de l’educació. El més recomanable, crec, és que els canvis vagin acompanyats d’una conversa constant sobre cap a on anem, sobre què caldria modificar i quin és l’objectiu final. Fer que aquest diàleg sigui fluïd, dinàmic i constant en els espais educatius. 

Com es pot facilitar que les escoles tinguin aquests espais de diàleg?

Obrint les escoles i el sistema a la conversa sobre el propòsit. En primer lloc, és clau tenir en compte quines són les aspiracions dels joves. Amb què els hem de proveir? Què necessiten per a tenir èxit i poder contribuir a millorar el seu entorn? Això és el més important. El problema és que aquesta decisió ja sol estar presa, per el Ministeri d’Educació de torn, molt abans que ens puguem formular la pregunta. Tot sembla decidit d’entrada de dalt a baix. Però cada cop més pares saben que probablement hi ha alguna cosa més, que és allò que realment fa que els seus fills siguin feliços, que tinguin èxit. I a això pot contribuir l’escola, però no ho pot aportar ella sola.

L’Administració ha d’assumir els processos innovadors perquè arribin a totes les escoles?

Tot seria més senzill si ho liderés l’Administració, però si agafa massa responsabilitat, i ho fa de forma equivocada, el problema seria més gros. Un sistema idoni seria que els polítics establissin un marc comú, un frame, dins el qual les escoles puguin generar innovacions amb les seves particularitats i des de diferents aproximacions.

En les seves publicacions ha estat un gran defensor dels usuaris en la innovació. Traslladat al pla educatiu, quin és el rol que reservaria als estudiants?

En bona mesura la gent jove vol ser participativa, agents actius, en aquest cas de la seva educació. Hem de deixar de considerar-los consumidors i que es converteixin en inversors de la seva pròpia educació. Que sentin que l’educació els pertany. 

Com els podem fer participar, doncs?

Hem d’ajudar-los a fer-se les preguntes correctes, donar-los l’oportunitat d’aprendre a arriscar-se, a provar i a equivocar-se, però sobretot hem d’organitzar el que fem a classe perquè quan entrin per la porta ho facin sabent que allò que vénen a fer val la pena. I això vol dir tenir en bona mesura tenir proximitat amb els alumnes. Per mi les millors escoles són les que aconsegueixen ser properes als seus alumnes, empàtiques amb ells. Els entenen, tenen una relació molt forta amb ells i, sobretot, hi confien.

La creativitat es pot ensenyar?

Es pot aprendre. Pots ensenyar-ne elements. Però és amb l’experiència, quan experimentes, quan prens consciència de les teves capacitats i del teu rol. La creativitat no es pot ensenyar de la mateixa forma amb què ho fem amb els coneixements. El que pot fer una escola és crear els camins perquè la creativitat floreixi, i aquests camins són per exemple afavorir la col·laboració.

No és qüestió només de tenir una bona idea?

No. Bé, sí que cal tenir una bona idea, però sovint consisteix en trobar una bona combinació entre noves i velles idees, o introduir un canvi o una nova mirada a una idea vella. Hem de pensar menys en la creativitat com si fos una cosa psicològica de cadascú, i més com un procés social, que s’estén en el temps, i que es fa juntament amb altres per fer millor una feina.

Leadbeater defensa la participació dels alumnes en els canvis educatius. / SANDRA LÁZARO

Leadbeater defensa la participació dels alumnes en els canvis educatius. / SANDRA LÁZARO

Se sol dir que el sistema educatiu escapça la creativitat dels seus estudiants des de l’escola bressol, quan ja se’ls diu no a moltes coses. Ho comparteix?

Hem de ser increïblement curosos amb això. Hem creat un sistema on l’èxit consisteix en donar la resposta correcta en el moment adequat. Com deia, tot està decidir i preestablert d’entrada, i això és el que reben els estudiants, quan en realitat l’educació hauria de ser també el lloc on es puguin fer coses mai imaginades, on es pugui anar més enllà del que està escrit, on s’albergui espai per allò inesperat.

Si tot està preestablert, per on podríem començar a canviar?

Aprendre a partir del que passa al món seria un bon inici; obrir les portes de l’escola i deixar que el que hi ha fora hi entri. Intentar connectar cada cop més amb l’exterior. Per altra banda, seria recomanable avançar cap a una major flexibilitat dels temps, perquè alguns alumnes aprenen més ràpid que d’altres, no es pot fer tot en blocs. La flexibilitat és un concepte clau: per fomentar la innovació necessites moure gent d’un espai a un altre, que s’acostumin a treballar en ambients diferents als seus habituals, amb gent diferent…

Moltes escoles s’han llançat a canviar metodologies, però potser no totes ho fan de forma encertada. Com es pot avaluar un procés d’innovació educativa?

Una cosa que s’ha d’aconseguir és monitoritzar, amb l’ajuda de dades, aquest procés. Necessitem escoles que no siguin reàcies a fer servir dades. Amb això no em refereixo a que els centres es dobleguin davant els testos estandaritzats. Aquests testos mai han de dir a un director d’escola què fer, però li poden donar informació, que se suma a les seves pròpies avaluacions, com a punt de partida. Igual com el currículum ha de ser també un punt de partida, però mai dir-te què has de fer. A la vegada, s’ha d’obrir les escoles a la recerca… En alguns dels centres innovadors que he visitat s’hi llegeixen desenes de publicacions acadèmiques. Innovar no és agafar-se a l’última moda, que avui és la flipped classroom i demà seran els iPads, o pintar l’escola d’un altre color. Perquè no tot allò que és nou és necessàriament bo. Les escoles han de verificar les seves millores amb dades, amb avaluacions, i, si cal, han de rectificar. Massa vegades la innovació es queda en el gest.

Creu necessari distingir quines són les innovacions provades de les que no ho són?

És important si després es volen expandir aquests models. Per això recomano que es creï un marc comú, avalat amb dades, amb recerques, amb pràctica, dins el qual hi càpiguen tots els canvis que es vulgui. És una mica com el menjar a Barcelona. Aquesta ciutat té una gastronomia espectacular, i tot i així ningú us ha dit mai què heu de menjar i què no. Hi ha un marc, com és la regulació, i una formació, però també unes estructures informals molt importants.

El problema és que els infants són un material més sensible que el menjar. El marge d’error pot perjudicar trajectòries vitals.

Certament. Però això no ens ha d’impedir desempallegar-nos d’una cultura arrelada de por a l’equivocació per part de molts mestres. Hem de tenir menys por a apropar-nos a allò que els alumnes necessiten aprendre.

Un mestre deia recentment que precisament per això innovar és portar a la pràctica allò que fa 100 anys que sabem que funciona.

Sens dubte. Les persones més interessants que he conegut a la meva vida són aquells mestres i directors que de forma raonada i il·limitada són capaços de portar a la pràctica els seus coneixements. Posen les idees en pràctica, canvien la teoria a través de la pràctica, amb unes habilitats i una confiança impressionants. I una virtut que solen tenir aquestes persones és que no creuen en falses dicotomies. No estan interessats en debats com el que separa la tradició de la novetat, o la importància d’allò cognitiu i d’allò no cognitiu… Sovint agafen idees ja existents i les tornen a posar sobre la taula amb noves aproximacions. I sobretot, saben perfectament que innovar no és comprar els últims ordinadors. Aquesta idea l’hem de superar sens falta.

Charles Leadbeater, en un moment de l'entrevista. / SANDRA LÁZARO

Charles Leadbeater, en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*