Les colònies escolars durant la Guerra Civil: cuidar la infància enmig de la guerra

Com la de Santa Afra, on va anar Maria Solsona, es calcula que durant la guerra es van crear prop de 2.000 colònies escolars que van rescatar dels bombardejos, la fam i l’orfandat més de 50.000 nens i nenes

Andrea Pérez
 
 
 

Maria Solsona amb una foto de quan era petita. / © Sandra Lázaro

“Tantes bombes com queien, tanta gent que va morir… Estàvem atabalats”. Maria Solsona Climent, que als deu anys vivia en una Barcelona en guerra, va haver de marxar a inicis del 1938 a la colònia escolar Sant Afra (Gironès), tot fugint dels bombardejos a la capital catalana durant la Guerra Civil. Als seus 90 anys, Solsona recorda les experiències viscudes en aquella colònia escolar organitzada per l’Ajut Infantil de Rereguarda –vinculada a la Federació Estatal de Treballadors de l’Ensenyament, de la Unió General de Treballadors (FETE-UGT)– com una de les més meravelloses de la seva vida. Convivia amb una seixantena de nens “ben avinguts” i rememora la tasca dels mestres i el poble que, durant la seva estada i posterior exili a França, van fer tot el possible per ajudar-los.

Com la de Santa Afra, ubicada en un santuari de la localitat de Sant Gregori, es calcula que durant la guerra es van crear prop de 2.000 colònies d’aquest tipus –sobretot a Catalunya i el País Valencià, pel clima i per ser les zones republicanes més segures– que van rescatar dels bombardejos, la fam i l’orfandat més de 50.000 nens i nenes. Les va impulsar principalment el Ministeri d’Instrucció Pública el febrer de 1937, a través de la Delegació Central de Colònies, conscient que la guerra es podia allargar i s’havia de garantir l’educació dels infants, a més de la seva seguretat lluny dels fronts bèl·lics. A Catalunya se’n van posar en marxa a localitats com Arenys de Mar, l’Espluga de Francolí, Figueres o Vilajuïga.

La colònia on va anar a parar Maria Solsona, emplaçada a l’antic santuari dedicat a Santa Afra, era exclusivament per a fills o parents de mestres, i estava apadrinada per mestres suïssos. Si bé més de la meitat dels nens –que tenien entre set i tretze anys– eren catalans, també hi havia infants vinguts de Madrid, València, Mallorca o Bascònia (tal com Solsona vol referir-se al País Basc). L’horari que seguien els nens era, a parer de Solsona, “fantàstic”: feien classe matí i tarda i ells mateixos paraven taula i endreçaven les habitacions, sempre amb un parell de nens o nens que es feien càrrec de vigilar. Tot i que els més petits no feien classe, els mestres se’n cuidaven que els més grans sí que seguissin una formació amb vista a futurs estudis superiors.

Segons explica Solsona, a la colònia de Santa Afra estaven en permanent contacte amb la natura, de la qual s’ajudaven per aprendre les lliçons: “Els nens de Barcelona sabíem que hi havia arbres, però no si un era un pi, per exemple; allà ho sabíem tot […] aquí no sabíem com era un pebrot vermell, allà ho vam aprendre tot”, explica orgullosa. I recorda que un dels seus professors tenia molta traça amb els treballs manuals i els ensenyava a fer servir eines durant les excursions, de la mateixa manera que altres professores els ensenyaven a cosir. A més, tenien un hort del qual també n’aprenien el funcionament, i molt a prop un riu: “Quan anàvem al riu, ja sabíem la lliçó del riu”.

Però si alguna cosa emociona Maria Solsona és reflexionar que allà van aprendre “a veure allò bo i maco que hi ha a cada lloc”. La mestra recorda que, quan parlava amb els nens de Mallorca, tenia la sensació que “allò era un paradís”. Els nens de València els ensenyaven cançons en valencià i els catalans de tant en tant els mostraven com es ballava la Sardana, mentre que els bascos parlaven del pont d’Irún, “i els d’Aragó, no cal dir-ho, ballaven una jota allà i et quedaves embadalida”.

A Santa Afra van rebre poques visites dels pares. En el cas dels de Solsona, el seu pare no va poder apropar-s’hi perquè estava al capdavant d’una Escola Unitària, mentre que la mare va poder anar-hi un parell de cops perquè demanava permís a la directora de l’escola graduada on treballava: dissabte agafava el tren de les vuit del matí, arribava a Girona i caminava 9 quilòmetres, i s’hi estava amb les seves filles fins al diumenge. L’última visita va ser al novembre del 1938, quan la germana gran de Solsona tenia angines, així que la seva mare va deixar-li un mocador que, de retruc, servís per eixugar les llàgrimes de totes dues nenes. El mocador tenia una colònia, la marca de la qual encara recorda Solsona, i és que durant el posterior exili “quan estàvem amb pena, agafàvem el mocador per sentir l’olor (de la seva mare)”.

La fugida a França: “I encara vam agafar un llapis!”

“Estàvem allà tranquils i llavors van dir ‘hem d’agafar tots els nens de totes les colònies i cap a França’”, recorda. El 18 de gener de 1939, poc més d’una quinzena de nens que no havien pogut ser recollits, acompanyats per l’àvia d’un d’ells, van córrer a agafar mantes –“i encara vam agafar un llapis!”– per pujar al camió que els duria cap a França, davant l’amenaça de l’avenç de les tropes rebels.

Poc abans d’arribar a Figueres van veure una lluminària que indicava bombardejos a la ciutat. En preguntar al xòfer a quina part del camió s’havien de col·locar, l’home va respondre: “Tan si us quedeu a dalt, com a baix, si cau una bomba us matarà igual”. Solsona afirma recordar-ho com si fos ahir. De la mateixa manera que guarda en la memòria no haver-se sentit identificada quan, pels altaveus de l’estació de tren de Cerbère, sentia parlar dels “nens refugiats espanyols”. Refugiada és una paraula que ha perseguit Solsona, sempre acompanyada d’expressions de compassió i pena. Explica que les mares franceses miraven la mainada amb cara de llàstima, i això els posava molt nerviosos i els feia rebel·lar-se contra aquest mot.

En ser evacuats a França, els nens de Santa Afra van estar a la colònia Saint Paul a Campan (Alts Pirineus), del febrer al maig del 1939 i després van ser reubicats a la colònia de Château du Lac a Sigean (Aude). A Sigean van conèixer la Ruth von Wild, una mestra suïssa que havia nascut a Barcelona. Solsona, que va ser reclamada a Sigean i va tornar a Barcelona a l’agost de 1939 mercès al fet que els mestres francesos van ajudar-la a establir contacte amb la seva família, recorda que l’únic que va fer per trobar-los va ser seguir les instruccions que li havia donat el seu pare: “Si algun cop us perdeu, digueu el nom, l’adreça i que el pare i la mare són mestres, que segur que hi haurà mestres per allà”.