Comença el curs, continua el combat

Sorprèn que sigui tan difícil dir que es governa a favor dels pobres i que l'escola pública està per dignificar el creixement integral dels qui no tenen més recursos que els que els pot oferir aquesta escola pública

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Ho diré com els clàssics: l’educació és un territori de combat, un camp social en què es dirimeixen posicions de força, interessos diferents en permanent conflicte. A hores d’ara, aquesta afirmació és gairebé una obvietat, i el fonament empíric el trobem per tots els costats, per això sorprèn l’absència o poca presència d’aquesta mirada –d’aquesta tesi– en les anàlisis i informacions o declaracions sobre les polítiques educatives actuals.

Al País Valencià, per posar un exemple, la Generalitat pretén eliminar alguns dels concerts de l’ensenyament postobligatori, gairebé tots a Batxillerat, però la jerarquia catòlica, la judicatura, la premsa de tota la vida, les ràdios també de tota la vida –inclosa la SER– i, és clar, els partits conservadors com PP i Ciutadanss han posat el crit al cel i als seus fidels, als carrers. No ens hauria de sorprendre.

Hi ha un grup social i ideològic que veu l’educació com una estratègia de reproducció dels seus propis interessos i privilegis. Els concerts educatius faciliten un substancial negoci deixant intocable la selecció/segregació social dels nens i nenes segons el seu origen de classe. Igual de substancial és el negoci del mercat privilegiat del llibre de text, que deixa intocable un discutible model de reproducció cultural i un més discutible encara model pedagògic.

Per seguir amb el cas valencià els diré que durant les més de dues dècades de govern del PP a la Generalitat, l’increment del negoci a la Universitat Catòlica ha estat espectacular, mentre a les universitats públiques augmentaven les dificultats. No va ser formalment un concert el que signava l’Executiu del PP, però la concessió de beques, entre altres formes, facilitaven les coses a la jerarquia catòlica. És natural o de sentit comú, diria Rajoy. Som aquí per al que estem. En efecte, no hauria de sorprendre.

El que sí que és sorprenent, almenys per a mi, és la timidesa argumentativa amb la qual ara altres polítiques diferents pretenen aturar aquesta estratègia de la reproducció conservadora. És sorprenent que el conseller Marzà –per continuar al País Valencià– hagi gairebé de dissimular una política que en aquest conflictiu camp social de l’educació juga ara amb altres estratègies. Sorprèn que el que aplaudim en els vídeos de YouTube de Pepe Múgica, i el que ens emocionen als textos de Galeano no pugui dir-se amb aquesta mateixa claredat i contundència quan s’executa una política pública. Sorprèn que el que està més que clar en qualsevol comentari d’un text de Paulo Freire o Celestin Freinet, costi tant de dir quan es té la responsabilitat política de construir una veu pública. Sorprèn que sigui tan difícil dir que es governa a favor dels pobres i que l’escola pública està per dignificar el creixement integral dels qui no tenen més recursos que els que els pot oferir aquesta escola pública. Sorprèn que el que està més que clar en la mirada històrica, si es vol estudiar la relació entre els ordes religiosos, l’educació i la reproducció social, sigui tan difícil d’explicar quan es defensa una tímida reforma en els concerts educatius.

Potser la qüestió està –torno als clàssics– en què es va guanyar el Govern en la contesa electoral però sense guanyar l’hegemonia cultural en el discurs sobre la cosa pública. El procés continuat de construcció de l’experiència col·lectiva sobre el sentit de l’escola, de modelització de significats i de valors sobre allò públic, i d’una manera més àmplia, de creació de concepcions del món i de direcció moral i intel·lectual de la societat, està encara en mans dels qui controlen d’una manera autoritària i/o paternalista els mitjans de difusió cultural.

I si aquesta és la qüestió, sortir dels despatxos per obrir un diàleg polític amb les famílies, el professorat i la ciutadania és vital. A més d’un mandat democràtic –no hi ha democràcia sense participació–, si les paraules es gasten, si no hi ha diàleg per trobar el sentit profund i radical de les paraules, si no s’és capaç de discernir sobre el que és diferent, el que contradiu, el que s’oposa, i el que és comú i en allò que ens trobem, si no es fa d’això pedagogia política, l’explicació –política– quedarà en mans de qui encara té l’hegemonia. La creació d’una veritable societat democràtica passa per institucions que conreïn i aprofundeixin en un projecte de contrahegemonia cultural autogestionada, lliure i transparent. Si esperem que tertulians i buròcrates ens ho expliquin tot estem preparats.

S’inicia el curs, continua el combat.

  • Crec que considerar l’educació com un territori de combat és una errada. És veritat que hi ha posicions diferents sobre alguns aspectes de la vida educativa però crec que l’objectiu ha de ser buscar la col·laboració i no la confrontació. Per tant, emprar un llenguatge que faciliti el diàleg i creï espais d’opinió reflexiva és fonamental.
    És un contrasentit parlar de democràcia i de participació ciutadana negant la possibilitat d’elecció del model d’escola o que iniciatives socials tirin endavant projectes educatius propis. El concert educatiu és una garantia d’aquesta pluralitat que ens enriquirà a tots. I si el model no acaba de rutllar del tot no és per manca de voluntat de la majoria de centres concertats sinó perquè aquest concert no cobreix la totalitat del cost d’escolarització dels alumnes matriculats. És doncs falsa l’afirmació que “els concerts educatius faciliten un substancial negoci”: no cal anar gaire enllà, només s’ha d’analitzar els comptes anuals de les escoles.
    Finalment, desqualificar els llibres de text com a font de coneixement i eina d’aprenentatge és fal·laç. És veritat que hi ha una concentració d’empreses dins el món editorial però això no justifica afirmacions com ara que els materials faciliten la “reproducció cultural i un més discutible encara model pedagògic”. Els docents podem triar els materials que fem servir amb l’alumnat, crear els nostres propis recursos pedagògics i fer selecció de treballs d’altres (independentment que el format sigui paper, vídeo, joc…).
    Estenem la mà i col·laborem. Fem xarxa i creixerem.