Entre Corea del Sud i Finlàndia

Estem davant dos models d'èxit educatiu clarament diferenciats: mentre Corea del Sud pivota sobre la competitivitat i la mal anomenada cultura de l'esforç, el de Finlàndia descansa sobre l'equitat i la personalització de l'ensenyament. Per quin dels dos optar? És possible conjugar aspectes d'un i d'un altre?

Xavier Besalú
 
 
 

Doosong Middle School, South Korea / cc by-sa Samuel Orchard (Wikimedia Commons)

Cada tres anys, quan es fan públics els resultats de les proves PISA, els diaris classifiquen els diferents països en funció de les puntuacions obtingudes. Al capdavant solen ser-hi gairebé sempre Corea del Sud (últimament també Singapur) i Finlàndia. El 2015, per exemple, en Ciències –que era l’objecte principal– els punts obtinguts van ser 556 per Singapur, 531 per Finlàndia, 516 per Corea del Sud i 504 per Catalunya. En Comprensió lectora, 535 per Singapur, 526 per Finlàndia, 517 per Corea del Sud i 500 per Catalunya. I en Matemàtiques, 564 per Singapur, 524 per Corea del Sud, 511 per Finlàndia i 500 per Catalunya. Si atenem, doncs, al que ens diuen aquestes dades, estaríem davant dos models d’èxit educatiu clarament diferenciats: mentre el de Corea del Sud i Singapur pivota sobre la competitivitat, la meritocràcia i la mal anomenada cultura de l’esforç, el de Finlàndia descansaria sobre l’equitat, la personalització de l’ensenyament i l’educació integral. Per quin dels dos optar? És possible conjugar aspectes d’un i d’un altre?

A Corea del Sud l’ensenyament dels 6 als 15 anys és obligatori i gratuït (dinar inclòs). La jornada escolar és llarga –de les 8 del matí a les 5 de la tarda– i en molts casos continua a les acadèmies privades, aquestes sí de pagament, i en el propi a domicili. El sistema és extraordinàriament competitiu, les classes són d’una rigidesa extrema i la pressió sobre els alumnes és molt elevada, primer per obtenir bones notes i després per poder ingressar a les universitats de més prestigi.

La competitivitat és també l’eix del sistema educatiu de Singapur, on a més, des de molt aviat, es classifica i agrupa l’alumnat en funció de les seves capacitats i resultats. És sabut, d’altra banda, que Singapur és una democràcia autoritària, on el control polític i social és molt elevat a canvi d’un bon nivell de benestar econòmic i social i, en aquest joc d’equilibris, l’educació hi té un paper fonamental.

A Finlàndia, l’ensenyament obligatori va dels 7 als 16 anys, és gratuït (incloent el menjar, el material escolar i el transport, si cal), públic pràcticament en la seva totalitat i comprensiu. L’escola es configura com una llar confortable, plena de vida i de dimensions humanes. Les notes apareixen només en acabar l’ensenyament primari, tot i que les famílies periòdicament reben informació de la situació i evolució dels seus fills. L’autoritat del professorat pivota sobre les relacions de proximitat i de respecte cap a l’alumnat.

Hi ha alguns elements comuns als dos models: la consideració que l’educació és el mecanisme més democràtic i just per situar-se i progressar en el mercat laboral; el prestigi de la professió docent del que deriva un procés de selecció important dels candidats a exercir-la; l’excepcionalitat de la repetició de curs com a mesura útil per als alumnes amb pitjors resultats; una Secundària superior de tres cursos. Però per descomptat és molt i significatiu el que els separa.

A Corea del Sud i Singapur no es discuteix el principi meritocràtic, segons el qual qualsevol pot arribar a la meta que es proposi, sempre que faci prou mèrits (mèrits que solen concretar-se en les aptituds intel·lectuals i en l’esforç i disciplina personals). Però ja Gardner, el profeta de les intel·ligències múltiples, advertia que el repartiment de les intel·ligències és summament injust, ja que depèn de “saber triar bé els pares”, com d’altra banda corroboren totes les estadístiques des que en tenim: els resultats escolars correlacionen de manera molt significativa amb el nivell socioeconòmic i cultural dels progenitors; és a dir, que el fracàs escolar s’acarnissa amb l’alumnat de famílies pobres i amb poc capital instructiu.

D’altra banda, la ideologia de l’esforç és un poderós artefacte ideològic que, aprofitant la imatge positiva associada a l’esforç, fa tabula rasa de la cultura dels drets humans en considerar que les persones només tenen dret a allò que és fruit del seu esforç i són les úniques responsables del seu propi destí. Considera que seguir posant l’accent en el context familiar de l’alumnat és una excusa per, en nom de la democratització de l’ensenyament, seguir alimentat la mediocritat i desatendre els alumnes amb veritable talent. D’aquí se seguiria la necessitat d’afavorir la competitivitat i d’establir itineraris escolars diferenciats.

A Finlàndia, en canvi, el principi rector és l’equitat tant dins el sistema educatiu per intentar evitar que contribueixi a la reproducció de les desigualtats d’origen –un dels pilars és justament que els nivells de qualitat de totes les escoles siguin molt elevats i pràcticament equivalents–, com fora d’ell. Seria el cas d’uns serveis socials molt atents a les condicions de criança dels nadons o de la xarxa de biblioteques municipals. Un altre principi de l’ensenyament finlandès és la personalització de l’aprenentatge: la voluntat d’ajustar l’acció educativa a les característiques i necessitats dels aprenents eliminant les barreres que la impedeixin; prendre en compte els seus interessos; connectar l’ensenyament amb les seves experiències vitals i utilitzar tots els recursos disponibles tant dins com fora de les escoles; partir de currículums relativament breus i oberts, comptar amb estructures summament flexibles i potenciar la funció orientadora i tutorial de la docència.

Conclusió: els números no són suficients per descriure realitats complexes. Els resultats d’unes proves estandarditzades poden actuar d’indicadors, sí, però no sabem bé de què. No és sensat copiar ningú, ni prendre per referència un determinat sistema atenent només a les puntuacions obtingudes. Els casos de Corea del Sud/Singapur i Finlàndia en són prou il·lustratius.

Xavier Besalú
Sobre Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contacte: Twitter | Més articles