Científics i investigadors: publicar o morir

La comunitat científica està obsessionada amb publicar articles d'investigació perquè la resta dels seus col·legues reconegui la seva feina. Els autors no cobren diners per la publicació. Fins i tot paguen

Eduardo Azumendi
 
 

Diferents publicacions científiques.

Diferents publicacions científiques.

Aquest és un article publicat a eldiarionorte.es

“En la comunitat científica estem tots obsessionats amb publicar articles”. Juan Miguel Campanar, professor de la Universitat d’Alcalá assegura que per a un investigador publicar ho és pràcticament tot. “Si no publiques no tens currículum i no aconsegueixes projectes; sense projectes no pots fer recerca. Es converteix en un cercle. Quant passes tres o quatre anys sense publicar res, te’n quedes fora. Publica o mor!”. Campanar ha impartit el taller Com s’escriu i es publica un article d’investigació dins dels cursos d’estiu de la Universitat del País Basc.

Al Segle XVII, els científics no volien publicar els resultats de les seves recerques, encara que també donaven una gran importància a protegir la seva prioritat, és a dir, que ningú els robés intel·lectualment seves idees. Per a això, ocultaven les seves dades. Tanmateix, en l’actualitat “la millor manera de protegir els nostres resultats és la publicació”, apunta Campanar. Així van aparèixer les primeres revistes científiques. Des de llavors, la publicació és un element clau per al desenvolupament de la ciència i de les carreres dels científics. “Per a nosaltres és fonamental que la resta de la comunitat científica reconegui la nostra feina”.

Campanar insisteix en la importància de publicar per a un investigador. Tot i així, “cal publicar en revistes de l’àrea temàtica de ciències. Però això és més difícil per als que treballen en ciències socials, perquè hi ha molt poques revistes que entren en aquesta categoria. És una feina molt exigent, sempre estàs connectat. És una feina que t’ha d’agradar”.

Els professors d’universitat poden demanar cada sis anys que s’avaluï la seva activitat de recerca a la Comissió Nacional Avaluadora de l’Activitat Investigadora (CNEAI). Aquesta entitat a l’hora d’avaluar té en compte els articles publicats per aquest autor en les revistes JCR (Journal Citation Reports), una base de dades editada per una empresa privada en la qual es recullen les millors revistes del món en totes les àrees. “Per això, no s’ha de tenir pressa per publicar qualsevol cosa en qualsevol revista que ningú llegeix, un error que molta gent comet. És millor esperar per publicar en una revista prestigiosa. Si no, es converteix en una ocasió perduda”. De la mateixa manera, ha aconsellat no publicar en revistes d’accés obert, tret que estiguin en el JCR: “Són un negoci creixent de dubtosa qualitat”.

Pagar per publicar

En enviar el projecte a una revista, “els treballs científics s’haurien d’avaluar únicament en funció dels seus mèrits, i no per les característiques personals de l’autor”. No obstant això, hi ha la sospita que no tots els autors són tractats per igual. “Alguns tenen un major reconeixement”. Per demostrar si aquestes sospites eren reals, dos investigadors van canviar els noms de l’autor i de la universitat a 12 articles que van tornar a enviar a les revistes que els havien publicat. D’aquests, vuit articles van ser rebutjats per no complir amb el que la revista exigia.

El procés que es desenvolupa des que l’investigador envia l’article a la revista fins que es publica és complex. L’autor envia el seu article a l’editor de la revista, que sol ser un científic molt prestigiós en la seva àrea al qual l’associació o editorial confia el càrrec. “L’editor mira l’article per sobre, i decideix si li interessa o no. És a dir, pot rebutjar l’article sense ni tan sol no haver-lo llegit sencer”. Si l’editor hi està interessat, sol·licita l’opinió al comitè editorial de la revista o els revisors externs, normalment, altres investigadors de la mateixa àrea sobre la qual versa l’article. “Però l’autor no sap qui està revisant el seu article, per evitar pressions”. Els revisors realitzen un informe amb la seva opinió i els canvis que s’haurien de realitzar. Finalment, és l’editor qui decideix si serà publicat.

“Els autors no cobren diners per la publicació. Fins i tot paguen perquè es publiqui, fins 300-400 dòlars per pàgina”. Els revisors i l’editor tampoc cobren. “Aquí no cobra ningú”, diu. Pel que tots els diners que genera la revista va a parar a les editorials. “És un gran negoci que mou milers de milions”.

Es tracta d’un sector en què hi ha una gran competència per a publicar. “Al principi, l’investigador té totes les de perdre, perquè competeix amb gent més qualificada i que compta amb més recursos”. Per això, “és una gran fita publicar en una revista JCR”.

A l’hora d’escriure l’article, cal cuidar l’estructura i l’estil. “Se suposa que la prosa científica és asèptica, freda i impersonal. Però no ho és tant, l’autor té prou possibilitats d’intervenir “. I després aquest ha de triar un bon títol. “Ha de ser breu, explicatiu i atractiu”. Perquè sigui llegit per la persona adequada, i d’aquesta manera aconseguir ser citat en altres treballs, el títol ha d’anunciar sobre el que tracta l’article.

Els estudis que aconsegueixen resultats positius té moltes més possibilitats de ser publicats que els que aconsegueixen resultats negatius. “Aquest és un dels problemes més grossos de la publicació científica. Però afortunadament, les revistes comencen a ser-ne conscients “.