Començar l’escola per la teulada

Urgeix un debat en profunditat sobre el sentit de l'escola. Un debat assossegat i tranquil, necessàriament complex, i òbviament, no restrictiu a determinats sectors professionals, acadèmics i polítics.

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Si voleu ens seguim posant de costat, però a ningú se li hauria d’escapar la crisi del model institucional d’escola. Ni el que s’ensenya s’acosta al que es viu, ni els temps i espais s’obrin i flexibilitzen per a acostar-se al que es viu, ni la formació docent escapa a l’obsessió per l’especialitat disciplinar, fragmentant la comprensió del que es viu; entre molts altres indicadors d’aqueixa situació de crisi que no és ara el moment de llistar. La qüestió és que les successives reformes curriculars, totes superficials, han acudit més al debat corporatiu sobre si afegim m´s quantitat d’aquesta o aquella disciplina, i molt menys al sentit del coneixement, el seu valor d’ús, i les relacions entre el subjecte i el coneixement socialment necessari. Els debats sobre temps i espais acaben abans enfrontant a professorat i famílies per l’horari, mentre s’absenta la qüestió d’un projecte d’educació integral que pose en relació al barri, la ciutat i l’escola. I les reformes en la formació docent tenen més que veure amb les relacions de poder desigual entre les àrees de coneixement a l’interior de l’Acadèmia, oblidant la pregunta radical sobre què significa ser una bona mestra o un bon mestre.

Urgeix un debat en profunditat sobre el sentit de l’escola. Un debat assossegat i tranquil, necessàriament complex, i òbviament, no restrictiu a determinats sectors professionals, acadèmics i polítics. Si l’educació és un dret humà i un projecte polític de la ciutadania informada, ha de ser el conjunt d’aqueixa ciutadania el que òbriga espais de reflexió sobre com pretén traduir i concretar aqueix projecte polític. I una societat democràtica ha de saber articular processos de participació, debat i presa de decisions, en el qual diferents i plurals espais i agents puguen formular amb claredat les seues posicions sobre l’educació, diverses, divergents, enfrontades en moltes ocasions per respondre a posicions en el camp social també enfrontades. I segurament un característica de salut democràtica és el reconeixement d’aqueixos enfocaments diversos sobre la democràcia i el paper de les seues institucions, per a la construcció social de la inclusió.

Per açò em sembla molt preocupant l’hegemònic discurs mediàtic sobre la necessitat d’un “Pacte per l’Educació”, ben alimentat pels voceros dels partits polítics conservadors. De què estan parlant? En primer lloc, em sembla preocupant per la concepció restrictiva de la participació política. Com s’assenyala en el primer paràgraf del document Per una altra política educativa, del Fòrum de Sevilla: “La política no pot ser sinó política pública, és a dir, aquella discutida, decidida i gestionada per la ciutadania. Per açò, el primer repte de qualsevol Projecte de Llei per a l’educació és oposar-se a una concepció restrictiva i manipuladora de la mateixa i proposar-ho com a punt de partida d’una activitat col·lectiva, lúcida i conscient, dirigida a l’anàlisi i qüestionament crític de l’actual estat de l’educació”. En segon lloc, és preocupant perquè el debat sobre l’educació és incompatible amb un calendari sotmès a la lògica de l’electoralisme: pura patologia de la vella política que dificulta enormement l’exercici de polítiques reals de participació i construcció d’allò públic. En tercer lloc, perquè els sabers que es posen en joc en el debat sobre la educació pública no són sabers “tècnics”, al contrari responen a experiències, històries i relacions diferents, totes elles socialment compromeses. I recórrer a “experts” és una burda disfressa legitimadora de la ideologia del grup d’experts i dels qui ho han triat. Per açò em sembla que aquesta forma d’arquitectura política per a l’educació pública és alguna cosa així com començar l’escola per la teulada.

No obstant això, són possibles altres arquitectures, més lentes, menys aparatoses, més des d’abaix, comptant amb el saber, l’experiència i el desig de la gent, i dels múltiles i plurals moviments socials i agències en les quals s’articula la seua acció política. Són, haurien de ser, arquitectures educatives, perquè en el procés de construcció d’allò públic hi ha un implícit d’aprenentatge en el procés, sobre el procés. Hi ha precedents, i hi ha experiències. I el projecte d’educació pública del país mereix intentar-ho. Des dels fonaments, anant a l’arrel, no començant l’escola per la teulada.