Com ser una professora lesbiana visible i gaudir en l’intent

La nostra cultura heterosexista ha generat la idea que les dones lesbianes no podem ser felices i aquesta idea s'ha de desterrar d'una vegada per totes

Ana Ojea
 
 

Prenent com a referència el títol de la novel·la de Carmen Rico-Godoy Com ser una dona i no morir en l’intent he substituït aquest “no morir” per gaudir, ja que generalment les lesbianes és el que fem: gaudir.

Gaudim de la nostra sexualitat, dels nostres afectes, de les nostres experiències vitals… també sofrim, clar, som humanes! Potser pugui cridar l’atenció, però encara a dia d’avui és important recordar aquestes facetes plaents de les nostres vides perquè la nostra cultura ha construït un estereotip per a nosaltres, que poc o gens té a veure amb el gaudi; de fet, la majoria de les ficcions lèsbiques tradicionalment acabaven en mort, en bogeria o en qualsevol altre tràgic final. La nostra cultura heterosexista ha generat la idea que les dones lesbianes no podem ser felices i aquesta idea cal bandejar-la d’una vegada per sempre, en tots els àmbits però, per descomptat, també a les aules.

Per començar a eradicar els estereotips negatius i prejudicis sobre les lesbianes, per neutralitzar l’estigma que se’ns atribueix i desactivar el tabú -que es reflecteix en detalls tan subtils com baixar el to de veu quan es pronuncia la paraula lesbiana, feu la prova-, és imprescindible la visibilitat. D’aquí prové la necessitat i la importància d’un dia com el 26 d’abril, per a la visibilitat lèsbica.

La invisibilitat de les lesbianes és l’estratègia per excel·lència de la lesbofòbia, la no-representació és la forma tradicional de representació del lesbianisme i aquesta invisibilitat desactiva tota possibilitat d’existència ja que només el que es veu, existeix, només el que es nomena, existeix. Però, com diu Beatriz Gimeno en el seu lúcid llibre La construcció de la lesbiana perversa, invisibilitzant a les lesbianes, no només es nega la nostra existència, sinó que desapareixen, al mateix temps, les possibilitats de resistència a la lesbofòbia.

Ser visible ha canviat la meva vida laboral. Encara que he estat visible en la resta d’àmbits vitals, he trigat 16 anys de docència a dir en un aula: “Sóc lesbiana”, i encara que no pretenc flagel·lar-me per la meva tardança, ja que l’assumeixo com un procés vital que ha seguit el seu propi ritme, de vegades una veueta interior em retreu la meva lentitud ja que he perdut un temps preciós en el qual podria haver gaudit d’aquest canvi tan positiu per a mi mateixa, per al meu alumnat i per al dia a dia en el meu treball.

Abans d’aquell començament del curs 2015-2016 en el qual el primer dia de classe els vaig dir a les meves 140 alumnes de Cultura Audiovisual en 1r de Batxillerat d’Arts, que estava casada amb la meva dona; abans de prendre aquesta decisió, que va fer que em tremolessin les cames en aquell moment però que després va reforçar tots els meus fonaments com a professora i va afermar la meva autoestima, la meva invisibilitat laboral quotidiana consistia en no parlar de la meva vida personal amb gairebé ningú, ni amb la resta del professorat ni molt menys, amb l’alumnat. Mai m’havia inventat una doble vida, un nuvi o marit, però no parlava d’això, o només parlava en primera persona del singular, per la qual cosa durant 16 anys semblava no tenir parella, quan no era així. Totes les meves companyes i companys heterosexuals parlaven lliurement de les seves parelles, fins i tot alguns/es gairebé no parlen d’una altra cosa; no obstant això, jo seguia silenciant la meva vida personal.

Aquest silenci era lesbofòbia, el silenci és l’armari, aquest mecanisme de control i opressió del sistema heteronormatiu que ens sotmet a una invisibilitat que s’acaba assimilant en forma de lesbofòbia interioritzada que mina la nostra autoestima, infravalora les nostres relacions de parella i ens asfixia a poc a poc mentre ens enganyem amb una falsa idea de protecció.

Però és un miratge. L’armari no protegeix de la lesbofòbia, l’armari és la materialització directa d’aquesta lesbofòbia que construeix tots els prejudicis que temem reproduir. El nostre silenci, l’armari, alimenta el tabú i reafirma els estereotips heterosexistes, a més de confirmar la presumpció de heterosexualitat que campa a pler en la vida, en general i als centres educatius, en particular.

Per tant, només des de la visibilitat podem desactivar aquesta càrrega negativa i demostrar que els prejudicis són erronis i, d’aquesta manera, podrem generar referents positius i reals per al nostre alumnat.

És necessari superar aquesta por. Per nosaltres mateixes, per dignificar la nostra pròpia existència i per la responsabilitat que tenim respecte al nostre alumnat, sobretot cap a les nostres alumnes lesbianes que estan vivint el mateix o probablement situacions molt més difícils i en edats infinitament més complicades.

Els beneficis de ser una professora lesbiana visible són tots, com diu la meva alumna María, “allibera molt viure sense la màscara”. Ara no haig de preocupar-me per creuar-me amb el meu alumnat pel carrer si vaig agafada de la mà de la meva dona, ja no haig de parlar en primera persona del singular, puc comentar anècdotes quotidianes o domèstiques amb el meu alumnat o les meves companyes, amb la mateixa naturalitat que la que ho fan ells i elles, en resum, la meva vida és molt més relaxada i això es tradueix en felicitat, en orgullosa felicitat.

Però no només els beneficis es troben en el quotidià, sinó que la meva visibilitat com a professora lesbiana m’ha permès avançar un pas més: exercir aquesta resistència a la lesbofòbia i desenvolupar una labor en defensa dels drets humans en el meu institut i de lluita contra la discriminació i l’assetjament LGTBfòbics. D’aquesta manera, al costat de les meves companyes de l’Equip d’Igualtat i Diversitat de l’IES Politècnic de Vigo portem un any desenvolupant un Programa d’Atenció a la Diversitat LGTB i el consell escolar de l’institut va aprovar recentment el meu nou càrrec de Tutora LTGBIQA+ del centre.

Quan vaig començar a pensar en aquest article, li vaig preguntar a l’alumnat que pertany al grup de suport LGTB que hem creat en l’institut, quin havia suposat per ells/es l’haver tingut una professora lesbiana visible.

Per a Peter, que està en 3º d’ESO: “Tenir una professora tan visible com ella m’ha ajudat a sentir menys por per obrir-me, per sortir de l’armari”.

Segons m’ha escrit el meu ex alumna Antía: “Les conseqüències positives d’haver tingut una professora del col·lectiu visible van ser innombrables, però les més importants van ser potser les següents:

  • Saber a qui recórrer quan hi ha algun problema relacionat amb el tema.
  • Ajuda al feedback i a un bon coneixement d’alumne-professor.
  • Ajuda a visibilitzar el col·lectiu i a eliminar prejudicis i assetjo/abús i altre a les aules.
  • Ajuda a poder ser una mateixa en plenitud sense amagar-se i ser respectada

Ha marcat un abans i un després l’haver-te tingut com a professora. Doncs quan vaig dir que era bisexual en classe era la primera vegada també que sortia de l’armari en gran i em vaig sentir abrigallada, podia parlar amb llibertat sense ser jutjada i això m’ajudo indubtablement a conèixer-me millor a mi mateixa. Si no anés per això, crec que a dia d’avui seguiria amagant-me i negant-me a mi mateixa”.

Poc puc afegir, excepte una crida al professorat LGTBI: trenquem els armaris en la docència i dignifiquem orgullosament aquesta professió.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*