Creant complicitats entre les famílies i l’escola

Les evidències científiques ens mostren que l’estreta col·laboració entre famílies i escola beneficia a tota la comunitat, per això hem de buscar maneres diverses per poder anar cap a una col·laboració plena.

Sílvia Blanch
 
 

famílies escola teo

Imatge d’arxiu de famílies en una escola. / SANDRA LÁZARO

I si els infants, les famílies i els centres parléssim tots amb orgull de la nostra escola? Tots hem de sentir que hi tenim un lloc, que tenim veu i, per tant, que contribuïm a fer-la ser el que és: la nostra escola.

Per educar a infants i joves és imprescindible que les famílies i l’escola, els dos contextos més significats de la seva vida, ens posem d’acord. Partim d’una necessitat que ens uneix: que les criatures i els joves puguin créixer i desenvolupar tot el seu potencial talent i èxit educatiu, tant  pel que fa a competències acadèmiques com personals, emocionals, funcionals i socials.

Per què cal que treballem plegats?

Les criatures construeixen la seva identitat en base a un sol relat sobre la seva vida. Quan les famílies i l’escola es coneixen, confien l’una en l’altra i es respecten, els infants i els joves poden créixer sense haver d’amagar informacions o qüestionar-se fidelitats: i ara, a qui faig cas, als mestres o a casa? Sempre hi haurà aspectes en els que divergim però si els coneixem i els parlem, podem explicar als infants i joves, amb tota normalitat, aquestes diferències.

Les evidències científiques ens mostren que l’estreta col·laboració entre famílies i escola beneficia a tota la comunitat, per això hem de buscar maneres diverses per poder anar cap a una col·laboració plena.

Aquests són alguns ingredients bàsics per fer-nos còmplices:

És imprescindible tenir la voluntat, trobar-hi la necessitat.

Una vegada reconegut que l’altre és important, hem de crear espais de coneixença per poder passar a una altra dimensió més profunda: la col·laboració. Si no reconeixem la vàlua de l’altre, no ens podem conèixer i llavors,  difícilment ens farem coresponsables de l’educació dels infants i joves amb una certa coherència.

Les principals barreres a la participació són les concepcions que mestres i famílies tenen sobre la necessitat de l’altre; les experiències negatives d’algunes famílies amb l’escola; la falta de comunicació clara; les idees sobre participació de la cultura d’on proven; el fet de no saber com col·laborar;  o pensar que en saben prou prou i no voler-se exposar per no afectar negativament la visió de l’escola del seu fill o filla.

Afortunadament, gran part de les famílies ja participen com a mínim en un dels àmbits més normatius (Comas, Abellán, Alcantud, Escapa, 2014):

1. Individual (reunió de principi de curs, entrevistes amb tutors, converses informals a les entrades o sortides…).

2. Associatives (a través de l’AMPA/AFA, festes, sortides o activitats puntuals, com tallers, xerrades…).

3. Representatives (en els òrgans formals del centre, com el consell escolar).

Però, més enllà de la participació normativa, per tal que esdevingui transformadora és imprescindible obrir portes a 4 dimensions (Blanch, 2017): Participar en la presa de decisions; contribuir en l’organització per a l’equitat i qualitat; conèixer el currículum i com s’implementa a l’aula; i facilitar la continuïtat i suport educatiu a la llar.

Les escoles ja fa temps que estau repensant com engegar oportunitats de col·laboració més significativa com ara el Projecte clau (FAPAC, Federació d’associacions de mares i pares d’alumnes de Catalunya), o Famílies amb veu (Fundació Jaume Bofill), o el web Escola i Família del departament d’Ensenyament, o The Teachers Guild, o la crida Redissenyem la reunió amb famílies (Fundació Jaume Bofill), a més d’experiències que he conegut a les pròpies escoles. El més important és que els centres pugueu tenir clar per què és important anar de la mà amb les famílies i trobeu diferents propostes, presencials i no presencials, formals i informals, per intentar arribar al màxim d’inclusió:

  • Espais físics diversos on les famílies siguin benvingudes
  • Redisseny de les trobades amb famílies.
  • Programes d’acompanyament entre famílies.
  • Comissions mixtes on participen mestres i famílies.
  • Participació a l’aula: de manera puntual o com a voluntari al llarg del temps.
  • Continuïtat des de la llar: seguiment, programes, aportacions, connexions.
  • Formació conjunta per famílies i mestres.
  • Avaluació conjunta: pla inicial per saber d’on partim i on volem arribar, a més d’un  seguiment i valoració final.
  • Sortides, i diades de la comunitat educativa.
  • Fires per mostrar (i a vegades vendre productes) la diversitat de famílies i cultures.
  • Grups mixtes d’acompanyament a la criança, coordinats per un mestre i un pare o una mare.

Aquestes iniciatives han d’anar acompanyades d’actituds com: la confiança, el respecte, l’interès o les expectatives ajustades i així motivar una verdadera coresponsabilitat per acompanyar als infants i els joves durant tota l’escolaritat.

Sílvia Blanch
Sobre Sílvia Blanch

Psicologia de l'Educació, Coordinadora del Grau d'Educació Infantil de la UAB i mare. Més articles