Contra la goma d’esborrar: deixem que s’equivoquin!

La frase per aprendre cal equivocar-se està en el nostre repertori habitual, la repetim una vegada i una altra perquè els nostres alumnes es frustren ràpidament davant els errors.

Senyo Punk
 
 
 

Quin ha de ser el paper de la goma de borrar? / CC by SA r. nial bradshaw Seguir

Quin ha de ser el paper de la goma d’esborrar? / CC by SA r. nial bradshaw Seguir

Hi ha un fenomen molt habitual en totes les meves classes al qual encara no m’acostumo. L’anomeno l’efecte error gravíssim de la mort: encara no he acabat de repartir folis i llapis, sigui pel que sigui, ja tinc un seguici de nens que em demana la goma d’esborrar. En les últimes ocasions he deixat de proporcionar-los-la. Enteneu-me bé, no sóc una bruixa, només vull disminuir l’ànsia gomera entre els meus alumnes, i sobretot treure-li una mica d’importància al fet d’haver comès un error, perquè pel que veig en les seves cares, encara m’he quedat curta amb el nom d’error gravíssim de la mort.

A vegades és només un “aquesta ‘r’ m’ha sortit regulín”, i jo em quedo pensant si és autoexigència o més aviat inseguretat infundada per les contínues correccions d’errors dels adults, perquè està bastant ben traçada. Però l’altre dia, un nen em deia entre llàgrimes que ell només sabia fer “gargots”, i no obstant això uns minuts més tard m’ensenyava orgullós un dibuix sobre el dia del seu aniversari que explicava amb tot luxe de detalls. Tenia tanta por a cometre un error que ni tan sols es veia capaç de fer alguna cosa que valgués la pena.

Però, què és un error? Segons la RAE és un “concepte equivocat o judici fals”, i equivocar-se és “prendre desencertadament alguna cosa per certa o adequada”. Convé posar aquestes definicions en context. Es tracta en el cas que ens ocupa d’un context educatiu, és a dir, aquell en el qual es produeix el procés d’ensenyament i aprenentatge, i en què per tant ens movem contínuament entre un costat i l’altre del que és “encertat” o “adequat”. I no és aquest anar i venir alguna cosa altament positiva? Així doncs, per què ho condemnem al menyspreu?

La frase per aprendre cal equivocar-se està en el nostre repertori habitual, la repetim una vegada i una altra perquè els nostres alumnes es frustren ràpidament davant els errors. Però sembla que això és més cosa de jocs i altres pràctiques menors. Quan ens posem seriosos, és a dir, quan parlem de lectoescriptura o logicomatemàtica –perquè tothom sap que tota la resta són tonteries, a Infantil–, els errors no es poden permetre, no ens fan aprendre, només ens fan nosa, i per això manem fer servir la goma en tot moment, la fem servir nosaltres mateixos o fins i tot els guiem la mà. Ho hem fet tots, i molt probablement no els hem mirat a la cara quan els hem esborrat aquestes lletres que tant els ha costat escriure. Decepció i tristesa és el que he vist en les seves cares quan se m’ha ocorregut pensar què sentirien ells en aquell instant.

I jo em pregunto, ¿de què em serveix que hagi escrit la paraula “margarida” perfectament si el camí ha estat tan tortuós que el gruix del paper gairebé no aguanta ni una passada més de la goma? ¿Ho ha gaudit? ¿Ho ha fet sol? ¿Ha pogut ser conscient de tots i cadascun dels seus moviments, o al final ja només volia acabar al més aviat possible? Reflexionem-hi: ¿de què ens serveix que facin servir la goma i corregeixin els seus errors, o més aviat de què els serveix a ells? Sembla que si ningú els corregeix, mai sabran fer aquestes coses que volem ensenyar-los, quan la majoria de vegades és una qüestió de temps, de maduresa, d’estar preparat, més que de fixar-nos en els nostres propis errors. A Infantil, el que ens mostra l’error és, sovint, simplement que encara no és el moment. Si avui posa “margita”, no entrem en pànic, que demà –o demà passat, o d’aquí a un any) ja posarà “margarida”. És la màgia de créixer.

D’altra banda, també és important que ens preguntem: ¿què li està dient aquest procés continu de creu i ratlla sobre si mateix? Probablement que no en sap, o fins i tot, com el nen que només sabia fer “rayajos”, que és incapaç. Que és incapaç de començar si més no a intentar realitzar una activitat sobre el paper sense una goma al costat que el faci sentir segur.

Senyo Punk
Sobre Senyo Punk

Mestra d'Educació Infantil de formació, i punky de cor. Sóc feliç envoltada de petites criatures. Em considero una persona molt crítica i exigent, de ment inquieta i molt oberta amb esperit de lluita i de denúncia contra aquelles coses que ens obstaculitzen el progrés cap a l'educació que els nens es mereixen. Contacte: Twitter | Més articles

  • Paula Oliva Terrasa

    És ben cert el que dius, però jo també he vist cares amb grans somriures quan detecten per sí mateixos una errada i la poden esborrar per posar el correcte. És aquí on penso que es produeix l’aprenentatge gràcies a l’error… Salutacions!