CLACSO, transformar la societat a través de l’educació

El Congrés va aplegar a Medellín 30.000 persones i 700 ponents per debatre sobre les ciències socials. En educació, es va centrar en el dret a la igualtat d'oportunitats, les pedagogies crítiques i l'educació popular.

Jaume Carbonell
 
 

Pablo Gentili, director de CLACSO, en una imatge d'arxiu.

Pablo Gentili, director de CLACSO, en una imatge d’arxiu.

“L’educació per si sola no transformarà la societat però si que pot transformar  les persones que poden transformar-la”. Aquesta dita freiriana surava contínuament en les nombroses sales atapeides de congressistes. Les xifres són prou eloqüents de la magnitud d’aquest esdeveniment que es va celebrar la setmana passada a Medellín (Colombia):  30.000 persones inscrites -el 80% de menys de 25 anys- que no havíen de pagar res, i 700 ponents de 43 països. El mèrit cal atribuir-lo a CLACSO (Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales), que agrupa 500 institucions de recerca d’arreu del món i que disposa d’una sòlida i àmplia producció editorial de consulta gratuïta: i també cal assignar-lo a l’eficient acollida de Medellín, una ciutat que s’ha convertit en un referent pel que fa a la reforma urbanística, l’apropiació de l’espai públic, la xarxa de biblioteques i altres equipaments infantils i culturals, i a la dismininució espectacular dels índex de violència i delinqüencia des del tombant de segle. Una ciutat on la paraula educació es tradueix  en fets molt visibles.

En l’àmplia oferta de conferències, col·loquis, tallers, grups de treball, films documentals i presentacions de llibres, les Ciències Socials han aportat nous disgnòstics, reflexions i propostes alternatives sobre els Drets Humans, les desigualtats i discriminacions de tota mena, la democràcia i l’Estat, el capitalisme del segle XXI, les polítiques públiques, els moviments socials i els processos d’emancipació, l’epistemologia científica, les migracions, el dret a la ciutat i a la terra, els diversos rostres de la justícia -social, ambiental i cognitiva-, la crisi econòmica i els models de desenvolupament alternatius, la cooperació entre els païssos del Sud, etc. Però, per damunt de tot, la centralitat de les intervencions i dels debats més rellevants la van ocupar les negociacions de pau que s’han iniciat en la perspectiva de l’anomenat postconflicte. Així, a l’acte d’inauguració, el secretari general de CLACSO, Pablo Gentili, acabava el seu discurs demanant pau i memòria, pau i justícia i pau i llibertat. I en l’acte de cloenda, Boaventura de Sousa Santos, un dels pensadors actuals més lúcids i crítics, reivindicava una pau sòlida i exigent que havia de tenir un caràcter anticapitalista, anticolonialista i antipatriarcal.

En el camp de l’educació els debats es van polaritzar a l’entorn de tres focus. El primer es va centrar en el dret a l’educació i la igualtat d’oportunitats en els diversos trams de l’educació. Un dret que té a veure amb la qualitat de l’ensenyament i, sobretot, amb la dignitat de les persones. En aquest sentit, es van criticar les polítiques neoliberals  impulsades per l’OCDE i el Banc Mundial, que promouen els mecanismos d’avaluació estandaritzades -al marge del context escolar i social-, la competència entre els centres i els rànkings, i el llenguatge del “management”, i  que contribueixen a segmentar la població escolar i a debilitar l’escola pública. D’altra banda, es van presentar propostes alternatives on el dret a l’educació es vincula estretament al dret a la salut i a les diverses polítiques públiques que incideixen en el territori.

El segon focus va girar al voltant de l’educació popular, amb una llarga i sòlida trajectòria a Llatinoamèrica, que tracta de recuperar i enriquir els sabers populars de les organitzacions populars i de les comunitats amb l’objectiu de formar subjectes capaços de comprendre la realitat i de transformar-la. Aquesta educació no formal s’alimenta, entre altres narratives,  de les teories de Paulo Freire, de la teología de l’alliberament, de l’educació de persones adultes, del teatre de l’oprimit, de la comunicació popular, de la recerca-acció i de la creació col·lectiva. Aquestes experiències es sistematitzen per entendre més profundament el seu procés i per veure com es poden millorar. Així mateix, es plantejen les relacions entre l´educació formal i no formal i, més específicament, entre l´educació popular i la universitat.

El tercer focus va ser el de les pedagogies crítiques, amb diferents exemples de comunitats camperoles on es posa de relleu el diàleg i la problematització dels sabers,  la democràcia participativa, el transit de la socialització política als processos de subjectivització, la formació integral  pel treball i en el treball, la relació entre els espais públics i privats o la construcció de l´identitat del professorat i de la comunitat.

Un ampli i variat mosaic de conceptes, situacions, i alternatives que ajuden a repensar l´educació Una mirada actual que no oblida els vincles amb el passat però que es projecta cap el futur. Una setmana intensa de debats i aprenentatges que ben segur tindran continuïtat a les xarxes presencials i virtuals.